fbpx
La revista més vital

Ondara-Chiang Mai

Vaig imaginar una cabana de troncs baixa, amb sostre de teules, calafatejada contra les tempestes, amb un crepitant foc de llenya a l’interior i les parets cobertes pels millors llibres: un lloc on viure quan la resta del món volara en pedaços.

BRUCE CHATWIN, A la Patagònia (1977)

21 de juny de 2018. 12:20 hores. Vol de VietJet-Air de Bangkok a Chiang Mai. M’ensumava els canells, els braços, i notava com pudien a l’acidesa cítrica de l’oli de citronel·la. Durant els tres dies que havíem passat a Bangkok no havia deixat d’empastifar-me totes les parts del cos amb una loció que, si bé no espantava del tot els mosquits, almenys em perfumava d’un aroma entre higiènic i pestilent, com si m’haguera dutxat amb lleixiu o amb el típic rentavaixelles de llima. La imprudència de no haver-nos vacunat amb temps havia alçat tota mena de suspicàcies, ja no només per la malària sinó per tantes altres malalties que se suposa que un ha de trobar-se al sud-est asiàtic. Cuquets, aranyes i verins que evidencien que estàs a l’altra punta del món i que eres un individu occidental gens avesat a la intempèrie salvatge d’un continent gairebé a les antípodes del teu. Era la primera vegada que viatjàvem tan lluny i era curiós comprovar com una lluna de mel pot ser de tot menys dolça. Concretament, picant. A la capital tailandesa tot picava: el menjar, el sol, els insectes… Amb tot, va ser gratificant constatar com fins i tot dins del caos pot detectar-se una estranya mena d’ordre, d’equilibri entre la confusió i la urbanitat. Aquell tràfic infernal de tuk-tuks embogits desafiant l’asfalt, de bicicletes i ciclomotors disputant-se els carrils i de semàfors fonent-se sota els quaranta graus d’una megalòpoli en perpetu moviment eren els ingredients d’una estada tan desitjada com temuda. Efectivament, la il·lusió de fer un vol transcontinental i de descobrir una cultura desconeguda s’esvaïren tan bon punt el meu cel s’entelà d’una boira tan recurrent com coneguda. No he sabut mai distingir la distímia de la depressió, si és que l’una no acompanya sempre l’altra, però en conec les simptomatologies i les consegüents seqüeles perquè les he patides i superades al llarg de la meua vida. Un petit dimoni que ressuscita en mi aleatòriament, sense solta ni volta, i que marca l’inici de l’enèsima batalla entre la vida i la desesperança.

Ho pensava dalt l’avió, en beure un glop d’aigua per engolir-me la píndola de Venlafaxina. 0’75 mil·ligrams. Ni un de més. L’hostessa vietnamita m’oferí el got amb amabilitat abans d’afluixar un d’aquells somriures que tant s’enyoren quan la pròpia musculatura facial no és capaç d’articular-ne cap. Aleshores et planteges qui eres realment. Eres l’ésser introspectiu que no és capaç de produir cap rialla? O eres l’individu desenfadat que hi resta en traure l’embolcall de la malaltia? He trigat molts anys en aprendre a distingir-ho i, sobretot, a prendre consciència de la severitat de la biologia quan s’acarnissa amb un mateix. La serotonina. La beneïda o maleïda serotonina, segons el cas. El dèficit d’aquesta substància pertanyent a les amines biogèniques ha estat una constant en els meus estats d’ànim. En els huitanta, en els noranta, en els dos mil. Com la ràfega oscil·lant i cíclica de les tendències de la moda, el mateix trastorn ha comparegut etapa rere etapa amb una puntualitat dissemblant, però abassegadora. Altrament, com en el cas de la profilaxi de la malària, la malaltia mudava de cos en cada embat, en cada nova arribada. Sempre amb una nova disfressa i sempre per una sendera nova fins a escolar-se de ple en mi, com un desguàs ingenu que acaba empassant-s’ho tot en el remolí de la normalitat.

