Acostuma a passar que en un país on hi conviuen un parell de llengües, les tensions socials es disparen. Potser no és la regla general, però als territoris on s’encavalquen diverses llengües, les lluites pel predomini o la supervivència d’una o diverses d’aquestes llengües pot portar a seriosos problemes polítics d’ordre intern. A Espanya, sense anar més lluny, la convivència amb una elit política que pretén imposar a la força l’ús oficial del castellà als territoris on no és nadiu en detriment de les llengües autòctones, genera no poques picabaralles amb valencians, mallorquins, catalans, bascos, gallecs, etc. I igual que a Espanya, podríem descriure una altra gran quantitat de països amb problemàtiques similars (com ja vam tractar en Descriu en aquest post: L’occità o la indigna vergonya a parlar la teva pròpia llengua). I si això passa als països on es parlen relativament pocs idiomes… què no passarà en un país on se’n parlin molts? Doncs no s’enganyin, a Papua-Nova Guinea es parlen un mínim de… 830 llengües! i la cosa la porten força millor del que es puguin arribar a pensar.
Papua Nova Guinea és un país força muntanyós
Papua-Nova Guinea és un país del sud-est asiàtic a cavall entre Austràlia i les illes d’Indonèsia, el qual es distingeix per ser el país amb més diversitat de llengües del món. I no n’hi ha per menys, perquè en un país una mica menor que Espanya, i amb poc més de 7 milions d’habitants, que es parlin no menys de 830 llengües diferents és un autèntic portent de la natura… i un veritable maldecap per als lingüistes. Tanmateix… com és que en un espai tan reduït i amb tan reduït nombre d’habitants es pot haver generat aquest gresol de llengües? Intentaré explicar-lo.
L’illa de Nova Guinea, la part oriental de la qual està ocupada administrativament pel país que coneixem com a Papua-Nova Guinea, és una illa eminentment muntanyenca i densament coberta per bosc tropical humit. Aquesta illa, pertanyent geogràficament a Oceania, està inclosa dins la miríada d’illes que separen la costa continental del continent asiàtic d’Austràlia, sent ocupades per l’home modern fa uns 50.000 anys, quan per causa de les glaciacions, el nivell del mar estaria netament més baix que l’actual. Això significa que les distàncies entre les illes i el continent eren significativament més curtes, cosa que hauria permès una colonització extensiva des del sud-est asiàtic fins a Austràlia.
En pujar el nivell del mar amb el final de la glaciació, aquestes poblacions es van anar aïllant progressivament i, en el cas de Papua, els grups humans es van distribuir per la frondosa selva tropical, creant multitud de tribus d’uns pocs centenars de persones cadascuna que, vivint dels recursos de proximitat de la fèrtil selva, estaven pràcticament aïllades les unes de les altres. Aquest aïllament continuat en el temps, va provocar que cada tribu desenvolupés el seu propi llenguatge -alguns, com l’Abaga, parlats per tan sols 5 persones- fins a arribar als 830 que es coneixen actualment, la classificació dels quals porta absolutament de corcoll als lingüistes, i més si pensem que hi ha llengües properes geogràficament les quals tenen més a veure amb d’altres ubicades a milers de quilòmetres que amb les que tenen al seu costat.
Mapa de les famílies idiomàtiques de Nova Guinea (part indonesia inclosa)
Amb el colonialisme europeu del segle XIX, es va intentar implantar els idiomes de les respectives metròpolis -en el cas de Papua-Nova Guinea, Alemanya i Anglaterra, però com qui escup al vent, la cosa va acabar en fracàs total i absolut. Les tribus continuaren parlant les seves llengües tranquil·lament; l’anglès i l’alemany (aquest últim al nord del país) només es parlen per una minoria i, per a més inri, els nadius van crear un crioll de l’anglès (el Tok Pisin) i de l’alemany (l’Unserdeutsch, gairebé desaparegut), que utilitzats com a lingua franca entre ells, no tenen pràcticament res a veure ni amb l’anglès, ni amb l’alemany. Si a tot això hi afegim les llengües de cadascuna de les comunitats estrangeres que conviuen al país (xinesos, malais, filipins…) el caos lingüístic, simplement és incommensurable.
En l’actualitat, a Papua-Nova Guinea hi ha tres llengües oficials, l’anglès -utilitzat al parlament i a l’educació, però poc utilitzat excepte a les zones turístiques-, el Tok Pisin -el crioll de l’anglès, poc estès com a llengua mare, però usat àmpliament- i el Hiri Motu, crioll de llengües natives també molt poc utilitzat com a llengua materna. Sigui com sigui, les persones de cada grup dominen les llengües dels grups amb els què normalment mantenen contactes, en proporció de les seves necessitats de comunicació, tant les de zones rurals aïllades com les de zones urbanes.
Cartell en anglès i en tok pisin
Aquesta extrema fragmentació de la societat, no obstant, no implica que hi hagi excessius conflictes interns per causa de les divisions ètniques o lingüístiques, sinó justament al contrari. El fet d’existir tantes cultures, tantes ètnies i tantes llengües, han fet que la democràcia, tot i ser un invent merament europeu, hagi tingut èxit en aquest país tan peculiar i la diversitat es vegi com una riquesa i no com una font de conflicte. Un exemple que, donada la situació conflictiva al nostre país al voltant de les llengües, potser haurien de tenir en compte molts dels que, tancats estúpidament en els seus corralets monolingües, pensen que la diversitat de cultures i de llengües en un territori és una cosa negativa.
Papua Nova Guinea: Gairebé tantes llengües com habitants
Temps de lectura: 5 minuts
