fbpx
La revista més vital

Odisseu o el primer viatge

Em va deixar davant aquella porta inmensa de ferro, aquella reixa, com de presó. De fet, a vegades les institucions penitenciàries i educatives de determinades èpoques guarden molta similitud. Li havia dit per activa i per passiva que no volia tornar allà, que sentia que els companys es reien de mi, sentia que la institució no em volia perquè no complia amb els seus requisits, que podia fer qualsevol cosa que en aquell moment m’omplís, em fes sentir millor… però per tota resposta hi va haver un estàs boig. Després de tres mesos en els quals cada hora era una hora d’angoixa, en que creia que m’anava a pixar al damunt, i quan anava al lavabo ben just deixava anar quatre gotes. L’angoixa, l’angoixa s’apoderava de mi en aquella mena de presó, i no tenia ningú que m’escoltés, ningú que em fes cas… eren les meves rareses, les meves rareses de sempre… No eren rareses, era dolor, dolor en carn viva, angoixa que em quartejava, i m’impossibilitava tenir un instant de repòs, de calma, de felicitat. Jo havia demanat auxili, havia plantejat solucions, però no, era massa petit, era massa nen, era massa capriciós… quan l’únic que havia dit eren coses coherents, sacrificis per a que tothom, no només jo, tiressim endavant. Però els cecs no hi veuen, no hi veuran mai, per molt que els vulguis fer veure.

Em vaig llevar el dia 9 de gener. Era dilluns. 

-No, no hi tornaré.- Vaig dir- No hi penso tornar… no vull seguir patint…

-Estàs boig. – Em va mirar, però vacil.là. Va veure la determinació en els meus ulls, va veure que ni que m’hagués fuetejat, no m’hagués mogut d’allà. M’havia convertit en roca, tan ferma, tan dura, que res no em podria moure amb força i amb violència. Només m’hagués pogut moure la lentitud de l’erosió, la paciència de la carícia de l’aigua i el vent m’haguessin pogut estovar… el vent… però no la duresa, no la irracionalitat, no l’ha de ser… no ha de ser el dolor, hi ha vegades que és evitable, no podia seguir sent l’esclau d’una decisió errònia que no havia pres jo.

Em van mig portar a empentes i rodolons, primer cridant i desesperant-se, després sent condescendent. Va ser prou valent per portar-me fins la porta, prou covard per no fer-me entrar i que muntés un espectacle, prou inconscient i insensible per no escoltar els meus precs.

I quan era allà… em vaig quedar a la porta, ell va marxar, i jo vaig girar cua i vaig sortir… per una criatura dòcil com jo, allò suposava el major desafiament que mai havia fet a tot l’ordre establert. Fugia d’aquell lloc que sempre havia estat el meu espai natural, l’escola, on havia donat el millor de mi, on havia obtingut tants èxits, on havia estat beneït amb els llorers de l’èxit i de l’admiració entre els adults, tant mestres com pares, on fins i tot m’havia permès de fer amics després d’una infància solitaria. Ara no, aquell nou espai acadèmic on m’havien portat per evitar els disgustos normals de l’adolescència s’havia convertit en mi en una cambra de tortura, on havia estat objecte de menyspreu, de burla, de soletat… allà on m’havia ofegat cada dia enmig de l’angoixa…. . Fins i tot havia pres l’apendicitis i la seva convalescència com un descans d’aquella angoixa, escoltant una vegada i una altra la cançó “Don’t dream it’s over” de the Crowded House, que encara no entenia, però que semblava que m’acariciés l’ànima. Semblava que em digués que malgrat la foscor, els somnis no s’han d’acabar. Tot era foscor al meu voltant, i els somnis es pansien, es marcien, perquè sentia la soledat, una soledat profunda que em pesava molt. I també incomprensió. La que sentia dels altres envers els meus sentiments, i la que sentia jo envers el que passava al meu voltant, aquell món d’adults que se m’anava descobrint i que no encaixava amb els contes i la història de la infància.

I davant aquella porta inmensa vaig decidir que ja era un home, un home capaç de sacsar-me de les cadenes. Com el mico del planeta dels simis vaig aprendre a dir NO. No li vaig dir a ningú a la cara. Senzillament vaig girar cua… i cercant reafirmar la meva virilitat i el meu poder sobre mi mateix, vaig comprar en un estanc proper un paquet de tabac i una revista d’adults, per demostrar-me a mi mateix que si ja era prou home per fer-ho, per sentir la lascivia i per maltractar el propi cos,  també ho seria per emprendre aquell viatge. Aquest error de confondre la capacitat d’entrar, encara que sigui de manera inocent, al costat fosc, amb la maduresa i l’adultesa, ha estat una constant durant el camí… com una mena d’ombra que m’ha acompanyat, i que a vegades, quan el sol ha perdut intensitat, ha acabat envoltant-me. 