Ho rumiava pels carrers de Bangkok, abstret entre la gentada que passejava pel Lumphini Park, un dels pulmons verds de la ciutat, a tocar del nostre allotjament: un acollidor apartament entaforat en un pati entre gratacels i carrerons. El parc, amplíssim, gaudia de la pompositat asiàtica amb què els dirigents de tals nacions dissenyen i arrangen grans zones enjardinades amb les pertinents estàtues de les nissagues que han contribuït a la glòria del país. Entre els monuments, joves atlètics practicaven arts marcials, altres corrien pel recinte mentre la gent més gran seia als bancs sota l’aixopluc dels banians: els arbres ancestrals on s’arreceraven, daurades i abundants, les ofrenes dels ciutadans a Buda. I tot d’una, en ressonar l’himne del país pels altaveus que coronaven les tanques de la instal·lació, l’activitat cessava d’immediat. Tothom quiet commemorant de sobte la solemnitat d’una lletania que a mi i al meu xicot ens semblava tan estranya com estrident. Una paràlisi circumstancial que em recordava l’entumiment emocional amb què havia aterrat al país. Realment apreciava la frondositat d’aquelles arbrades? L’elegància dels ànecs xipollejant llacuna endins com si foren carpes de riu en comptes d’aus? La bellesa dels rostres tailandesos, tan asexuats com indestriables? Un dels trets més devastadors del meu trastorn és l’habilitat de capgirar la realitat tot aplicant-hi un filtre de textura tèrbola. Diòptries afegides que pertorben la percepció real dels fets i els indrets fins a desdibuixar l’experiència real.

He de reconéixer que vaig pecar de frivolitat en aquell primer període d’aclimatació. Em sabia trist, em sentia distímic i em plantejava si era oportú fer-me fotos desenfadades i penjar-les a les xarxes socials per esbombar l’exotisme del nou destí. Aleshores vaig recordar una conversa amb la meua amiga Maria Josep Escrivà. Un dinar d’estiu a Oliva, si no recorde mal, on parlàrem sobre la invisibilitat de la tristesa i la negació que tantes vegades assumim pel que fa als estats baixos d’ànim. Ella en va fer un post al Facebook, precisament el mateix aparador on tan poques vegades intuïm la malenconia, la pesantor, dels altres, de nosaltres mateixos. La plataforma il·lustra únicament la disbauxa, l’afany de celebració col·lectiva, mentre emmascara tot allò que s’allunya de l’hedonisme de la bona vida virtual, la qual és moltes vegades una realitat augmentada en megapíxels i escenografies que no ens representen. És un tabú del nostre temps, tal com corroboràrem. I sí, ho vaig meditar en tornar a l’apartament de Bangkok, suat després de la caminada. No. No pengem mai fotos quan estem tristos. No ens ve de gust i no aconseguim establir una relació entre el nostre caràcter i la comunitat social que ens observa. No gosem mostrar la façana menys lluminosa de nosaltres perquè hi ha la por a mostrar una part que no ens agrada de nosaltres. Un protocol que m’entristia més si cal perquè afegia una càrrega addicional a la meua dolència. Un diabètic no ha de justificar mai el seu mal, de la mateixa manera que un hipertens o un asmàtic no necessiten cercar l’acceptació dels altres. Se sobreentén una tolerància que en el cas dels trastorns mentals no està gens definida. Hi ha més recels, més indiferència i, més que més, una gran desconeixença.

Aquella darrera nit a Bangkok vam baixar a sopar al centre comercial que hi havia a l’altra cantonada. Era l’únic espai proper amb aire condicionat i jo ja m’havia canviat de roba dues voltes en un únic dia. Massa humitat i esbufecs per a una sola jornada, vaig agrair en entrar en uns grans magatzems on, a més d’una frescor agradívola, hi havia restaurants a la tercera planta. Després de destriar entre les opcions disponibles vam optar per un modest local japonés que servia fideus ramen. En seure vam fer la comanda i vam parlar del vol de l’endemà i de l’esperança que el nord del país fóra més fresc. Ens havien agradat els temples, els mercats, l’arquitectura esbojarrada del centre de la ciutat però en canvi ens havia espantat la brutesa del barri xinés i les olors provinents dels apilotats negocis que feien el seu agost en ple juny. A Mario no li agradà gens la visita i en un moment donat vaig dubtar si la tria d’aquell destí per a un viatge de noces era la més adequada. Ell i jo som dos mons distints però feia tretze anys que havíem decidit compartir-ne un de sol i aquella odissea calorosa n’era la prova fefaent. En mirar-lo als ulls em feia gràcia invocar l’acudit de no veure-lo com a company ja, sinó com a marit. Una paraula grandiloqüent per a una experiència per a la qual em mancava energia. Tampoc no vaig voler incidir massa en l’assumpte dels meus estats d’ànim. Va ser en vespres del nostre casament quan vaig sentir la davallada dels neurotransmissors i quan vaig encetar la dosi de la medicació. Normalment, el període de millora és d’una setmana a quinze dies, però jo tenia l’ànim de recobrar l’alegria prou abans, sobretot per no espatllar-li les vacances. Amb els anys un aprén a desafiar els contratemps i a dissimular una languidesa que no es correspon amb la personalitat real. Jo no sóc tu, em deia davant de l’espill, amb els ulls inflats i les galtes mullades per un llagrimeig que no sol sufocar res, al capdavall. Tal com l’especialitat que tenia davant, l’ànima del depressiu és una vaga nipona que no deixa de produir llàgrimes a l’engròs, a mansalva, sense saber que tal producció no culmina ni arriba enlloc.

