Havien reclamat la presència de Ferrandis a la cúpula grisa del Servei Intermedi de Tecnologia, on Mossi, l’Encarregada en Cap, preparava un informe per ordre de la SIM sobre transformacions i el cadàver aparegut a la Vall Fosca. A Ferrandis li feia gràcia la idea de passar el dia a Baricel Fonda, entre menaires transformats per la tecnologia protèsica que havien desenvolupat interessants propietats corporals: braços fluorescents, dits extensibles (i retràctils), llapisseres mentals (per eixamplar la memòria), fetges plastificats i altres subtileses. El carboni s’havia multiplicat i diversificat i tan aviat es trobaven ulls de vidre que s’eixamplaven a voluntat com minixips oxidables que s’inserien en qualsevol ranura per fer qui sap què. Els menaires (probablement d’un mot anterior, “homenaires”) conformaven una relativa minoria repartida en ciutats, i havien evolucionat amb l’endotecnologia, al revés dels menics (ací del mot anterior, “homenics”), una majoria de població que havia anat ocupant vastes praderes, muntanyes, indrets semidesèrtics, tundres, altiplans o riberes i hortes, entusiastes de l’exotecnologia, des dels preservatius fins als tetractors, passant pels llits d’aigua o les càpsules, petites bombolles de transport adaptables que recorrien distàncies inversemblants en pocs minuts.
–No m’agrada parlar de races.
–Però això és acceptat per tothom –Kakuru semblava feliç, repapat a la butaca de la sala de reunions. Kakuru devia tenir uns trenta anys, gaudia d’una bona feina, era l’enllaç de la SIM amb el Servei Intermedi de Tecnologia i tenia tres xavals preciosos per alimentar. La SIM volia tenir informació especialitzada sobre transformacions, i per tant calia posar-s’hi i començar per escatir les propietats i les possibilitats relatives de menics i menaires. En la pràctica, hi havia molts àmbits on convivien i Ferrandis seguia molest amb el terme que els classificava. L’opinió avalada per la gent de ciència era que es podia parlar de dues menes de gent, menics o merics (també anomenats així, potser d’”homèrics”) i menaires (o “manaires”, segons alguns), mots que anaven variant segons els indrets; però aquest darrer era un assumpte que la transparència cibernètica havia tornat molt menor.
–És veritat que a algunes menaires se’ls encén un mugró quan fan l’amor? –interrogà Kakuru.
–Serà un amor semafòric –completà Ferrandis.
–És veritat i més. No us podeu imaginar quines varietats d’il·luminació i flexibilitat s’assoleixen en el terreny amorós, sobretot entre menaires que deixen enrere la joventut –explicà, mig sol·lícita mig irònica, Mossi, l’Encarregada en Cap‒. Però ens estem desviant del tema.
Feia una calor abassegadora i Ferrandis no pogué evitar que els ulls se li perdessin entre les atractives vistes que proporcionaven els generosos finestrals de la sala de reunions, per més que davant de la pantalla tingués desplegats els requisits de la comparació requerida entre menics i menaires, l’assumpte que l’havia portat fins allà. La bona qüestió és que les ciutats on es desenvolupava la vida endotecnològica, amb aquelles poderoses transformacions corporals, solien estar instal·lades prop del mar. Hi havia megaviles de transició en algunes carenes, per a assumptes administratius que afectaven les dues races, però les ciutats habitades per menaires eren vora mars i oceans, principalment per necessitats d’hidrocomputació.
Perquè era la hidrocomputació el que facilitava la implementació tecnològica, havia ajudat en la transmissió de matèria i també activava la goma universal. Per tot això, i per l’encant dels banys saludables per a la població urbana, Ferrandis, des dels finestrals, podia gaudir de la perspectiva d’una immensa platja, com tantes de les que es desplegaven a les rodalies de les ciutats, plenes tothora de cossos mig humans mig de titani, des de les primeres estones de sol intens del matí (les temperatures eren altíssimes) fins a l’abrupta caiguda de la nit tard al vespre. Ferrandis albirava sense dificultat preciosos torsos híbrids, bells culs masculins de dura silicona, cuixes d’un titani lluent, nassos impossibles sobre cares dignes de Modigliani i banyadors hidràulics de diferents mides i colors; aquest era un espectacle quotidià a les rodalies de les ciberciutats. A l’hora de dinar, fàcilment es podia veure brillar algun ull roig de titani davant un plat de pollastre arrebossat.
