Alba de primers de març de 3017. Hi ha un cadàver, fred, al costat de l’església d’Espung. Matussa i Karima l’entreveuen mentre acorralen les gallines. Baixen fins a l’església i descobreixen, espantades, que es tracta d’un home sense rostre a qui li falta el peu dret i el braç esquerre. Aviat es presenta al lloc mitja esquadra de la SIM, sis menaires fornits, tres d’ells sense gènere, una opció dels menaires: el tercer gènere o el gènere indefinit, bastants hi opten. Sense tocar el cadàver, fan les proves a una mitja distància. S’estén aviat el rum-rum que hi havia en curs una transformació: alguna de grossa i, evidentment, prohibida. Reconstrueixen virtualment els membres que falten i esbrinen la marca i els models protèsics, que resulten ideals per al reciclatge i l’aventura d’una nova forma. En qualsevol cas, aquest menaire sense rostre ja no ho podrà explicar. A la mitja esquadra de la SIM se’ls fa difícil saber en aquest punt de l’enquesta si hi ha hagut un intent d’apoderar-se de la transformació en marxa, o si l’empresa li ha petat als membres, literalment, al seu fabulador. El cadàver sense rostre, amb una closca plana per davant, fa de mal contemplar i els curiosos se n’aparten, desitjant no haver-s’hi atansat.
Matussa i Karima comenten a la Descosida, Amina, Bashira i les altres la repulsiva troballa. Enraonen en la distància, per estris lleugers. La Descosida és una noia trempada, amb dos fills, viu en una granja a Astell i va estenent la roba de casa durant l’alba interminable. Les caminadores, Amina, Dúnia, Bashira i la resta tenien companys, però se les coneixia així perquè havien arribat caminant de ben lluny i sovint encara emprenien llargues marxes.
Ferrandis hi mantenia una bona relació, amb la tribu de les caminadores:
–Què fou abans, Déu o els dinosaures?
La Descosida s’ho pensà una mica, abans de respondre.
–Si dic Déu, els dinosaures hi tenen alguna cabuda, després. Però si dic els dinosaures, no crec que tingui lloc per a Déu.
–Els dinosaures sempre guanyen –va concedir Ferrandis, astut.
–Déu podria estar amagat en algun lloc –contraatacà la Descosida. Estava distreta. Tenia al cap la notícia del cadàver de l’església d’Espung.
“Això no són maneres de raonar”, pensà Ferrandis, un menaire rabassut, amb ulleres de pasta i barret d’explorador, content de conrear les amistats. “Taulaven” constantment, enraonaven “per taules”, com deien, a través d’aquells estris, amb diferents persones alhora, cosa que ajudava a mantenir els vincles. Així que taular havia esdevingut la manera corrent de comunicar-se; una de les infinites activitats que es podien dur a terme amb el maniplè. “És curiós que hàgim conservat aquesta paraula”, rumià Ferrandis. Maniplè, per l’època en què s’agafava amb la mà o omplia la mà. Ara era una delicada pel·lícula de grafè enganxada al dors de la mà o al canell. Que projectava fàcilment tant veu com imatges (o diguem-ne, hologrames) de qualsevol mena.
Del cel de la Vall Fosca descendien centenars de vacons electrònics embastant les primeres clarors, acostant-se delicadament a terra. En pocs minuts es feren visibles en forma de tonells regulars, amb les seves dues antenes tremolant, rematades amb indicadors d’un roig encès. Cercaven un indret adient on instal·lar-se per xuclar àvidament un paquet d’energia acceptable que processarien i enviarien als Dipòsits d’Intel·ligència Postindustrial. Al començament, en veure tonells ací i allà, els pagesos s’hi havien atansat amb curiositat. Alguns menics, delerosos d’exotecnologia, van escatir aviat les propietats de transformació de les noves andròmines, i s’animaren a prendre’n part en el conreu. Els tonells, o vacons, extreien tant la llet, la proteïna subterrània acumulada en bosses, com altres productes minerals i vegetals. La transmissió de matèria havia fet més còmoda l’existència per als milers i milers de menics que, des de mitjans de 2600, havien anat marxant a viure al camp, a les muntanyes, a les grans extensions fins aleshores poc poblades o simplement a d’altres ben proveïdes. La gran alegria vingué uns anys després, quan la transmissió de matèria va aconseguir generar un nivell de vida acceptable. Ferrandis, Namir o Vanja podien disfrutar d’un àpat suculent o d’un llit nou sense bellugar-se de casa.