Estàs bé?

Sí, i tant –i vaig partir amb la forqueta el mig ou bullit que engalanava el conc de brou.

Ah, val –i va seguir menjant, alié a les meues cabòries.

Llavors vaig saber que aquella predisposició meua a la superació era una de les mostres de maduresa i amor més grans que podia oferir-li. La depressió és moltes vegades una fenomenologia paranormal que creix en la mesura que li parem atenció. Un assumeix la voluntat de plantar-li cara des del mateix moment que pren consciència del perill del seu abast i articula les directrius per combatre’n la propagació. Ho sé des de l’adolescència, quan el trastorn m’arribà per mitjà d’una fòbia escolar que gairebé ensorrà la suposada efervescència dels anys del batxillerat. Deu anys després, arran del càncer de mon pare, el trastorn reviscolà durant dos anys en què el debat entre la crisi endògena i la patògena dificultava el tipus de tractament. Curiosament, una dècada més tard, quan tot semblava seré i estable, un tercer i inexplicable embat arribà amb ferotgia. Paradoxalment, en aquell tercer episodi, a les acaballes de 2014, vaig decidir verbalitzar la dolença i admetre que el trastorn, encara que no m’agradara, era una part indefugible de mi.

Camí de l’hotel, mentre ens enfilàvem per carrers foscos, em vaig quedar embadalit amb l’enrenou de fils que penjaven de les façanes i que s’entortolligaven a cada cruïlla en un cabdell de plàstic: un prodigi de la tècnica i d’escadussera enginyeria que demostrava que allò era un altre món. Ni millor, ni pitjor, simplement un sistema diferent. Per les voreres, les darreres parades de menjar desmuntaven els tendals i apagaven els foguers on es coïen pastissets i altres menjucs. Els locals de massatges encenien els neons i les responsables dels locals ens convidaven a entrar-hi. Una colla de joves escridassaven des de les seues motos les adolescents que creuaven el pas per a vianants encara amb la motxilla de l’escola. Tot un tràfec de moviments i flaixos que vam esquivar tan bon punt tornàrem a l’hotel, on encara calia encabir l’equipatge a la maleta per al dia següent. Mentre endreçava la roba i em plantejava la tercera dutxa del dia, no em vaig estar de prometre-li al meu company que la propera regió a visitar era un lloc més tranquil:

Chiang Mai és distint a açò, ja veuràs –vaig avançar-li, il·lusionat, encara que el que realment volia dir-li era que ja em trobava millor, que la Venlafaxina havia començat a minvar el desencís i que tot rutllaria bé. De colp i volta, vaig sentir la certesa de trobar-me en pau amb mi mateix i vaig entonar només per a mi una frase que Henning Mankell escrigué a La lleona blanca i que jo vaig emmagatzemar d’ençà la lectura: Un s’endú damunt a si mateix vaja on vaja.

Home: això espere –etzibà, emprenyat, tot doblegant les samarretes–. Bangkok m’ha paregut una puta merda.

Ben mirat, sabia, fins i tot abans que ho proclamara amb tanta claredat, que no li havia agradat gens la capital. D’alguna manera, a mi tampoc, encara que el dogma del viatger intrèpid implica una relectura idíl·lica dels espais que en el fons no s’adiu a l’experiència real. No hi estic d’acord. Crec que hauríem de ser més honestos amb nosaltres i amb els llocs que visitem. Pel nostre bé i pel bé del trànsit mundial de passatgers. Sovint dic que la massificació turística s’alimenta dels llocs comuns i els escup en forma de saturació, com si foren molestos gargalls tamisats i embellits per la bonança del Photoshop.