Em vaig gastar tot el meu capital en aquell dispendi disbauixat… i que!… qualsevol decisió que s’havia pres sobre mi sense escoltar-me apareixia davant els meus ulls com a irracional, i jo havia comès l’acte d’irracionalitat més gran privant-me dels diners per tornar amb autobús fins a casa, una casa que estava ben bé a 10 kilometres… M’era igual… no, ja no hi havia volta enrera… m’estava demostrant a mi mateix que ja era un home, que prenia les meves propies decisions, encara que fossin tan absurdes com les que havien afectat la meva vida, eren meves. Estava conquerint la meva propia absurditat per empoderar-me.

I llavors va aparèixer dins el meu cap … Ulisses, aquell a qui el caprici dels déus i dels homes havia condemnat a un llarg viatge, i que buscava retornar a la seva llar… jo no sabia però en aquells moments que trobaria a la meva llar… potser com el mateix Ulisses, trobaria un munt de proves, o de nou, quan arribés al que havia estat la meva llar en la infància, algú que em miraria com un desconegut, que desconfiaria de mi i de la puresa del meu acte…. Vaig sentir la necessitat de tornar a la llar, al repòs, després del patiment invisible al món que havia estat la meva Guerra de Troia. Ell també començà el seu periple sense saber que trobaria, a quins ports el duria… segurament la por habitava el seu pit, tot i ser un guerrer, perquè sospitava que els seus actes podien ofendre als déus. Aquell viatge cap al desconegut potser l’inquietava, però sabia que l’havia de fer per arribar finalment al seu objectiu…

Així vaig començar jo a enfilar el passeig de majestuosos plàtans. Malgrat ser un dia d’hivern, la temperatura era agradable. Sentia com el pes de la motxilla s’em feia cada cop més lleuger, com emprenia amb bon pas un camí que amb els seus 10 km camp a través, de ben segur em costaria unes tres hores pel cap baix. Vaig imaginar un mapa mental de la ruta que hauria de seguir, de la qual no estava prou segur i m’hi vaig adreçar. Vaig deixar a mà dreta l’ermita, avançant amb pas decidit  pel voral de la carretera, fins que vaig arribar a aquella riera. sabia que recorrent el seu curs arribaria fins al mar. Vaig recordar que a l’escola ens havien explicat que els antics agricultors que arribaren per mar havien utilitzat les lleres d’aquests cursos arenosos per remuntar des de les platges on arribaven amb les seves barques, vorejant la costa des de llevant, per establir-se a l’interior del país, per buscar una llar. Ara jo prenia el camí contrari, des de l’interior fins a la costa, per fugir, en aquell moment em venia molt de gust fugir del dolor cap a la platja, buscant aquell mar pel costat del qual durant les vacances de nadal havia passat pel costat, melangiós, sentint com amb el seu lament lent i constant, m’envaïa, i semblava refredar la febre del meu desassossec.

Mirant com el sol sortia poc a poc des de llevant, o bé durant les nits, assaboria aquella soledat i aquella llibertat que trobava sol a la vora del mar. I ara feia camí per aquell terreny desconegut, que no havia trepitjat mai, pel qual només em guiava la intuició. Si que havia corregut caves i rieres quan era nen, però mai havia corregut aquelles. Cada cruïlla, cada nou pas, em sembrava de dubtes i incerteses… Ho aconseguiria? arribaria al meu destí? i que em passaria quan hi arribés? Ulisses intuïa que quan arribés a la seva llar després del periple tindria problemes, i jo també ho intuïa que tindria molts problemes per desafiar el pare Zeus i els seus dictats. Aquell qui des de la seva sagrada posició havia decidit el meu destí, entendria el meu desafiament? Entendria el meu entossudiment a sortir d’aquell país de mort per mi i tornar a la seguretat de la llar, per poder descansar, per poder deixar almenys de patir una mica. Era un camí ple d’incerteses, però sobretot també d’esperances, unes esperances que em feien caminar endavant. Ho havia fet, havia estat prou fort, prou decidit, prou assertiu per dir prou, ja n’hi ha prou. Em vaig treure la jaqueta i me la vaig lligar a la cintura. Sentia bordar els gossos a la llunyania i en algun mas dels que flanquejaven el camí. Vaig decidir agafar un bastó. Tot i el pànic que em feien els gossos habitualment, tot m’era igual. Res no m’aturaria. Havia suspès les meves pors temporalment en pos de la fugida d’aquell infern que dia a dia em corsecava en l’angoixa. Aquell dolor que potser havia estat en algun estadi imaginari, però que havia esdevingut tan real… són les trampes que et fas a vegades. Quan no et sents segur, qualsevol pot fer-te descarrilar… i en aquest món hi ha un grapat de gent a la qual li encanta fer mal gratuïtament. Per què? És una bona pregunta. A vegades una combinació de bones intencions, miopia, sordera, pot ser fatal a una certa edat….