Les albes eren llargues, s’estenien durant tres o quatre hores de manera inacabable, al revés que els capvespres, que sobrevenien de manera ràpida i escruixidora. La Descosida va taular a Fama:
–Has de conèixer el Ferrandis. És un tipus rodanxó i galtaplè, curiós com una guineu i desenganxat del món material. Si es pogués dir, diríem que viu als núvols.
Però no era un matí com els altres. Això d’Espung les estava trasbalsant d’una manera especial. Es deia que la SIM havia enviat a la vall dues esquadres senceres i que tenien dificultats per completar l’enquesta sobre el mort de l’església. A Espung no hi havia hagut mai tants menaires uniformats. Fins i tot les esculpides muntanyes del voltant sembla que se’ls miraven amb estupefacció. Bashira recordà a la Descosida que havia de passar per la cúpula.
–A les set esmorzes amb Lorc –taulà la caminadora, sempre atenta, mentre es preparava llet amb galetes.
–Els dinosaures són anteriors a l’home, i Déu també ho és, per això la pregunta fa sentit ‒la Descosida encara s’entretingué a respondre a Ferrandis.
–Però tu deus creure en una cosa més que en una altra –retrucà el company, una mica manefla.
Mentre ella acabava d’estendre la roba, Vanja, el marit de la Descosida, despertava els xiquets, rossos com un fil d’or:
–Amunt, dormilegues, que aviat arribarà Namir amb l’automotor –la suau amenaça habitual. Perquè podien anar en automotor i no caminant fins a l’escola. Els vacons ja estaven pràcticament instal·lats i a punt per donar rendiment. Des de Programació es sintonitzaven les andròmines amb les granges d’explotació. Aquell dia les esquadres de la SIM van reclamar un espai propi de comunicació, protegit i sense interferències.
La cúpula blanca de la Plana de Mon-Tros omplia l’espai sense conreu de la vora del Flamisell. Valls i Vives hi havien fet una escala tècnica abans de tornar a la megavila del Cantó, on tenien el seu centre de programació. Si podien, dedicaven unes hores a fer escalada o un bon passeig per les carenes. El seu bon humor era proverbial.
–Tens galetes roies de sang de bou? –instà Vives.
La negra Amante, amb els cabells rinxolats en esfera i uns ulls com ametlles, regia la cúpula amb mà de ferro i guant de seda, suau en les formes però forta en les coses. Encara no havia arribat la notícia d’Espung.
–I galtes de granota per fer un bon esmorzar –replicà Amante.
–Galetes de granota –afegí, benhumorat, Valls–, això és una novetat.
–Tu no has anat mai a buscar granotes –feu Amante.
Alguns amfibis com les granotes havien proliferat i augmentat de mida, i eren molt apreciats. Una cosa semblant passava amb els insectes, a causa també de les radiacions: havien crescut i s’havien multiplicat en els darrers quatre-cents anys, segons un manament proverbial; però tant menics, la població no urbana, majoritària, com menaires, els habitants híbrids de les ciutats, estaven immunitzats i convivien amb les bestioletes.
Una altra cosa, ben diferent, havia esdevingut amb els ocells. Les radiacions havien produït mutacions sense retorn, de manera que ara els ocells eren el millor mitjà de transmissió de matèria i d’informació. Constituïen autèntiques passeres de transmissió cibernètica, emetent i rebotant les onades de tetrabits de les cúpules incolores d’irradiació. Voleions, caderneres valencianes, voltors, trencalossos, mamarratxos, tancarros, àguiles marcenques, les diferents famílies d’ocells ocupaven l’espai, garantint, com no ho hauria fet cap sistema estrictament humà, la transmissió de matèria i altres menesters. De manera simpàtica, s’havia conservat la denominació de “wifi” per a aquestes transmissions. A vegades es parlava de “wifi de matèria”: aquella transmissió que garantia tenir un bon sopar a taula o canviar l’armari del dormitori o tenir una tenda d’acampada més adequada. Lamentablement, aquella nova ornitocràcia, com a vegades se l’anomenava, havia fet inviable qualsevol forma de transport aeri del tipus que havia estat freqüent fins a 2500 si fa no fa. La SIM, com tothom, depenia d’aquelles passeres ornitològiques de transmissió d’informació, de vegades massa inestables.