Un poc més tard, quan apagàvem el llum amb el compromís de matinar, em situava físicament per saber-me a l’altra punta del món i m’enorgullia de retrocedir a la meua habitació de la infantesa, on un pòster del món constituïa la visió de tot un univers per descobrir. L’adolescent distímic d’aleshores creia que mai tindria el valor i l’oportunitat de descobrir països tan allunyats com aquell. Tants anys després m’adonava de com d’injustos som amb nosaltres mateixos, principalment quan complim somnis que créiem il·lusoris, inabastables. I amb aquella creença a mig fer, vaig aclucar els ulls.

Quan l’avió cap a Chiang Mai va iniciar les maniobres d’aterrament, l’operació ens va permetre albirar la riquesa de la verdor que emmarcava la ciutat. Una natura desbocada que gairebé es precipitava contra les muralles d’una ciutat que no tenia res a veure amb l’anterior. En baixar de l’aparell i xafar terra vam alenar un aire distint. No tan humit i un poc més líquid, com si un vapor en suspensió ens amarara d’aigua. Els taxistes s’apilotaven a les portes d’un aeroport més menut del que hauríem previst. La més esparpillada de les taxistes ens convencé abans d’ajudar-nos amb l’equipatge. Una vegada dalt del vehicle superàrem les fileres de cotxes per dirigir-nos cap a la centre de la ciutat. El nostre hotel era un allotjament familiar situat a la part antiga. I·Lanna House, s’anomenava. La conductora ens apropà fins a l’adreça indicada i somrigué tímidament en rebre una propina que mai vaig aprendre a calcular. Una vegada realitzat el check-in ens vam ajocar al llit de l’habitació que havíem reservat a la planta baixa, davant d’un jardí que acollia una petita piscina xapada de verd maragda i amenitzada per un brollador que imitava el brunziment d’una cascada natural.

Després d’una breu becaina, curiosos, ens vam enfilar pels vials que vorejaven l’hotel i vam comprovar com l’estructura laberíntica del casc antic no podia ser recorreguda d’una manera lògica. I pels carrers, bugaderies, peixateries i tendetes de souvenirs es compaginaven amb altres negocis familiars que albergaven a cada portella tot un munt d’andròmines i atifells. Entremig, el despuntar daurat d’alguna pagoda i el càntic dels monjos que acudien al res. També els comercials de les empreses de turisme que t’assetjaven en ataüllar-te el rostre occidental. Tota una carrera d’obstacles que vam recórrer a corre-cuita quan la imminència d’un xàfec avortà l’expedició. A casa nostra, la pluja tentineja les teulades durant uns minuts per advertir-te del següent aiguat. A Tailàndia, en canvi, el ruixat és un seguit immediat de poalades que et mullen de ple, independentment de l’habilitat que tingues de trobar un sostre. Entre atemorits i infantils, vam córrer cap a l’hotel entre rialles. Xopats de cap a peus vam arribar a l’allotjament on la propietària reia de valent en veure’ns calats. Quan vam tornar a l’habitació, encara atordits per la inclemència d’un vol massa matiner, ens vam adormir sense saber si calia dinar o no.

Els següents dies a Chiang Mai foren una petita pausa de relaxació. Finalment provàrem els massatges tradicionals i l’aigua de coco que et servien en acabar el servei. Tastàrem algunes especialitats de la cuina del nord i decidírem realitzar activitats tals com la visita als temples que ens havien recomanat. Una de les excursions pendents era a un santuari d’elefants. Volíem col·laborar amb els organismes que contribueixen a la salvació d’exemplars ferits i explotats i a la fi ens hi vam inscriure en la seu d’un d’aquests organismes oficials. Tot d’una, el trasbals químic del meu cervell semblava estabilitzar-se en una serenitat més anhelada que plausible. El canvi d’horari, de clima i també d’ànim venia garantit en el seguit de quefers que ens havíem plantejat. També és cert que ens agradava fer el gos quan allargàvem l’hora del desdejuni i optàvem per prendre el bany a la bassa del jardí abans que enfilar-nos en un d’aquells tours que abans et trauen el diners que la curiositat de conéixer la regió. Amb el santuari dels elefants, però, fou distint. Una furgoneta ens arreplegà de matinada després de recollir altres inscrits en l’aventura. La reserva d’elefants estava a uns huitanta quilòmetres cap al nord de la ciutat, precisament en una zona remota de les valls que fitaven amb la província de Mae Hong Son. Des de la finestra del vehicle, podia divisar-se la creixent foscor dels capcirons dels arbres, així com l’altura que assolia la singladura jungla endins. En arribar-hi, els responsables de la granja ens donaren la benvinguda i ens donaren la roba amb què calia vestir-nos ja que l’ordre del dia implicava alguna cosa més que enfangar-se els turmells.