Còdols, sorra, i brossa… molta brossa, aquella brossa que la gent llençava pels carrers, acabava arribant a les rieres quan recollien l’aigua de la pluja, i s’acabaven entortolligant pels arbres, o arribant al mar. Ja no la veiem pel mig del carrer, però s’havia quedat en algun lloc, i seguia embrutant. I vaig veure aquell paisatge apocalíptic amb compassió… les llàgrimes també havien fet correcs en el meu cor, i també malgrat tot, quan baixaven les aigües, la porqueria s’assolava i esperava alguna altra pluja que l’arrenqués i la mogués de lloc… per què hi havia gent que no posava la porqueria al seu lloc? per què esperaven que l’aigua ho amagués tot? No veien la bellesa inherent en aquell paisatge canviant? era un lloc sense importància potser? no, eren les artèries per on passava la saba quan plovia, era un paissatge canviant com la vida mateixa. Com es que la gent s’entestava a llençar-hi les coses velles. Amb el temps, vaig prendre la costum de passejar per les rieres, de buscar entre aquelles deixalles elements que poguessin esdevenir part d’alguna obra d’art…  Si, he fet al llarg de la meva vida petits homenatges a aquella vida trencada que corria per les rieres… aquella vida que només es podia viure en aquell moment trencant amb tot, com les rajoles i les runes, però com els genis de Gaudí i Jujol, no es podria treure bellesa de les coses trencades? Jo mirava aquella cosa tencada i endevinava una cosa bonica… quin altre remei em tocava en aquell moment? Em sentia trencat… i inconscientment em deia a mi mateix, sense dir-m’ho, que del meu dolor en podria sortir una cosa bonica… i amb el temps crec que d’aquells trencaments van sortir moltes coses bones i dolentes. La tenacitat i la paciència per arribar a un objectiu, la capacitat d’entendre que les coses poden sortir malament, però que malgrat tot cal caminar, seguir endavant, després de caure, cal tornar-se a aixecar. I que es poden agafar els bocins d’allò que s’ha trencat i crear una cosa nova, bonica, bella. 

Així eren també les rieres. Després de la riuada tot tornava poc a poc a brotar, tot es quedava en un lloc i feia la seva funció… l’ecosistema es poblava de nou, i tornava a haver-hi vida pertot. Així és de vegades la vida, després d’una tromba, aquella aigua que ens ha arrossegat, ha deixat coses sobre les quals pot aparèixer de nou la vida.

Vaig arribar a la desembocadura de la riera, i allà vaig veure el mar… la meva petita odissea em duia a un horitzó ampli. Sortia d’aquell camí sorrenc i envoltat de canyes esgotat, i vaig notar la brisa… vaig somriure… Era ja relativament a prop de casa. Cada pas que havia fet m’havia dut fins allà… Vaig seure i vaig fumar un cigarret… per fer-me un home, si, però el que realment em feia un home, un individu, era el fet de dir no a un dolor que em podia estalviar. El tabac i la porno eren el símbol infantil i patètic de la fi de la innocència. Vaig perdre la innocència si, en certa manera, vaig perdre la confiança cega en la raó dels meus majors, i dia a dia, els vaig veure equivocar-se, i la meva mirada infantil va veure que el món dels adults era ple d’errors. I jo, com a adult, n’he comès un bon grapat, i avui, com a pare, també n’he comès un bon grapat, i ha arribat per fi, el moment de perdonar aquell gran dolor que em van provocar, aquell primer gran trencament,  aquell primer gran greuge. Els pares no ho sabien tot… i a partir d’aquell moment hauria de buscar per mi mateix les respostes, hauria de cometre els meus propis errors.

