La Descosida portava Ferrandis a l’escola per fer una substitució, atès que l’homenet havia enviat a repintar el seu famós automotor groc. El tema de conversa del dia era el mort que havia aparegut a l’església d’Espung, i la possibilitat que hi hagués hagut pel mig un intent de transformació fraudulenta.
–Res de tot això ha estat demostrat de manera fefaent –remugà Ferrandis.
–Tot i així, no havíem tingut cap cas a Espung. Crec que podria aconseguir l’informe de la SIM, conec bé Adetokunbo, és aquell baixet del cabell roig cardat –comentà la Descosida. Van prendre’s una estona, de tornada, per fer un suc de tarongina (processada) a la cúpula blanca. Ferrandis semblava desconcertat i distret.
–Ara tindries l’oportunitat de conèixer l’homenet –taulà la Descosida a Fama, i prosseguí–. Adeto, vull saber coses sobre aquest cadàver sense rostre –taulà–. Bashira, hem de passar per Liquidació avui? Per cert, tu creus en transformacions? –Estava ben desperta a l’hora d’esmorzar. Amb els fills també creuà unes taules.
–Pretens que anem a Nova Roma? –es queixà Ferrandis. Hi anava sovint per mil afers, però no acabava de veure que aquell fos un assumpte consistent.
–M’expliqueu de què es tracta? –respongué Fama, que sortia de la dutxa i havia vist que tenia taules per obrir. Al fons se sentia una veu d’home que preguntava si esmorzaria amb ell–. Tinc una amiga que corre prop d’on sou.
Efectivament, Cirera, la petita empresària de Baricel Fonda, activa, sociable i un punt melancòlica, havia passat el cap de setmana a Santagrad. Hi havia pujat amb Zlatan, amb la il·lusió als ulls, desitjant que aquells fossin els dies definitius per a la seva amistat, un encontre que havia començat de manera casual i havia continuat de forma atrevida, potser massa atrevida, però sense una orientació definida per continuar. Ella, amb Zlatan, se n’hauria anat fins a la fi del món (és un dir), però Zlatan semblava estar més pendent dels rapinyaires i les caderneres valencianes. En termes de bioenginyeria, es podria dir que estava més a prop i més endins de la ciència ornitològica que de la flexible arquitectura amatòria. Cirera, petita, blanquinosa, amb el cabell curt à la garçonne, hauria fet una bona parella amb Zlatan, rosset, tranquil, àgil i rialler, o almenys això creia ella. Aquella nit van dormir poc, després d’una llarga festa a l’esplanada de l’aiguabarreig.
–Podries ajudar aquesta gent, amb els teus contactes –informà Fama.
–Dius que es tracta d’un cadàver i de transformacions? –replicà Cirera–. Encara no he obert El Piulet Verd –un servei que aplegava informacions de diversos mitjans d’informació, la processava, i en presentava síntesis accessibles; com tot, en qualsevol de les llengües a l’abast, que eren pràcticament totes. A Ferrandis se li obriren també un parell de taulons nous, de Fama i de Cirera. Des de les cúpules negres de la SIM es va desvetllar que havien esbrinat que el mort era un industrial mitjà de Baricel Fonda, ja iniciat en transformacions: havien descobert la petjada electrònica de petites transformacions anteriors d’alguns minuts de durada per obtenir avantatges en Liquidació, i per estalviar-se cues a l’entrada del teatre. No en van publicar el nom, ni van dir ni una paraula sobre si es tractava d’un cas d’agressió o havia estat un accident. La sola sospita d’estar iniciat en transformacions ja el tornava roí.
Cirera va moure alguns fils. La Descosida va obtenir un primer informe de la SIM. Van quedar que es veurien, i es coneixerien, al Coll del Codi, on Zlatan havia d’observar voleions i mamarratxos si tenia sort. A Cirera li feia il·lusió passar el matí entre pics i carenes, tot i que no havia perdut el temps, contactant amb amics i alguns agents de Liquidació experts en transformacions. De camí, la Descosida i Ferrandis indagaren sobre l’estat de l’automotor groc, que encara no podia sortir de boxes. El cibermecànic taral·lejava Every breath you take. La SIM avisava que continuarien les investigacions.
La trobada fou breu, atès que la majoria d’informació ja havia estat posada en comú. La Descosida contemplà Zlatan de lluny, pensant si es diferenciava molt o poc dels voleions que es vinclaven per l’horitzó. Ferrandis rebé l’habitual bes al nas de la baricelita. Les noies convenceren l’escèptic Ferrandis per escorcollar cibernèticament casos d’amputació semblants, basats en les mateixes pròtesis, i amb orígens econòmics pareguts. Els movia una curiositat primitiva i el fet que l’incident hagués passat a la vall. D’altra banda, era fàcil trobar expedients de transformacions en ocell per intervenir en assumptes de computació, per tal d’aconseguir permisos. “Si és que realment tot això existeix”, rumiava Ferrandis.