A la Descosida li esperava un matí complicat. Confiava trobar-se més tard amb les companyes, però abans havia de gestionar un assumpte de força gruix i llarg abast amb el jove Lorc. Després hi havia els petits, que sempre demanaven atenció. Què havia passat a l’església d’Espung? Seria veritat que es tractava d’un menaire que havia perdut el rostre? Era algun intent d’hibridació indeguda? Aviat la SIM faria públic un primer informe.
El Doctor Furbo va arribar en càpsula a la cúpula blanca, suat i amb els ulls inflats. Eren vora les sis del matí. En veure’l, Valls i Vives van sentir que el seu temps allà s’havia acabat, van engolir el cafè amb llet i enfilaren cap a la megavila. Tenien per davant una complexa jornada de tràfic de matèria. Valls controlava sis pantalles, i Vives set més. De tràfic de matèria, n’hi havia força en aquella època de l’any. Valls i Vives s’encarregaven de rastrejar els tetrabits, esbrinar els ports intermedis, també els d’arribada i els d’origen, repassar les balances cibercomercials i altres feines que sovint els encomanava la Societat Industrial de Computació.
–Adéu Amante, això de buscar granotes serà per a un altre dia.
–No us enrampeu –grunyí la noia.
Al Doctor Furbo se li havien desinflat els ulls. Ara s’apreciava millor la seva faç axinesada, acompanyada d’un panxot inclement i una levita corcada. Demanà aigua, mentre s’entretenia mirant per les grans finestres de la cúpula. Els vacons es podria dir que estaven pasturant, en estat de repòs, exhibint les antenes indicadores grogues. Se’n veien a dotzenes, escampats pels vessants de les muntanyes pròximes. Aviat començarien a botar, fent una dansa estrafolària per a satisfacció de Programació i els grangers.
–Qui és aquest Ferrandis? –taulà Fama, intrigada, mentre es deixondia entre els llençols i els braços d’algú. Ara es despertava.
–És una mena de free lance de la muntanya –taulà la Descosida, camí de la cúpula blanca–. Fa feines per encàrrec, des de substitucions al col·legi fins a rescats d’excursionistes, o redactar informes. Va a tot arreu en el seu automotor groc.
Les galetes roies de sang de bou eren un record de 2558, l’any en què una gran part de la població liberal i benestant de París es va alçar contra la ciutat, enderrocant-la amb retroexcavadores i braços demolidors. Aquella revolta que aviat es contagiaria a altres ciutats d’anomenada es va conèixer com la revolta dels levitagrimpaires, per la insistència dels demolicionistes, que pertanyien a una classe àvida de grimpar socialment, a dur gairebé sempre levites corcades. El Doctor Furbo pertanyia a l’actual nou sector social de comerciants i grans burgesos astuts que adoraven la levita com a peça de roba habitual.
El jove Lorc feu acte de presència a la cúpula blanca deu minuts abans de les set. Sucà unes galetes roies en el cafè amb llet, mentre veia arribar la Descosida camina que caminaràs, des de la parada de l’autocar públic. La noia li feu un petó al nas com era habitual. El jove tenia poca informació sobre Espung, i assenyalà en direcció al panxut, que mostrava senyals d’impaciència.
–Allà el tenim.
El Doctor Furbo s’aixecà i els estengué la seva mà greixosa. Van seure tots tres al costat d’una de les grans finestres des d’on aviat es veuria la dansa dels vacons. Havien de debatre, i solucionar si fos possible, l’afer dels pantans; no era pas poca cosa. Havia arribat una proposta d’Organització i Recursos demanant d’augmentar la quantitat d’aigua utilitzable, l’hidròxid anhelat que tant havia fet avançar l’experimentació i tant la faria avançar, molt probablement, durant les dècades que vindrien. Abans de la trobada, el jove Lorc, com a representant de les poblacions pancomunades, s’havia assabentat bé de l’estat de les finances locals. Per al seu disgust, la tarja pancomunal indicava que devien centenars de milers de soudobrers a Liquidació. Les darreres operacions per a la distribució de biomassa, emprant el wifi de matèria, havien resultat un fracàs econòmic (però un gran èxit a nivell d’imatge corporativa i subministrament). N’havien parlat en diferents ocasions amb la Descosida i les altres, sobre el tema, per veure què podien fer.
