He perdut tota por a tocar-te la boca. A dibuixar-te paraules d’estima. Pense les hores obertes, la precaució indemne.
Recorde Dámaso Alonso, catedràtic de la Universitat de València, les seues passejades pel camp de Vallejo. L’herba que creixia. Llevant 4 – Barcelona 5, any 1963. Cayetano Ré llevant-se la samarreta. Un Torrefiel esquifit. Caminaves amb el cap cot; les alenades profundes, els vianants somorts. El Abencerraje, les soldadeires. Dámaso, he estimat molt aquest cos, aquest cabell que flairava a besos. Els gots plens d’aigua rovellada, la porta barroca de la catedral, Konrad Rudolf.
Dámaso, jo no volia ser poeta, només paraula, una tendra novena. Recorde aquell cos amarat de mi, enramat de mi; els cànters d’estima, les besades del Sol.
He vist el que hi havia al darrere.
Un capaltard de forment, una frontissa arrelada.
Poema publicat a la revista Poetari. Desembre de 2013
Temps de lectura: 0 minuts
