A les meues Riberes del Xúquer
Encara no hem omplit les botiges,
hi ha noms tatuats de fang.
La mar ens és a prop,
el Xúquer està plorant.
Un caduf de neules,
una vena esclafida.
El silenci ho envaeix tot,
la ràdio demana el torn.
La sivella despassada,
les hores que lleneguen.
He oït el tumult
dels ponts
que abracen l’esperança.
Un rogle de palla,
un rierol de mort.
Encara no hem acabat
de cedir a l’angúnia.
Un tresor amagat,
la tristesa quallada.
Les mans que sumen pena,
els pètals aigualits.
El joncs saluden la nit
que besa cada cadàver.
La porta no s’obri,
la pluja és punyent.
No queden voravies,
una Ribera desfeta,
un esborrany del silenci.
Cos sobre cos,
camals que udolen.
Jo no ho viu,
no viu les estampes.
Un presagi enutjós,
una vida a remulla.
Temps de lectura: 0 minuts