El Doctor Furbo engegà un d’aquells discursos corretjosos i embafadors que quedaven força bé davant auditoris de mitja escala. Amante se’l mirava de cueta d’ull, de por que no espantés l’escassa clientela d’aquelles hores. Fora, se sentien les remors d’uns tetractors, i els vacons començaren, tímidament, a fer botets sobre els seus quatre suports. A les pantalles informatives s’explicava l’afer del cadàver d’Espung i es demanava a tothom que atengués els requeriments de les esquadres uniformades.
–L’explotació de la vall s’enriquiria amb la gestió dels pantans.
A Lorc li entraven documents sense parar pel maniplè, en diversos idiomes. En general, l’advertien de l’interès de tancar el tracte. En veure un dels documents, obrí uns ulls com taronges:
–Dos-cents vint-i-dos?
–No, vint-i-dos, el primer “dos” és un error –aclarí Furbo, entotsolat. Mirava amb melangia els tres tetractors triples que havien estacionat a la vora, carregats de núvols de tempesta. Era un espectacle majestuós. Tota aquella gran maquinària feia feines d’extracció i transport que la gent solia contemplar bocabadada. El Doctor Furbo tragué una capseta de penis de tigre, per congriar simpaties, que oferí als seus interlocutors. La Descosida i Lorc declinaren amb amabilitat l’oferiment, sense estalviar-se mirades mútues d’angúnia.
–Però, com podem encabir vint-i-dos pantans en vint longòmetres? –deixà anar la Descosida. Lorc tenia ja prou feina llegint els documents dels grups de pressió. Pel cap dels dos passà també la compromesa situació financera de la població pancomunal. Liquidació els allisaria. La calor d’aquell matí de març començava a pujar, però la cúpula ciberata mantenia una temperatura estable.
–Els soudobrers no han de ser un problema –el Doctor Furbo mobilitzà la seva retòrica. Mentre enraonava, el braç dret s’anava tornant lentament translúcid. La Vall Fosca feia, d’un cap a l’altre, vora vint longòmetres, segons les mesures establertes feia centenars d’anys pels Governs Políticament Correctes, que encara estaven en vigor. Vint-i-dos pantans superava qualsevol distribució humana possible. La Descosida es distragué una mica contemplant els salts estrafolaris dels vacons, ara en plena puixança exhibint les antenes puntejades en verd, mentre picotejava unes galtes de granota que Amante, reginjolada, havia atansat a la seva tauleta. Hi havia una solució per al cas. I tothom podria disfrutar de l’hidròxid anhelat.
La solució es deia goma universal. La Descosida gaudia de permisos computacionals; no tothom en tenia, ni tothom que en tenia en tenia de la mateixa manera. La goma universal havia transformat tot el que abans havíem entès com a terra, fent emergir formes singulars ací o allà, obrint espais o aplanant muntanyes. La terra, en molts sentits, no es podia dir ja que fos esfèrica, sinó més aviat boteruda. La goma havia permès, projectant la matèria en funcions cibernètiques, refer espais, aconseguir noves terres de conreu, obrir platges imprevistes. Com havia dit algú, els ginys cibernètics havien adquirit la facultat de tornar la terra una mena de neoplasma divagant. A més de ser suggeridora i fer somiar, la goma universal havia aportat solucions positives i en general havia contribuït a millorar la vida de la gent. Amb els soudobrers necessaris que el Doctor Furbo posava a la seva disposició, un bon capital, ara també seria possible fer ací grans reajustaments.
Des de Nova Roma, Fama insistia:
–Quan podem quedar amb aquest Ferrandis? –Fama treballava al Cinturó d’Intel·ligència Artificial o CIA, la família de cúpules vermelles esteses estratègicament per tots els territoris, vinculades als tancs computacionals que prenien les decisions més importants.
La Descosida tenia taules sense respondre:
–En el món antic, la gent prenia exemple dels animals: el tòtem del cérvol, el clan de l’àguila, el poder de la serp. No podries situar Déu en el Paleolític superior?
