La seva mirada gèlida es va clavar sobre els rostres d’horror d’aquells que l’observaven. Els seus ulls verds, sota aquell pàl·lid rostre pigat i els seus cabells vermellosos i arrissats deien més que les seves pròpies paraules. Es passejava amunt i avall de la fortalesa esperant el moment perfecte per donar la gran notícia. Una bona nova que no a tots agradaria. A poc a poc, es va girar per encarar-los, amb un mig somriure malèfic, un somriure que sabies que no presagiava res de bo.
—Qui ha estat el culpable de la seva mort? El vaig reclamar viu, i l’únic que he obtingut ha estat el seu cap tallat. —va girar de cap per avall un sac brut i vell, i d’ell en va caure un cap degollat ple de sang. Els guàrdies presents van fer cares d’horros, i feren un pas enrere fins a xocar contra la roca de la paret. Fins i tot, alguns van acabar vomitant.
La bruixa, senyora i reina de la fortalesa, mentre els mirava als ulls, va trepitjar el cap degollat perquè deixés de donar voltes, després d’haver sortit rodolant del sac.
—Pagareu pel que heu fet —es va dirigir a la porta que conduïa al passadís on es trobaven la resta d’estances i va començar a caminar fins a la que hi havia al fons.
En obrir-la, el presoner que allà hi havia encadenat a terra al mig de la sala pels canells, es va aixecar, però ella, amb la seva màgia, el va tornar a fer agenollar com si l’hagués clavat a terra.
—Sóc una reina i com a tal, t’has de dirigir a mi —la mirada plena d’odi del presoner no va aconseguir res més que arrencar-li una riallada a la bruixa. Sentia que el presoner l’avorria, així que li va descosir la boca que dies enrere li havia cosit, cansada de sentir els seus crits i gemecs. Una vegada descosida, ni dos segons va tardar a pronunciar les primeres paraules.
—Pagareu pel que heu fet bruixa! —ella va començar a riure amb bogeria, mentre s’acostava a un dels tapissos que hi havia penjat a la paret. El va acariciar amb els dits i es va girar per enfrontar el presoner.
—No, vosaltres, els humans, pagareu pel que vau fer. Vosaltres, amb la vostra avarícia, egoisme i egocentrisme heu desencadenat el poder obscur que només jo puc posseir. Vosaltres sereu els culpables que les vostres famílies quedin destruïdes, les vostres cases inexistents i el vostre món desaparegui. Només vosaltres sou els causants de les desgràcies que us rodegen. Tot el que toqueu es converteix en res. Tot allò que un dia havia estat deixa d’existir. Els humans només heu vingut a aquest món per desaparèixer amb ell —el presoner observava la bruixa, sabia perfectament a què es referia, i no estava disposat a fer que se sortís amb la seva.
Ella es va acostar a l’humà i el va agafar pels cabells tirant-li el cap enrere, i acostant-li la boca molt a prop de l’orella.
—Sempre ho podreu destruir tot menys una cosa, a mi. Reconeixes aquell rostre? —la bruixa va agafar la barbeta del presoner i el va encarar cap a un mirall que penjava amb una cadena del sostre. En ell es veia una nena jugant prop d’un penya-segat—. La reconeixes, oi? —el presoner es va mossegar el llavi mentre observava com la nena cada vegada estava més a prop del límit de la muntanya—. Seria una pena que caigués… —el presoner va intentar desfer-se de les urpes de la bruixa, però l’únic que va aconseguir va ser una bufetada. El presoner va gemegar, mentre les cadenes dels canells xerricaven.
La bruixa es va aixecar del terra i es va posar a caminar per l’estança.
—A mi també em van prendre el que més estimava. Aquell a qui tots els Einherjars venereu va ser el causant de tot, Odín. Per això, els homes, aquells a qui protegeix, sereu els que pagareu les conseqüències.
—Estàs boja! —va cridar el presoner, però ella això ja ho sabia. Va deixar de caminar per l’estança, va mirar fixament el presoner i li va assenyalar el mirall—. Nooo! —de sobte, la nena va caure del penya-segat davant dels ulls d’horror del seu pare, però abans que pogués caure a l’aigua, tot de dracs negres van aparèixer sobrevolant el gran llac i havent rescatat a la nena.
Però abans que el presoner pogués respirar tranquil, aquests van començar a escopir foc, arrasant-ho tot al seu pas. El presoner va deixar-se caure abatut de la tensió que havia sentit moments abans.
—Aquest és el preu que has hagut de pagar pel teu silenci. La teva filla ara em pertany, i no la tornaràs a veure mai més.
—No pots fer això! Mata’m! Prefereixo morir que viure sense ella —la bruixa va fer un somriure maliciós—. El teu càstig serà sobreviure sabent que la teva filla està sota la meva protecció. Pensa, que tot el mal que patiu els homes, a partir d’ara, serà difós per ella —la bruixa va desfer les cadenes del presoner i el va deixar en llibertat, mentre els dracs, anaven arribant a la fortalesa. D’un d’ells en va baixar una nena amb cara d’espentada. Ella s’hi va acostar i li va allargar la mà.
—Vine bonica, no tinguis por. T’he d’explicar una cosa —la nena de cinc anys s’hi va acostar a poc a poc i li va donar la mà—. Així m’agrada, no pateixis, aquí estaràs segura —la bruixa es va emportar la nena a dins la fortalesa i la va asseure a una cadira—. La mama i el papa han hagut de marxar lluny d’aquí, però la tieta et cuidarà molt bé —la nena la mirava fixament sense mostrar cap expressió.
Els dies passaven a la fortalesa i cada dia la nena aprenia coses noves. El seu poder va anar creixent dia rere dia, any rere any, fins que les dues es van convertir en invencibles. Ho arrasaven tot al seu pas, eren conegudes a arreu i ningú s’atrevia a enfrontar-se a elles. La seva ambició per dominar el món cada vegada era més alta, però també el poder que anava adquirint la nena, convertida ja en una dona. La bruixa havia començat a témer que la superés, i això, cada vegada li agradava menys.
Necessitava frenar-la, o la cosa podria complicar-se. Una nit de tempesta, mentre la fortalesa estava sotmesa a una obscuritat absoluta, només trencada pels llampecs que hi havia de tant en tant, la bruixa va decidir que era el moment de desempallegar-se de la seva neboda. Els guàrdies que custodiaven els passadissos de la fortalesa, estaven rígids i immòbils mentre la bruixa s’hi passejava amb una daga a la mà, i la seva ombra quedava projectada a les parets a conseqüència de la llum que feien de tant en tant els llampecs. Quan va entrar a l’estança procurant de no fer soroll, es va acostar al llit, però aquest era buit. De sobte, i sense que tingués temps a reaccionar, va veure com una sobra alçava una espasa, i aquesta li tallava el coll…
El cap de la bruixa va caure rodolant a sobre el llit, tenyint els llençols blancs de vermell.
Temps de lectura: 6 minuts