Mossi trencà la mitja fantasia:
‒Ha arribat una informació molt precisa de la SIM. Podrien acusar una important societat de transmissió de béns i serveis, Franca Mediació, d’estar involucrada en transformacions prohibides, i d’haver intervingut subreptíciament en l’afer d’Espung.
Franca Mediació es dedicava al tràfic cibernètic de matèria, no constava pas enlloc que comerciessin amb persones, i no podria constar perquè aquest era un assumpte clarament il·legal. Tan il·legal com a mínim com estar involucrat en morts estranyes.
–La meva amiga Cirera té documents sobre moviments recents de societats de transmissió –intervingué Kakuru. Com els altres, tenia el maniplè gairebé saturat i la pantalla pletòrica d’icones. Cirera: una hàbil comerciant de Baricel Fonda, de pell blanca com la llet.
–Amolla –feu Mossi, expectant, amb l’orella dreta de color verd.
Ferrandis no se’n pogué estar:
‒Hi ha massa corporacions. Tenim una inflació d’associacionisme. Hem de preguntar cada vegada si la Societat Industrial de Computació ha incorporat ja l’Àrea de Subministraments i Serveis, o si encara s’ocupen dels bacons els Dipòsits d’Intel·ligència Postindustrial. Només falta tenir sota sospita les relacions de Franca Mediació, una corporació liberal tan influent.
‒Potser caldria saber també si el Cinturó d’Intel·ligència Artificial té ramificacions en Cultura Total, que són l’organisme que regula els Centres d’Interpretació en viles i ciutats ‒Kakuru s’afegí a la gresca i la crítica fàcil‒; Cirera m’ha comentat la creació recent de Minairons Associats, una tropa de gent molt maca dedicada a fer reviure el coneixement antic.
‒Demanen que la informació sobre tràfic de matèria sigui explícita ‒explicà Mossi, ignorant les extravagàncies dels companys. Era veritat que centenars de tipus associatius regulaven i feien més passadora l’activitat humana. En cada indret florien a la seva manera, però tots acabaven interconnectats i recopilats en el llenguatge universal de la computació, des d’Organització i Recursos, o la Societat Anònima de Control Animal, al més que diligent Cinturó d’Intel·ligència Artificial o CIA, l’àmplia sèrie de cúpules vermelles que comunicaven directament amb Supercomputació. Franca Mediació no només era una corporació eficient en transport de matèria, sinó també era operativa en ambients educatius i socioculturals.
‒La SIM té un origen militar ‒recordà Ferrandis.
Era així. La Setena Intel·ligència Militar, o SIM, era una secció autònoma, supervivent, d’una antiga i poderosa organització militar, reconvertida per servir invariablement finalitats civils: perseguia tant delictes comuns com baralles grupals i altres atzagaiades. I en la pràctica, gairebé la totalitat del teixit associatiu li reconeixia autoritat per investigar i resoldre conflictes, amb gran determinació.
‒Així no avancem ‒insistí Mossi‒. Tenim a mig fer l’informe sobre menics i menaires i cal que decidim si busquem proves incriminatòries sobre Franca Mediació. Dragan i Lovorka, els dos caporals regionals de la SIM, dirigeixen la investigació.
‒Ací l’única entitat independent i perdurable és el Senat Masculí ‒predicà Ferrandis, no exempt d’ironia.
–I la Lliga del Punt Fix –afegí Mossi–, com el seu nom indica.
La contrapartida d’una terra flexible semblava ser, seguint un procés expansiu ben anterior a l’època dels grans descobriments, l’augment d’associacions de diferents menes i propòsits, que al seu torn generaven noves menes d’associacions per controlar les associacions acabades de crear, amb una dinàmica creixent que només podia ser entesa i gestionada a través de la cibernètica. El Senat Masculí, simbòlicament, representava l’apoteosi emblemàtica d’aquesta expansió. Tenia la seu a Ruïnes de Notre Dame, l’antiga París. Format per tres homes d’avançada edat, Víctor, Àngel i Serafí, només tenia funcions consultives. Tothom els adreçava qüestions que rarament resolien. Víctor tenia una especial capacitat per retenir les coses que estaven passant en el moment present. Àngel havia perdut la memòria completament i Serafí, a la inversa, disposava d’una memòria prodigiosa.
