He de tornar prompte al pis, Olga no pot sortir de casa fins que jo arribe perquè ha perdut les claus. Me l’estime moltíssim, però és un desastre de persona. Tot ho perd. Compartim pis a València, som estudiants i estem d’Erasmus. Jo sóc escocesa i ella és suïssa. Totes les nacionalitats patim certs estereotips, falsos en moltes ocasions, i no hi ha com fer un Erasmus per a adonar-te’n, però sempre hi ha altres, uns pocs, que ens pertanyen en línies generals i apropen gent de la mateixa nacionalitat o regionalitat, trets culturals i educacionals que ens agermanen i defineixen.
Ahir havíem quedat Olga i jo amb uns companys per a veure un partit del mundial de futbol, Rússia-Islàndia. Jo havia decidit animar els islandesos, mig viking com nosaltres els escocesos. Si furguem un poc, només un poc, el nostre passat és viking, els mots que designen el nostre paisatge, fins i tot el meu físic ho és amb el pèl entre ros i roig, d’eixe color difícil de catalogar. Olga és suïssa, ja ho he dit, però ella animava Rússia. Té passió pel país, fins i tot estudia rus a l’escola oficial d’idiomes i actualment està fent un màster de restauració de mosaics bizantins. L’altre dia vaig anar a veure-la treballar i la seua mirada brillava entre els rojos, blaus, verds i blancs refulgents, sobretot els daurats.
Fins que fas l’Erasmus, clar, tu esperes veure els suïssos seriosos, ordenats, equilibrats i una mica grisos, però va i et trobes amb l’Olga i el teu pensament es curtcircuita un poc. Ni seriosa, ni ordenada, ni equilibrada ni res que si li parega i, això sí, molt lluminosa. Total, estereotip a pondre.
Olga em desconcentra, té un cor revolucionari, cap etern de manifestació, sempre disposada a la lluita, reivindicativa. La seua figura, menuda, envoltada per la seua bandera roja a mode de xal li dóna una aura d’altres temps i a la vegada immortal. A casa et trobes pamflets feministes per tot arreu. Les parets de la seua cambra no es poden descriure, cal estar allí per a creure-ho. Només, i a mode d’introducció, a la seua capçalera vetlla els seus somnis un pòster de la pel·lícula El acorazado Potemkin que de veres m’esgarrifa. El seu discurs llibertari contrasta ferotgement amb la seua aparença de princesa, la manera gestual que té, quasi aristocràtica, de demanar-te la sal a taula, de caminar com si no tocara terra, com si forces sobrenaturals es confabularen per mantenir-la a un pam per sobre de la resta dels mortals i a la que ella no se n’adona per a res. Tothom quan se li acosta té una inclinació natural a fer-li cas, a demostrar-li quasi obediència, quasi a servir-la. La seua fisonomia menuda i bonica contrasta fortament amb el seu caràcter obrer. És curiosa, l’Olga.
El partit quedà en una victòria prou exagerada islandesa i a la xiqueta, de poc, li va costar una pujada de tensió i creiem que es posava malalta. Suïssa? De debò? No podia comprendre-ho.
Tot Erasmus sap que les nits acaben sempre de la mateixa manera, amb un o varius xupitos. Si s’ha de celebrar, xupito; si s’ha d’ofegar penes, xupito. I ací hi havia molta pena a ofegar. Jo la mirava i pensava que la nit només podia acabar de dues maneres, a saber: una, arrossegant-la pel bell mig de València fins a aconseguir gitar-la al nostre pis, baix la mirada atenta del xiquet plorant a l’escalinata d’Odessa, o l’altra, sabates en mà, donant pas a una nit de confidències d’eixes que mai, mai, mai, has contat a ningú, com així va ocórrer.
Davant d’una orxata amb fartons i segudes als graons de la plaça de la verge es va desgranar una història familiar que el meu cervell mig adormit intentava digerir, procés que encara està activat. Encara els meus ulls estan oberts com plats mirant el sostre del pis i no pare de pegar-li voltes i més voltes. Ara ho comprenc tot. Les peces del mosaic bizantí que és Olga, amb tots el matisos de meravellosos colors i sentiments per fi encaixa.
Olga Baumann, suïssa de naixement, de pares suïssos, d’avi polonés i besàvia russa que es va salvar miraculosament d’una mort certa i anunciada. La que davant d’un escamot d’afusellament i amb llàgrimes als ulls, va commoure el número onze dels bolxevics que la nit del 16 al 17 de juliol de 1918 va matar la seua família. En l’últim moment, en l’última mirada va veure en els ulls d’ell la determinació d’errar el tir destinat a ella, però la família al complet va caure a terra com un sol cos, arrossegant-la a les gelades manises del soterrani en el que feia uns dies que estaven tancats.
Amb la gran confusió generada del moment, el bolxevic número onze no va participar en la ingesta salvatge de vodka per celebrar l’execució, i quan va veure caure els companys un a un en els racons menys insospitats, va aconseguir apartar-la de l’horror abans que l’endemà al matí s’enterraren els cossos de la família. La va vestir d’home, li va tallar els cabells negres i llustrosos de xiqueta acomodada i que després amb els anys, no va deixar d’acariciar mentre anaven passant per tots els tons de color del negre al blanc. En nit fosca van poder eixir d’Ekaterinburg, a peu, en carro, dormint en granges amigues, creuan rius, dormint de dia, caminant durant la nit.
Va començar un periple d’angoixes, desventures i fam, però vius al cap i a la fi. Ella va tardar setmanes a parlar, setmanes a plorar, setmanes a comprendre que la seua vida ja no tindria res a veure amb el cotó en el qual estava envolta, com una nina. Però passant el temps, es va adonar que la seua vivència de l’ara, convertida en dona, ama de les seues accions, del seu cos i del bolxevic que ho va arriscar tot per salvar-la, això sí, sense renunciar als seus ideals, era una situació en la qual podria viure i d’alguna manera, pagant el preu dels fugitius, podria ser feliç.
Arribant a Polònia, part de la Rússia d’eixos anys, però ja a la perifèria, van canviar de nom, va nàixer el fill, hereu de la història familiar, guardant-la com un regal, com una llosa.
Després de la fi de la Gran Guerra, de nou sospites, de nou la por per ells, pel fill menut. De nou la diàspora, aquesta vegada cap a Suïssa, on naixerà el nét, ja Baumann.
La Segona Guerra, des d’una neutralitat, des d’un anonimat que els protegeix, ja fa tants anys… de Rússia. I per fi la tranquil·litat, l’aposentament, darrere del banc de la xocolateria. Per fi s’albira una nova generació lliure de sofriment, de l’estigma del refugiat, amb pas franc per una Europa sense fronteres de molts tipus, amb el nom d’Olga Baumann, néta i filla de mestres xocolaters.
Olga Baumann, filla d’Alexandre Baumann, néta de Boris Nowak, besnéta de Tatiana Nikolayevna de la família Romanov, Gran Duquesa de Rússia, filla de Nicolau II, el tsar, i del bolxevic enamorat.
Temps de lectura: 6 minuts