I en vaig cometre, n’he comès i en seguiré cometent molts, ho sé. Vaig ser prou imprudent com per seguir aferrat a la quilla d’aquella nau que s’enfonsava que era la seva voluntat, la voluntat d’aquell Pare Zeus, que estava sotmès a les passions humanes com els déus, però no era inmortal. Vaig seguir enganyant-me, esperant que canviaria, que m’escoltaria… aferrat a aquella esperança, vaig caure una i una altra vegada als seus paranys, em vaig seguir sentint enganyat per ell… que n’és de poderosa la disfressa d’un déu que és capaç de fer-nos veure coses que no existeixen, i es capaç de convertir en mentida les veritats. I per això de vegades deia NO, i m’enfrontava al poder dels Déus. Ells em maleïen, em desterraven, i jo marxava confós, ferit, però convençut de que el sacrifici que em demanaven era inhumà i inassumible. 

I vaig haver d’arrossegar també en el meu viatge l’estigma de ser fill del pare zeus, també se’m va fer culpable dels seus crims, dels seus capricis, dels seus errors… El món també és capriciós, marca sense saber… jutja sense saber… oh, quan neci és el món a vegades, que pensa que les tares s’hereten intactes. 

Aquesta lluita constant entre la necessitat de creure, de confiar i la impossibilitat de fer-ho pel caràcter capriciós dels déus, que els allunyaven de tota I llavors vaig sentir com dins meu lluitaven les dues natures del meu esperit: el cínic, el que no creu en res, el que no confia en res, el que es protegeix de tot, el que ho menysprea tot… i l’il.lús, el que vol tornar a confiar, a obrir el cor… a estimar… i en aquest mar nocturn i emboirat, navegava perdut, a la deriva, atordint-me amb el mateix vi amb el que ho havien fet els grecs, buscant buidar aquella angoixa fos pel mitjà que fos… barrejant cinisme i bondat a parts iguals… quin era el meu destí real? el cinisme i l’egoisme? o bé ho eren la generositat i l’amor? L’amor… com pots buscar l’amor en els altres quan no crema dins teu? Com pots demanar que l’altre sacii la teva set, si el teu ventre és un drap en el qual tota l’aigua que caigui s’esmunyirà per l’ordit i caurà a terra, esdevenint inútil i fent-te sentir enrabiat amb aquell amor que veus que s’esmuny entre la sorra i torna a la profunditat del món… no tens arrels, no tens futur, el teu present es desdibuixa… vas a la deriva…. Fins que un dia dius prou… dius prou i intentes tornar als orígens, intentes fer penitència dels teus pecats tornant a la senzillesa, a la supervivència, a l’observació de les coses petites, a la connexió amb les arrels i els ancestres… Per això vaig intentar connectar amb tu, Avi Manes que havies de ser, per aprendre de tu lliçons, com n’havia après tota la vida, una vida que havia transcorregut en un món completament diferent al meu, però en un món humà al cap i a la fi. Jo era un jove perdut, i tu una flama que t’apagaves… i allà, a la casa dels vells fantasmes, vaig aprendre a intepretar tots aquells sons que m’havien espantat en la infància, i eren tots mundans, no hi havia res d’ultraterrenal en ells… gats que es perseguien a les teulades, guineus o aus nocturnes que es cridaven a la fressa… estaven soles, com jo, que et tenia a tu, però que malgrat la comprensió, parlavem dues llengues que ja eren extranyes… tu te n’anaves d’aquest món… i jo vivia al llindar d’una porta… i que cruel va ser no poder despedir-me de tu… ni de tantes altres persones… aquelles que em van donar amor… i jo vaig deixar que tot percolés dins el meu ventre insaciable… . No demanava res… només ser part d’un tot, però malgrat que passaven els anys, tot seguia igual… jo era jo i els altres eren els altres… per què? Jo no ho buscava… jo no ho volia… però era així, irremeiablement… indefectiblement… feia por… generava desconfiança… jo, jo que m’havia vist com víctima de tot sempre… jo que no havia triat el meu destí gairebé mai… aquest era el meu gran problema… que no triava el meu destí gairebé mai, m’encomanava al fat, que indefectiblement em duia a platges que mai m’apareixien als ulls com una llar… doncs que havia de fer? Trobar una estrella polar, una guia… i on la trobaria? Fora? No… fora no es troben els camins, els camins es troben dins, del cor i del pit. 