‒Ferrandis, tens coneixement de gent de la vall que pugui tenir algun interés a mercadejar amb transformacions opaques? ‒Mossi mirava de redreçar la discussió, enfocant-la cap a objectius.
Ferrandis medità la resposta.
‒Hi ha gent molt curiosa. No sé què passa amb Peuets, un menic esquerp que es passa la vida amb els vacons a la muntanya. Només el veus de tant en tant en alguna cabana, entotsolat amb el maniplè. També hi ha alguns manifassers en els quatre pobles més ben proveïts demogràficament. Podríem indagar amb qui tenen contactes.
‒Jo examinaria primer els darrers passos de la Lliga del Punt Fix. No hi ha un pam de net, en l’activitat d’aquest personal ‒assenyalà Kakuru‒; sovint hi ha agents del Punt Fix demanant identificacions prop de les cúpules d’irradiació, on molta gent va a buscar emanacions. Jo conec Semiàs, que resulta que és parent llunyà d’un dels darrers mandarins dels Governs Políticament Correctes –aclarí encara–. Semiàs i Mefosti són carn i ungla.
–L’activitat de la goma els posa molt nerviosos, és veritat ‒continuà Mossi‒, les darreres declaracions de la Lliga suggerien limitar-ne l’ús a moments i circumstàncies absolutament d’emergència. Però no hi ha indicis sobre la seva intervenció en transformacions –l’Encarregada en Cap dubtava d’obrir aquest fil de l’enquesta‒. I tampoc no sembla que entrebanquin operacions de la SIM, fins on jo ho sé veure ‒afegí. La Lliga del Punt Fix va sorgir després de les mobilitzacions de la Confraria. La recuperació de la idea del punt fix, l’autèntica descoberta antiga per establir les mesures físiques i temporals de la terra de manera que resultessin fiables i universals, els va servir de motiu aglutinador. No veien amb bons ulls tanta transparència cibernètica i les facilitats subsegüents. La goma universal havia de servir l’home, i no l’home a la goma universal. No facilitaven les coses, amb les seves proclames furibundes, el seu posat públic sempre malcarat i amb la inquisició constant en favor d’una ortodòxia que qui sap on va quedar, després que el món hagués evolucionat cap a una fusió i recomposició constants.
‒Preferirien que la gent anés prescindint de la goma universal –feu Kakuru, amb una certa agror‒; i per a ells tot s’hi val.
‒Aquest personal són un desori. La setmana passada vaig veure Assassil en autocar per Nova Roma –una certa basarda recorregué el rostre dels assistents. Mossi canvià delicadament de tema. Ferrandis tenia pràcticament enllestit el seu informe contrastiu sobre menics i menaires. La SIM confirmava que a l’església d’Espung hi havia hagut un intent de transformació que havia descarrilat. Dragan esperava resultats.
‒Tinc una prèvia ‒interrompé Ferrandis‒. Em faig un embolic amb els noms de les ciutats, NY6, Mex3, Amsterdam4.
‒S’afegeix un nombre aleatori a la ciutat que es copia ‒aclarí l’Encarregada‒. Es conserva el nom sencer si se’n copia el nucli sencer, o bé una part si només se’n copia un sector. I la sigla significa que només se’n copia l’arquitectura bàsica. El nombre aleatori és per evitar picabaralles ‒li recordà Mossi‒. I no rondinis tant.
La goma universal havia permés establir ciutats semblants a altres ja existents en indrets diferents, allunyats o a vegades no. El territori s’expandia amb facilitat, l’arquitectura era lenta a copiar-se i depenia, en qualsevol cas, de la transmissió de matèria. I després calia que hi anés a viure la gent, cosa que feien aviat. El món havia esdevingut una mena de plastilina enorme, controlada per comitès, seccions, subseccions, sovint aquestes no humanes i, sobretot, per complicades lleis de computació. Una mena de món que es fonia i es refonia en diferents moments temporals, amb alguns accidents de tant en tant.
