La primerenca pluja del final de l’agost comença a agranar els bells moments d’estiu i a la memòria esdevenen els primers crits d’alerta per afrontar la llarga rutina. I arremolinats com un bell camí mediterrani aponcellen els dubtes i les promeses incomplides que esdevindran al cap i a la fi, els brics per reconstruir de nou l’autoengany que ens retornarà la felicitat. I a tot això, ja sabrà vosté, que les orenetes s’arrepleguen al damunt dels fils que encara pengen per les rodalies i que creuen els camins esmargenats de banda a banda i que s’omplin de bassals on estols de verderols s’abillen i fugen amb una cridòria seca, com de tambor escanyat i dins la psique del Pau es barallen dues educacions que esdevindran un cataclisme amerat de tragèdia i gaudi i que esclataran en un orgasme que prenyarà el seu futur per sempre més.
Després del whatsapp del dia vint-i-huit a les nou de la matinada, en Pau ja ha tingut temps per a fer-se a poc a poc a la idea que el primer de setembre s’incorporava a la feina i és, pot ser per això, que vol prendre els darrers glops de l’ampolla plena d’aquell licor que se’n diu llibertat i que l’emborratxava sempre només amb dues copetes de no res. I a Dénia aquestes coses passen, ja m’entén, i en tenia moltes vegades l’oportunitat que hi formaren part de la seua personalitat renovada quan tornara de bell nou a Barcelona.
“Dia 1 setembre a les huit del matí l’esperem. Comptem amb vosté per a un nou curs”. Ell, el Pau, els va respondre amb la icona aquella que fa l’ullet. I com una nòria que grinyola el seu cap va començar a imaginar i el greix de la il·lusió que li produí la serotonina va fer que rodés i rodés i que els seus possibles nous projectes formaren una madeixa de llacets i papallones que volarien i farien pessigolles pels joves caps que escalfaven les cadires verdes que feien rac rac i les pesades taules tan inútils a vegades amb el seu roc roc i la cridòria del jovent traient els entrepans i la brioixeria ben carregada de l’oli de palma que els fa grossos i fa les mamelles i les cintures molsudes i el Pau tenia el seu somni amb què anar a dormir i quan li venia la revetlla fugia bruscament del matalàs com una ànima deu eixir del cos i s’imaginava dins d’aquelles pintures a les voltes de la parròquia on cada dissabte a la vesprada acudia a missa i que viatjava com els àngels entre els núvols, entre rialles canalles de complicitat que sols feien els àngels al voltant d’altres rostres barbuts amb posat inquisidor i sempre a punt d’assassinar-te les més boniques de les il·lusions i que el feien despertar sempre en el millor moment del somni i que Pau encara tenia ben endins del seu cos fins al dia en què va trencar la norma i el pecat va anar fent-li costra. De primeres una corfa feble i que la vida sempre tornava de tant en tant a alçar-li-la, tot fent-li-la supurar d’una mala consciència que li arrabassava el seu posat tranquil i ja quan la força del sol i el bon temps li feren la ferida endurida, les forces del bé i del mal es decantaren per les segones perquè sempre al cap i a la fi, els havia fet l’ullet a aquells àngels que sols servien per fer bonic, i mostrar aquelles ales tan blanques enmig de tanta por i falsa justícia i que vestien les parets del palau on cada dissabte els xiquets com ell anaven a doctrina.
Ara que el xàfec ha donat una treva, és el Pau qui degoteja suaument totes aquelles etapes del seu camí ara a mig fer i el seu rostre demostra una lluïssor quan li arriba un flaix a mode de llamp fugisser en assegurar-se a si mateix que l’altra meitat del seu trajecte, la viurà a la seua manera i que vol que els altres se li ajunten i l’ajuden a empényer el carro amb la mercaderia de l’esperança possible. Vivim en uns temps en els quals qualsevol emoció que ens arribe a afectar ens desperta i ens recorda la nostra condició humana.
I en Pau fa les maletes i pega la darrera ullada a la seua cambra, tota blanca ella. I tanca les finestres i assegura les mallorquines pintades sempre de verd com tota la vida. Un gavatxet vol quedar-s’hi a viure i en Pau li respecta la seua decisió. I abans de tancar la porta mira el llit i fa una rialla quan recorda la darrera nit de sexe abans prohibit i li puja encara la flaire de l’alcohol que el va empényer a obrir la porta a allò desconegut i es reafirma amb una riota en afegir “deixe-m’ho en discret”. I en Pau tanca la porta i davalla i passa la clau que fa clac clac clac i diu un “fins aviat”.
Camí cap a Barna, deixa el Montgó i passa la planura de la Safor i li esdevé una dolça punyida i més enllà travessa una ciutat que fa molt que no trepitja i que encara no deixa de pesar-li tant i tant i s’adorm, el cap al vidre i el somni dels nanos a les taules i la seua cridòria i els seus esmorzars i la pena de la desgràcia sobre aquells cossos tan tendres i la doctrina i la llibertat i la necessitat vital d’escombrar el pecat per sempre més…
I travessa l’Ebre. En pujar les escales al número vint del carrer Di-PUTA-ció pensa que el dia u, sí, anirà a votar.
Temps de lectura: 5 minuts
