fbpx
La revista més vital

Palles mentals

 

 

La primerenca pluja del final de l’agost comença a agranar els bells moments d’estiu i a la memòria esdevenen els primers crits d’alerta per afrontar la llarga rutina. I arremolinats com un bell camí mediterrani aponcellen els dubtes i les promeses incomplides que esdevindran al cap i a la fi, els brics per reconstruir de nou l’autoengany que ens retornarà la felicitat. I a tot això, ja sabrà vosté, que les orenetes s’arrepleguen al damunt dels fils que encara pengen per les rodalies i que creuen els camins esmargenats de banda a banda i que s’omplin de bassals on estols de verderols s’abillen i fugen amb una cridòria seca, com de tambor escanyat i dins la psique del Pau es barallen dues educacions que esdevindran un cataclisme amerat de tragèdia i gaudi i que esclataran en un orgasme que prenyarà el seu futur per sempre més.

Després del whatsapp del dia vint-i-huit a les nou de la matinada, en Pau ja ha tingut temps per a fer-se a poc a poc a la idea que el primer de setembre s’incorporava a la feina i és, pot ser per això, que vol prendre els darrers glops de l’ampolla plena d’aquell licor que se’n diu llibertat i que l’emborratxava sempre només amb dues copetes de no res. I a Dénia aquestes coses passen, ja m’entén, i en tenia moltes vegades l’oportunitat que hi formaren part de la seua personalitat renovada quan tornara de bell nou a Barcelona.

“Dia 1 setembre a les huit del matí l’esperem. Comptem amb vosté per a un nou curs”. Ell, el Pau, els va respondre amb la icona aquella que fa l’ullet. I com una nòria que grinyola el seu cap va començar a imaginar i el greix de la il·lusió que li produí la serotonina va fer que rodés i rodés i que els seus possibles nous projectes formaren una madeixa de llacets i papallones que volarien i farien pessigolles pels joves caps que escalfaven les cadires verdes que feien rac rac i les pesades taules tan inútils a vegades amb el seu roc roc i la cridòria del jovent traient els entrepans i la brioixeria ben carregada de l’oli de palma que els fa grossos i fa les mamelles i les cintures molsudes i el Pau tenia el seu somni amb què anar a dormir i quan li venia la revetlla fugia bruscament del matalàs com una ànima deu eixir del cos i s’imaginava dins d’aquelles pintures a les voltes de la parròquia on cada dissabte a la vesprada acudia a missa i que viatjava com els àngels entre els núvols, entre rialles canalles de complicitat que sols feien els àngels al voltant d’altres rostres barbuts amb posat inquisidor i sempre a punt d’assassinar-te les més boniques de les il·lusions i que el feien despertar sempre en el millor moment del somni i que Pau encara tenia ben endins del seu cos fins al dia en què va trencar la norma i el pecat va anar fent-li costra. De primeres una corfa feble i que la vida sempre tornava de tant en tant a alçar-li-la, tot fent-li-la supurar d’una mala consciència que li arrabassava el seu posat tranquil i ja quan la força del sol i el bon temps li feren la ferida endurida, les forces del bé i del mal es decantaren per les segones perquè sempre al cap i a la fi, els havia fet l’ullet a aquells àngels que sols servien per fer bonic, i mostrar aquelles ales tan blanques enmig de tanta por i falsa justícia i que vestien les parets del palau on cada dissabte els xiquets com ell anaven a doctrina.

Ara que el xàfec ha donat una treva, és el Pau qui degoteja suaument totes aquelles etapes del seu camí ara a mig fer i el seu rostre demostra una lluïssor quan li arriba un flaix a mode de llamp fugisser en assegurar-se a si mateix que l’altra meitat del seu trajecte, la viurà a la seua manera i que vol que els altres se li ajunten i l’ajuden a empényer el carro amb la mercaderia de l’esperança possible. Vivim en uns temps en els quals qualsevol emoció que ens arribe a afectar ens desperta i ens recorda la nostra condició humana.

I en Pau fa les maletes i pega la darrera ullada a la seua cambra, tota blanca ella. I tanca les finestres i assegura les mallorquines pintades sempre de verd com tota la vida. Un gavatxet vol quedar-s’hi a viure i en Pau li respecta la seua decisió. I abans de tancar la porta mira el llit i fa una rialla quan recorda la darrera nit de sexe abans prohibit i li puja encara la flaire de l’alcohol que el va empényer a obrir la porta a allò desconegut i es reafirma amb una riota en afegir “deixe-m’ho en discret”. I en Pau tanca la porta i davalla i passa la clau que fa clac clac clac i diu un “fins aviat”.

Camí cap a Barna, deixa el Montgó i passa la planura de la Safor i li esdevé una dolça punyida i més enllà travessa una ciutat que fa molt que no trepitja i que encara no deixa de pesar-li tant i tant i s’adorm, el cap al vidre i el somni dels nanos a les taules i la seua cridòria i els seus esmorzars i la pena de la desgràcia sobre aquells cossos tan tendres i la doctrina i la llibertat i la necessitat vital d’escombrar el pecat per sempre més…

I travessa l’Ebre. En pujar les escales al número vint del carrer Di-PUTA-ció pensa que el dia u, sí, anirà a votar.

Temps de lectura: 5 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close