A la petita barraca del Coll del Codi hi havia alguns excursionistes més. Peuets, el menic esquerp, nascut en un llogaret de la vora i agent del Punt Fix, s’entretenia amb el maniplè en un racó. De sobte es quedà amb els ulls esbatanats veient el que li entrava. Per alguna maniobra rara de Zlatan (preocupadíssim per desxifrar codis de voleions), el senyal havia saltat dels hologrames d’aquells tres fins a la seva làmina: tenia davant dels ulls informacions i un pla per intervenir cibernèticament en la investigació de l’incident del matí, a més de les converses on discutien què podien fer. No va tardar ni un segon a taular el paquet a Fòsfor, un dels capitosts de la Lliga. Peuets sabia que les transformacions no solien ser assumpte seu, però hi havia una certa indeterminació cibernètica en tot plegat que tal vegada convertia l’afer en interessant per al panxaiat.
El Consell dels Cinc, o panxaiat (havien adoptat l’antic terme indi), reunia els mandarins de l’odiosa associació. Aquell dia desgraciat, xafogós i embafador de març, Mefosti havia quedat per fer una paella als Tres Turons, prop d’Avinyó, amb Llopis, un important empresari de mobles. Fòsfor posà en comú la informació, i aviat Semiàs, el parent llunyà dels Governs, taulà als altres que havien d’evitar qualsevol interferència amb la SIM, que era qui s’ocupava realment de transformacions.
–Però ací hi ha altres temes pel mig. Uns ciutadans que volen immiscir-se en temes cibernètics, que podrien alterar l’equilibri dels permisos, i tot això influiria en l’ús de la goma –sentencià Belial. Belial, el baixet, era l’altra cara de la moneda d’Assassil, el temible calb d’ulleres fosques i còrpora monumental que freqüentava Supercomputació. Els altres dos, Mefosti i Semiàs, preferien la vida regalada del guanxi, les influències i els contactes, però podien ser tan desagradables com Belial o la resta quan havien d’intervenir en alguna investigació o en alguna enquesta sobre usos de la goma, o clamar per la prohibició d’alguna acció ciutadana, secundats per diferents brigades d’agents voluntariosos. Al revés del altres, Fòsfor, lent, obès i barbut, presumia de reunir la millor informació possible en cada moment.
El panxaiat es reunia habitualment a Ruïnes de Notre Dame, en un catau polsegós del Marais. Havien sorgit, efectivament, d’un sector radical de la Confraria del Punt Fix, el primer moviment popular clarament contrari a la goma universal, que predicava llocs segurs i estables per a tothom, amb un èxit relatiu. Fora d’organitzar aplecs, llargues marxes, cassolades, i exhibir ensenyes de la terra rodona i els continents antics, mirant de convèncer la gent que la terra havia de tenir uns dominis físics i uns pilars sobre els quals es drecessin referències inamovibles, la Confraria havia pogut intervenir poc en la pràctica real de modificar segments geogràfics segons conveniències pactades. La Lliga del Punt Fix nasqué amb la voluntat de reclutar voluntaris per a l’acció (o agents, com en deien), i intervenir socialment contra l’extensió indiscriminada de la GU i el producte resultant d’un món com un bunyol, mig fos com una crema d’espàrrecs, en nom d’un suposat quart estat de la matèria.
Al catau de Ruïnes, tenien un pòster de l’Eratostenes Batavus de Snellius i un retrat a l’aquarel·la d’Alexis Claude Clairaut. Abans de cada reunió, llegien fragments de sir Sandford Fleming sobre l’Antimeridià i després la solien tancar llegint paràgrafs sobre el Pacífic de L’illa del dia abans d’Umberto Eco. Estaven disposats a revifar la idea de la terra com a lloc estable, a reivindicar el meridià 180, que tant havia costat de determinar, com a punt de referència de la mesura i l’equilibri, per tal de viure en un univers dimensionat i invariable. No feien tasques innocents, actuaven com a grup de pressió, en alguna mesura creïble i enèrgic, contra les incerteses que creaven assentaments terrestres tan imprecisos. O això creia molta gent. S’havia dit també que segurament intervenien en contracomputació, un assumpte que feia posar els pèls de punta.
–És un empresari mitjà. Que hagi aparegut sense rostre suggereix que algú està traficant amb transformacions.
–I l’han enviat a l’altre barri.