‒A les cúpules negres de la SIM estan molt preocupats davant del fet que s’estiguin estenent les transformacions. Sabeu que el wifi de matèria deixa completament fora el transport de persones i de vida en general ‒Kakuru es mostrà ací expeditiu i contundent‒; se’n van fer intents i no van donar bons resultats. És evident que hi ha gent que, a mig camí entre el frustrat teletransport humà i el wifi de matèria, està experimentant amb èxit amb metamorfosis clàssiques. Parelles que es disfressen d’ocell mascle i ocell femella, gent que accedeixen a punts d’informació transmudats en inofensius insectes, mutacions per accedir a partits de futbol des de posicions més properes al terreny de joc i, com aquestes, una incerta infinitat de possibles transformacions.
‒Totes qüestionades, totes en entredit ‒remugà Ferrandis, que no hi donava gaire credibilitat‒. La SIM persegueix l’existència o la mera possibilitat de pràctiques d’aquest estil, i d’altres de més greus, sense que se sàpiga del cert l’abast o la profunditat, de l’esvoranc que s’obre amb tot plegat. Apareixen esquadres ací i allà, en els llocs més impensats, investigant la possibilitat de la transformació, i duent els possibles sospitosos a ser jutjats per Intel·ligència Militar. Vatua el Rei! Les transformacions són un assumpte escabrós que serveix per a escampar la inquietud entre la població.
–Hem tingut dos casos prou clars el mes passat, que la SIM ha desvetllat i denunciat. El darrer, el d’un empresari de NY6 que sembla que aparegué transformat en caixer automàtic a Singaphor –explicà Mossi–. Les pistes eren clares perquè el seu capital era exactament el que contenia el caixer. L’anterior, el d’una noia de Valàquia transformada en àguila marcenca per reunir-se amb la seva parella a la regió de Rússia Oriental, però va ser interceptada per la SIM, segons informa la caporal Lovorka.
–Són històries estrafolàries –retrucà Ferrandis–. Si és que ocorren de debò, deu haver-hi al darrere gent organitzada que persegueix alguna cosa. Però tot plegat resulta difícil d’entendre.
–Un capitalista a Singaphor pot fer molta feina disfressat de caixer –afegí Kakuru, amb parsimònia‒. En qualsevol cas, episodis així acaben produint entrebancs reals i concrets, que posen en perill la lògica social a què estem habituats. I aquest accident a la Vall Fosca ho torna a complicar tot.
–Per què voldria algú despertar-se convertit en escarabat? –es preguntà Mossi, impassible.
–Li aniria bé per rodar pels pedregars –aclarí Ferrandis.
–Experiència surrealista –continuà Kakuru‒. No sabem encara res del mort de la Vall Fosca.
–No, a veure, realment –la noia continuà com si no els hagués sentit–, les transformacions funcionen molt bé amb menaires, per la qualitat artificial de la seva constitució, però és més difícil i menys clar que siguin operatives amb menics, a causa del seu perfil de carboni. Però tot es pot modificar, és clar. Cal que trobem correspondències amb altres casos, en l’assumpte d’Espung, per poder escatir qui ha pogut intervenir en la transformació i com; perquè, de totes passades, per desenvolupar-la, cal un mestratge computacional específic, i uns mitjans que no són a l’abast de qualsevol. Dragan informa que en l’incident de l’església d’Espung han detectat interferències i pèrdua de cobertura en diferents trams temporals abans de la trobada del cadàver.
‒Aquesta sí que és bona ‒saltà Ferrandis‒. Això és pitjor que un acudit que et conten tres vegades el mateix dia. Nosaltres viatgem bastant, per feina, d’una vall a l’altra. Quan canvies de sector, perds la freqüència. El maniplè no troba l’estació fins passats quinze minuts. I l’has de tornar a sintonitzar cada vegada.
–I això que vosaltres teniu una espectacular cobertura ornitològica –feu Kakuru.
