Aquella tardor, a l’únic museu que hi havia al poble, un artista local que havia recorregut molt de món hi va instal·lar un llençol on es projectaven una sèrie d’ombres xineses. Eren figures humanes, que entraven i sortien del tros de tela, ara per una banda, ara per l’altra, ballant al ritme d’unes melodies alegres però sense estridències.
A l’entrada hi havia un rètol gros i rosa que convidava els visitants a unir-se a l’espectacle, fent coreografies, giragonses o simplement caminant, per acompanyar aquelles taques negres amb formes ben definides.
La gent, però, no gosava posar-se al darrere del llençol. No se’ls veuria la cara, gairebé no se’ls reconeixeria, serien una taca ombrívola més, i així i tot preferien mirar-s’ho des de la distància.
De sobte una noia que no devia tenia gaire més de deu anys a cada cama es va atrevir a travessar aquella mena de línia imaginària que dividia la sala en dos. Amb aquell simple gest, doncs, va deixar de ser del grup —farcit— dels prudents per passar a formar part de la banda —buida— dels agosarats.
Moviments de braços i de cames, contorsions amb el tronc, vols de cabellera, saltirons dels dits de les mans… Semblava una autèntica diva. Els visitants del museu feia estona que havien deixat de fixar-se en el ventall d’ombres de les figures que es projectaven per centrar-se exclusivament en la d’ella.
I és que no era, ni de bon tros, com les de la resta. A mesura que passaven els minuts cada vegada hi havia menys rastre de la tonalitat negra, que esdevenia de color gris intens, llavors gris més moderat, fins a ser completament blanca i, per tant, transparent.
Era cosa de la llum? O que ella actuava en directe i els altres estaven prèviament gravats? O potser era perquè ella era real i la resta només pura ficció? Ningú no ho entenia. Ningú no s’ho explicava. Tothom es feia muntanyes d’interrogants amb els ulls esbatanats i les notes musicals que s’anaven encadenant a la sala.
Quan va ser l’hora de sortir del darrere dels llençols perquè l’espectacle ja s’havia acabat la noia no era enlloc. Com per art de màgia s’havia esfumat. Juraria, però, que durant unes mil·lèsimes de segon un corrent d’aire fort em va fregar l’espatlla, i em vaig quedar amb el dubte de si era la seva ombra o bé el seu cos.
Temps de lectura: 2 minuts