Et perdonaràs mai, oh Hèrcules, matar allò que més estimaves? o van ser els enganys dels deus qui t’ho van obligar a fer, posseïnt-te amb una horrible bogeria? Per molts músculs que tinguis, per moltes proves que superis, aquest dolor primigeni restarà dins teu… i et consumirà en l’ardor i el desassossec… fins el dia que et perdonis… que entenguis que allò que es va trencar ja mai més tornarà, però que pot viure, si ho neteges i ho mires sense el llast del dolor, dins el teu cor, com una lliçó de vida, com un aprenentatge que ha de dur-te a no intentar equivocar-te de nou, encara que ho tornis a fer una vegada i una altra… perquè tots som únics i irrepetibles, i només amb el pas del temps i la consciència de qui som aprenem a ser savis… i jo, aquell Ulisses de fireta, que navegava perdut, vaig veure dins el meu cor aquella estrella, aquella innocència, que em deia que per moltes vegades que m’hagués equivocat de camí, encara em quedava l’esperança de començar-ne un de nou que em duria a algun lloc… però… on vols anar? Vull anar a l’amor… aquell amor que he trobat a faltar sempre… perquè no he sabut trobar-lo en mi… fins que m’ha mirat una mirada innocent… i m’ha dit que era bonic… , i m’ha mirat una altra mirada innocent… i m’ha dit que les meves contradiccions em feien un ésser únic, especial, digne d’admirar… i llavors, tots els meus pecats, tota la meva merda, es feien petits… perquè necessitava la mirada de l’altre? No… perquè em feia prendre consciència… consciència de que no tot era brut, tot era lleig, tot era merda… ufffff, just a temps, gairebé guanya el cínic, amb les seves trampes, intentant fer-me creure que les tragèdies de la vida feien que no valgués la pena, quan en realitat eren núvols que passaven, i que si els esguardava des que sortien a l’horitzó amb terror i horror pesarien tant… que em seria impossible desfer-me’n. Però he après a fer-ho, pare, com també he après a estimar-me, com també estic aprenent a estimar-te… malgrat tot… estimo allò de tu que viu en mi, ho accepto, ho intento corregir, no des de la ràbia, sinó des del convenciment que cal fer-ho, que hi ha coses que no han de perviure, que no han d’estar ocultes a la mirada del nostre cor perquè ens tapem els ulls amb les mans, sinó que han d’aflorar, que s’han de veure, que se’ls ha de posar nom, i que s’han de fer petites, per poder-les encabir en un racó… que estiguin a la vista de tothom si, però amagades en un racó.

Papa… el meu fill m’agafava de la mà i em somreia… i llavors jo intentava connectar amb algun somriure de la infància… eren breus… s’estroncaven… si… no es podia somriure gaire en aquella cova on m’amagava de la ira dels deus… d’uns deus imaginaris, allò on la meva mare va quedar atrapada, com en arenes movedisses, moguda també, pel seu fat i la seva ignorància, i així, em va parir mentre s’enfonsava al llot, aixecant-me com podia, gairebé sense forces, perquè el seu nen veiés el món, la llum del sol… si, ella s’estirava i s’estremia, mentre la boca se li omplia de l’amarg fang, i després, es clar, ella em donava de mamar, i aquell fang que ella menjava, aquella tristor, aquella desesperació, passava a mi, i notava aquella amargor… i li mirava la cara… aquell esforç sobrehumà per alimentar-me i fer-me feliç, però que venia des de l’amargor… des de la impotència… des de la soledat… i quina sort vaig tenir que fossis forta, que no t’ofeguessis en el fang… però quina desgràcia que dels teus pits manés tantes vegades una amargor que jo no entenia ni esperava d’una mare. No és un retret… entenc cada cop més profundament qui eres, com et senties, i qui ets avui, dona sàvia. Gràcies mare, per intentar donar-me una infància enmig del fem i dels esbarzers.

Com, com vas poder abandonar en la teva ceguesa la teva esposa en aquell femer… l’hauries pogut treure d’allà i deixar-la lliure per a què marxés. però no ho vas fer… qui sap perquè… jo encara no ho entenc…

Intentaré fill meu, que el fang que em mengi no passi a la teva boca… t’ensenyaré el fang, t’aconsellaré que no hi caiguis… però jo no te’l vull donar mai de menjar… no vull això per tu, no ho vull.

Et donaré amor fill, perquè és dolç, agradable al paladar i perquè és el que cal per a créixer sa i fort. Que el meu viatge serveixi per a que jo et doni amor, per a que t’escolti, per a que intenti entendre’t, perquè t’acompanyi en el camí, però mai te’l marqui, però mai intenti fer meu allò que és teu, el poder de decidir i de sentir-te com vulguis.

Temps de lectura: 21 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close