–Cada espècie d’ocell té una preferència natural per una freqüència determinada –recordà Mossi–, de manera que els moviments molt ràpids de bandades d’ocells poden fer que es perdi cobertura. Els ocells estan preparats biològicament i ecològicament per proveir la millor cobertura possible, però en la pràctica ocorre com amb els antics països: quan canviaves de país, canviaves de companyia, segons expliquen; havies de resintonitzar el maniplè i tornar a començar ‒Mossi somrigué‒. Les pèrdues de cobertura són molt molestes, sobretot quan estàs treballant. Els ocells avui formen, com si diguéssim, països o nacions, que controlen les seves pròpies freqüències, i depenem en bona mesura d’això. Hem acabat amb les nacions, però ressorgeixen per una altra banda.
‒Podem rastrejar les interferències que ha detectat la SIM a Espung. Hauríem de saber quanta gent estava operativa aquell matí i com van anar exactament les pèrdues de cobertura ‒Kakuru, sense més dilació, es posà a la feina.
‒Hauríem de saber també més coses ‒interrompé aviat Ferrandis‒. Com ara, si tot això ha anat acompanyat de col·lapses ‒els altres dos alçaren la vista de les pantalles i el miraren una mica espantats.
–Sento parlar de col·lapses i em roda el cap –feu Mossi.
‒En aquests darrers dos mesos, n’hem tingut un parell ‒explicà Kakuru.
–En algun cas han arribat a ser atopies? –indagà Ferrandis.
–Sembla que no. Un col·lapse al Caucas i un altre a Palears. Llocs on sempre hi ha un munt de moviment.
En aquest cas, Mossi no va impedir que la conversa que els desviés de la feina. La goma universal, gestionada per Supercomputació, permetia, o a vegades no permetia, motivades dilatacions o compressions de sectors de territori. De tant en tant, molt rarament, es produïen petits accidents. Mai no s’havien produït trencaments a gran escala ni col·lisions fenomenals, per la mateixa naturalesa de l’esdeveniment computacional, que ho feia impossible. Alguns d’aquests accidents eren errors cibernètics, d’altres eren ocasionats, efectivament, per solapaments o, al revés, per caigudes de cobertura. Durant l’accident, que podia durar minuts, els habitants perdien peu, o simplement deixaven de veure el paisatge habitual, per experimentar fusions a negre. Alguna vegada desapareixia un automotor o algunes gallines, que no es tornaven a veure més. A les ciutats, els menaires deixaven de tenir sintonia endotecnològica, o alguns edificis desapareixien de la vista, per tornar a aparèixer més tard. Alguna persona fent l’amor s’havia trobat durant alguns minuts en braços d’una altra. Però tot això eren problemes menors (en comparació amb els beneficis) i ocorrien escadusserament. Els col·lapses eren de dimensions una mica més grans, però la gent, al que tenia vertader terror, era a les atopies.
–Vaig sentir parlar d’unes atopies al nord d’Irlanda.
–Tenim algun cas aquests darrers sis mesos que ho podria ser, me’n queda el dubte –Mossi estava inexpressiva, com si el seu cap estigués en un altre lloc. Ningú havia explicat amb claredat què passava en una atopia. Teòricament, es tractava d’un col·lapse major, un seriós entrebanc cibernètic on els habitants, durant alguns segons, no es trobaven enlloc. Enlloc és enlloc. Gent sense espai. Amb una sensació, probablement, d’estar fora de tot.
–Deu ser com si caiguessin del món –improvisà Kakuru, exhibint bon humor; els altres dos el miraren greument de fit a fit.
–Hem de saber amb precisió què ha passat a Espung. Tinc un parell d’amics periodistes, Mig Mort i Mango, que deuen tenir un historial d’accidents a la vall. També els puc preguntar per atopies, però això és més delicat. No sabem com et pots sentir en una atopia, què has experimentat, què és això d’estar fora de tot.
Tothom emmudí per uns instants.
–Ves que no sigui també estar fora del temps –etzibà Mossi.
Se sentia el soroll silenciós del tecleig i les màquines treballant. Les indagacions sobre Franca Mediació no van proporcionar resultats incriminatoris de cap mena.
Temps de lectura: 17 minuts