–Imagineu que aquest tràfic degenera en una alteració dels permisos. A Programació aquest cas es rastreja des d’ara com a Bonastre –cada incident rebia un nom o també un número, aleatòriament, a vegades amb alguna intervenció humana–. Bonastre / Espung –rematà Fòsfor.
–Fa sis mesos en vam tenir un de perfil molt semblant a Indonèsia. Atxim.
–Salut, Belial, cuida’t l’encostipat –feu Semiàs, que en aquell moment compartia un allioli de codony amb Mefosti.
–Gràcies, però no he esternudat.
–És la denominació del cas –continuà Fòsfor, indiferent–. Abomino de la goma.
–Hem de conservar tots el cap fred –taulà Assassil al grup–. L’únic interès que pot tenir això per a nosaltres és que s’escampi la brama d’alguna conxorxa cibernètica i alguns pobles s’animin a crear valls, carenes o fondalades sense solta ni volta, o carrers de nova planta per instal·lar-hi més comerços, aleshores sí que hauríem d’actuar. Per això els agents més qualificats han d’estar molt atents –es llevà de sobte les ulleres deixant al descobert uns ulls crispats i vidriosos–. Aquests tres individus, o quatre, segons les taules, que hem sorprès, faran més nosa que servei. En qüestió de setmanes, la SIM haurà esbrinat si la transformació li va petar al nas a aquest manaire idiota o si el van pillar in fraganti: en aquest cas les petjades cibernètiques duran fins a alguna banda organitzada i assumpte tancat –la veu era greu i ronca–. Tots cap a Intel·ligència Militar.
–Beeeeen dit –apuntà Fòsfor, sol, a Ruïnes, rondant prop del catau, mentre es feia passar la gana amb una capseta de penis de tigre. No es trobarien fins la setmana entrant, coses del panxaiat.
Aquells tres (o quatre) planejaven una trobada àmplia. La curiositat s’estava apoderant d’ells. Ferrandis buscà un substitut per a les seves substitucions a l’escola i es mentalitzà per viatjar en càpsula. L’esperaven suors, ulls inflats i algun mareig. Cirera i La Descosida havien començat a lligar una amistat, més en base a la seva potent imaginació que no en base a les semblances, que eren poques: una menaire de ciutat, comerciant, proveïda d’atributs d’exploració i planificació, amb centenars d’amistats i contactes, viatjant prou sovint (quin enrenou) i encara amb els ulls posats a trobar una relació satisfactòria amb algun possible menaire masculí que no exhibís orgullosament el titani o els braços giratoris com a marca de la casa; i la Descosida, una menic d’una vall afortunada amb conreu de vacons, de la tribu de les caminadores, amb un xiquet i una xiqueta preciosos, un marit que duia bé el recent eixamplament rural i un nombre reduït d’amics forts, d’aquells que podien servir de pilars del món (és un dir).
La intenció era anar a Nova Roma, perquè Fama podria triangular informació i potser esbrinar si a Espung algú havia volgut saltar-se les normes, i gairebé havia saltat en tres bocins. La SIM acabava de fer públic que el dissortat menaire es deia Elewisa, natural de Bonastre, de gènere masculí, un industrial de Baricel Fonda que s’ocupava del calçat i era amant del futbol. No es veia cap conxorxa per enlloc: es devia haver interromput violentament la transformació, si efectivament això existia, amb resultats letals. Si algú pretenia emprar fraudulentament el seu rostre, ara amb la identificació de la SIM ho tenia més difícil.
El viatge dels tres suposava dues hores en automotor fins a Baricel Fonda (ja conduiria Ferrandis) i mitja hora en càpsula (aquí, la suor i la resta) fins a Nova Roma, per corredors regulats per Transports Integrals, la societat encarregada del transport terrestre, encara que no tocaven terra en cap moment ni molt menys tocaven per a res el mar transparent i plàcid que unia les dues ciutats. Tampoc es tocava terra en automotor, però era força més lent, calia conduir i, per descomptat, no servia de cap manera per a distàncies tan grans. La càpsula proporcionava un viatge còmode a les dones; als homes, els solia donar suor i ulls inflats. Ferrandis, un menaire de baix perfil (algun òrgan substituït i capacitat d’absorció de nous materials) s’havia adaptat bé a la muntanya, però quan podia estar a prop del mar, en alguna d’aquelles ciutats industrioses i febrils, exultava pels porus. A les càpsules ningú conduïa, circulaven pels corredors, de manera que a la Descosida el viatge li semblà una prolongació agradable d’una trobada a la cúpula blanca d’Amante, només trobava a faltar les galtes de granota per anar fent. Cirera va emprendre la segona part del viatge abstreta, amb el cap més a prop de Zlatan del que hauria volgut.