–Mama, Marija m’ha agafat discos del maniplè! ‒sembla que es desencadenava una baralla de germans.
–Desco, encarrego taronges per fer suc i préssecs de vinya, que tant t’agraden?
La cosa és complicava. Ni ella, ben desperta a primera hora del matí, podia atendre tantes coses alhora. La decisió sobre la goma universal era, de bon tros, la qüestió més complexa. Però en aquell moment també tenia altres escenaris. La SIM acabava d’anunciar que a l’església d’Espung s’havia produït un incident de transformacions, sense entrar en gaires detalls. Probablement el menaire que havia aparegut mutilat hauria volgut aconseguir permisos fraudulents de computació per a moviments en benefici propi, fent servir algun tipus d’ocell entrenat. Emprant l’ocell escaient, això esdevenia possible. Hi havia altres transformacions igualment desitjades i factibles, com ara la d’esdevenir aigua per colar-se en domicilis cobejats, conservant un estat bàsic de consciència en suport cibernètic. El wifi de matèria, creuat (indegudament) amb la possibilitat del teletransport humà, hauria fet tot això assequible. A la SIM se li girava força feina. La informació pública s’acabava ací.
Pel Coll del Codi se sentien braols de centenars de voleions, que reverberaven per les antenes dòcils fins a Suert o la megavila del Cantó. El soroll dels tetractors, a fora, tampoc ajudava. Els seus conductors, tres primtractaires guapos com un sol, entraren a la blanca cúpula. Lorc semblava sobrepassat per la informació. “No hi ha res més que la goma universal”, pensà la Descosida.
Van arribar a un acord de mínims per a tot el procediment i Lorc animà el maniplè, creant els hologrames adients. Es miraren als ulls, signaren els permisos i activaren els programes d’arrencada; ja no hi havia marxa enrere. En unes hores, la part fonamental del procés quedaria enllestida: l’extensió de la superfície de la vall començaria a eixamplar-se, la carretera sinuosa que la recorria creixeria centenars de longòmetres, entre Capitàlia i Santagrad. El braç electrònic de Furbo s’encenia i s’apagava d’excitació. La nova distribució de pobles i el creixement relatiu aniria venint progressivament. En desplegar-se aquella extensió, la goma universal deixaria l’indret apariat per enfonyar-hi els vint-i-dos pantans, que aviat farien saltar l’hidròxid llustrós per a acontentament d’Organització i Recursos. L’aigua era un bé molt valorat des que els experiments amb la goma universal n’havien començat a examinar les reaccions. Els científics estaven encuriosits i entusiasmats alhora. La Vall Fosca aviat, segurament en un parell de mesos, hauria fet créixer vint-i-dos pantans en un territori eixamplat més ric i esponjat. O esponjós.
Els habitants d’un altre planeta es quedarien de pasta fullada si veiessin el que se sabia fer ací amb la terra, i potencialment amb bona part de l’univers. Però no s’havien trobat habitants en cap altre planeta. Sembla que no hi havia vida com aquesta d’ací (i quina vida!) en cap altre racó conegut. Fora de la imaginació febrosa d’escriptors i filòsofs, que havien suposat homenets verds, estilitzats aràcnids i altres estrambòtics acudits escampats per les galàxies, no hi havia tal cosa. Ací la terra s’inflava i es desinflava d’acord amb designis, els longòmetres s’estenien, es retorçaven o esdevenien abruptes segons la circumstància. La goma universal no havia significat pas poca cosa.
Per celebrar l’acord, que, per desgràcia, no satisfeia a tots per igual (però un acord és un acord), la negra Amante els escoltà i encarregaren rostes de tancarro i escuma de núcula amb bolets per esmorzar, amb cervesa de tarongina (processada). L’esmorzar arribaria per wifi en uns minuts, atès que la cúpula blanca tenia unes connexions espectaculars, gràcies a la quantitat de rapinyaires que sobrevolaven sovint l’indret.
Tanmateix, un rar calfred recorregué de dalt a baix l’esquena de la Descosida, sense que en sabés el motiu. Mirà d’enllestir ràpid l’esmorzar, i sortí disparada a buscar les companyes.
Temps de lectura: 18 minuts