Després d’una breu explicació, el guia de l’expedició ens explicà com alimentar els elefants de la reserva per tal de familiaritzar-nos-en. Plàtans i trossos de canya de sucre que els animalots s’emportaven amb la trompa abans d’empassar-se’ls amb deler. Mentrestant, m’encuriosia la figura del seu cuidador, un home d’edat inexacta amb la roba esparracada i una boca esportellada on les poques dents testimoniaven una vida més dura del que el seu gest extravertit aparençava. L’empatia em va conquerir l’enteniment en intentar desplaçar-me mentalment fins al modus vivendi d’una persona que no tenia res a veure a mi. És una tàctica que feia servir en la distímia de l’adolescència quan em sentia culpable per sentir-me mal en un moment de la meua vida en el qual ho tenia tot. Què és tot? Ho pensava aleshores i ho raonava en aquella vall perduda del sud-est asiàtic. Llavors, sense saber ben bé per què, em vaig perdonar. Fou mentre acompanyàvem sendera amunt els elefants per tal de travessar la muntanya cap al riu. Afable amb mi mateix, sense que servira de precedent de res, em vaig perdonar. Potser fou l’abstracció d’una selva que de tan feréstega acabava convertint-me a mi també en una bèstia com la que pacientment traslladàvem camí enllà amb l’ajut dels grangers. Em vaig perdonar per haver-me exigit tantes coses durant tants anys. El llast de la culpa se’m desfullava drecera avall junt als còdols que somovíem en la nostra passejada. El meu xicot caminava al meu costat mentre exercíem de vigies dels paquiderms. Els acaronàvem el llom, ens féiem fotos al seu costat. Uns animals que sempre havia cregut indòmits i que aquell dia irradiaven una calidesa inèdita en seguir les nostres petjades i indicacions. Em vaig perdonar en aquella intricada travessia, tot just quan em sentia tan lluny de casa i alhora tan lluny de mi. Una part del meu ego corcat s’escolà entre el fangueral, poc abans d’arribar a la vora del riu. Digues-li Venlafaxina. Digues-li atzar. Digues-li existència.

El guia ens donà perolets per llavar l’elefant que ens pertocava. Els paquiderms, juganers, es desplaçaren cap a l’aigua com si conegueren la rutina i el desig de la remulla. Tot seguit, captivat per la salvatgia de l’encàrrec, em vaig descalçar i arromangar els pantalons per entrar a l’aigua. L’animalot agraïa cada esguit i retornava el favor en forma de glopada. Tot just m’embrutaren el rostre amb l’enèsim ruixat, vaig agrair aquell bateig entre rialles i escarafalls. I fou en aquell precís instant, abans que el doll d’una altra trompa m’acabara de banyar els cabells d’aigua bruta, quan vaig sentir l’espurna efímera de la felicitat. L’he sentida moltes vegades, però poques vegades amb la intensitat d’aquell instant. Mario em fotografià en el moment exacte. És una fotografia que resumeix aquell viatge i aquella catarsi entre bramuls, tolls i xiscles. En una selfie, per exemple, no som nosaltres; realment som una idea que fingeix un retrat, una evocació, un simulacre. En una fotografia, sobretot si és espontània, no ens somriem a nosaltres mateixos: li somriem a la persona que estimem i que ens estima i ens fotografia. Li somriem a la vida i al do d’esprémer la joia que ens ha estat atorgada. És un goig curt, tantes vegades esquarterat per parèntesis que fan nosa, però és un goig que ens pertany. És tot el que vaig experimentar mentre ruixava de nou l’elefant i reculava per tornar a poar aigua amb el recipient. De vegades, en la vida, no hi ha res més important que això. La piuladissa d’uns ocells desconeguts sobrevolant una escena lúdica. El curs del riu abocant branques i fullaraca a l’ombra de la ribera. La mirada d’un elefant, un enorme elefant, que desitja ser estimat per mitjà d’un grapat d’aigua.

Temps de lectura: 19 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close