Fama es va vestir amb pantalons blaus i una brusa blava lleugera per rebre els convidats. Nova Roma lluïa amb la seva habitual prestància monumental d’edificis amb nous materials. Es van trobar a l’Arc Menor, prop d’una cúpula lila de Programació on podrien fer alguna feina. Elewisa, el difunt d’Espung, no semblava, de moment, el centre de conversa. Tampoc l’existència o no de transformacions o d’alguna maquinació. Cirera desaparegué ràpidament, cercant un parell de col·legues que volien obrir franquícies, amb la promesa de tornar en un parell d’hores i, per descomptat, de continuar connectada.
–Aquest és el famós Ferrandis? –Fama li besà el nas, sense gairebé mirar-se’l. El muntanyès estava més pendent del temps que li quedaria lliure que de cap altra cosa. La Descosida els mirà decebuda.
Tanmateix, la llarga amistat entre les dues dones va fer que les coses funcionessin bé i de pressa des del primer moment. A la cúpula lila podien bellugar-se amb llibertat, taular amb aquest o aquella sense la possibilitat de ser interceptats, accedir a computació o als experts i tècnics en programació que, sempre vigilant el tràfic de matèria, de vegades descobrien indicis de wifis il·legals, intents de transports humans i altres desgràcies. Fama, en tant que membre d’un cert nivell del CIA, el Cinturó d’Intel·ligència Artificial, on es prenien decisions complexes, tenia accés a la sèrie de cúpules vermelles escampades estratègicament ací i allà, però no podia fer-les servir, com és lògic, per a aquesta tasca de suport amical i una mica entremaliada en què s’acabava d’embarcar. La cúpula lila ja els anava bé.
Una ciutat va aparèixer en l’horitzó. Sofia. Un expert en pròtesis articulades els va ensenyar l’expedient d’un cas amb la mateixa distribució de membres amputats de la mateixa qualitat cibernètica del d’Espung, un mort sense resoldre que havia aparegut a Sofia, a la península balcànica, feia quatre mesos. Els indicis apuntaven cap a una interrupció de la transformació: el noi era a prop d’importants entitats bancàries que controlaven el flux de milions de soudobrers. “Soudobrers. Penseu que sempre busquen la mateixa cosa. Transformacions de cinc minuts i tot al sac. Resulta poc creïble”, rumiava Ferrandis. Fama estava contenta dels primers resultats. El xicot sense rostre d’Espung podia no ser un cas aïllat.
Els tres van ser informats d’un assumpte resolt que havia tingut lloc a Indonèsia feia sis mesos, concretament a Atxim: un menaire de tercer gènere, o agènere, sense rostre, a qui una banda de facinerosos havia desbaratat la transformació mentre fugia a causa d’un conflicte familiar; la banda havia estat detinguda per la SIM, i posada en llibertat poc després per Intel·ligència Militar. La transformació no havia tingut lloc, però els brètols li havien pres el rostre, que no era pas poca cosa. Semblava un assumpte de poca volada, però qui sap on podia menar.
El tercer lloc interessant podria ser Liubliana. La cúpula lila els permetia creuar informació per buscar semblances amb el cas d’Espung, ara identificat pels programes com a Bonastre, pel lloc d’origen d’Elewisa, l’industrial dissortat. Fama explicà que des del CIA havien enviat informació sobre unes desviacions computacionals en vacons electrònics el mes passat. Diferents cúpules del Cinturó d’Intel·ligència Artificial havien detectat intromissions i les havien traslladat a la SIM. La pista els duia fins a Liubliana. Allà diferents menics havien denunciat la desaparició d’una menic de característiques molt semblants a les que els programes descrivien per als altres casos sota sospita. No hi havia pròtesis però els perfils de carboni i les seqüències (inicials) de transformacions hi coincidien.
Per la seva banda, Cirera els taulà que estava en condicions de confirmar-los la identitat d’Elewisa, i els inundà d’informació sobre la seva activitat comercial, on havia estat els darrers mesos i amb qui havia estat en contacte. Havia accedit també a molts dels seus taulons, que contenien força informació específica sobre calçat, mesures de peus i belles sabates de disseny italià, que les noies i fins i tot Ferrandis van apreciar de molt bon grat i amb grans exclamacions.
Liubliana, Bonastre, Atxim, Sofia.
–Anem bé –concedí, satisfeta, la Descosida.
[MAR I MUNTANYA 3]
PODEU ACCEDIR A LA SÈRIE COMPLETA A
ORBE TÈNUE
https://cv.udl.cat/access/content/user/s2430206/Viana/Orbe%20Tenue.pdf
**
Pere Descalç
https://amadeuviana.home.blog/
Temps de lectura: 16 minuts
