fbpx
La revista més vital

Parlants innocents

Com cada dia d’entre setmana, la mama i el papa treballaven. A les quatre i mitja de cada dia sonava la música que donava fi a l’espera impacient de personetes en formació perquè sortiren escridassant amb el somriure innocent dels infants per la porta verda i gran d’aquella escoleta. Nosaltres teníem 5 i 6 anys, germans de tota la vida. Com cada vesprada, la iaia i el iaio es feien càrrec de nosaltres, fins que queia la nit. Era una època on la gent no caminava pel carrer capbaixa mirant el telèfon mòbil. Nosaltres, sentint-nos lliures, a penes fèiem cas de les indicacions de persones adultes i corríem pel carrer com si no existís perill algun. Tot era riure i fer coses que ens mantingueren rient. Era comú que un dia a la setmana, la iaia vingués sola a per nosaltres a l’escola, ja que el iaio dirigia una empresa de neteja i tenia feina. Així doncs, qui ens duia al parc després de l’escola és una dona valenta i plena de bondat, immigrant treballadora plena d’energia. Després de les hores de joc al jardí d’Aiora, agafàvem l’autobús de la línia 32 per anar a berenar a casa dels iaios. Recorde estar esperant l’autobús, notant la cara ben mullada de suor mentre notava el respirar entrebancat, i no poder estar-me quiet assegut, així que rodàvem al voltant de la parada, fins que se’ns agafava fort de la mà perquè l’autobús ja estava arribant. El meu germà i Jo, a pesar del parlar andalús de la iaia, sempre ens comunicàvem en valencià, ben aïllats de la realitat lingüística que es viu a la capital, i sense consciència del to de veu que cal guardar en un lloc públic on a qualsevol podíem molestar, escridassàvem les nostres historietes innocentment, sense adonar-nos que realment repartíem les agudes veus per tot el vehicle. Un cop la iaia passava el seu bitllet per la màquina, nosaltres desitjàvem trobar lloc on seure, de com cansats ens trobàvem. Molts cops la gent ens oferia amablement el seu lloc amb l’excusa de que la seva parada era la següent, i clar, com no devíem caber els dos microbis al mateix seient? Si estàvem de bones no posàvem pegues, però si ens trobàvem a males no suportàvem tindre que compartir res que ens mantingués el contacte i per tant ens tornàvem insuportables. El millor dels casos era trobar dos seients lliures, però quasi mai els trobàvem junts, i clar, els germans devíem barallar-se per qui ocupava el lloc de més avant. La iaia ens coneixia, i sabia mantenir-nos controlats: ens repartia el trajecte en torns de cinc minuts, i com si això no repercutís en la pau dels demés passatgers, ens canviàvem de lloc entre crits d’alegria o cares de frustració. Un cop estàvem col·locats, la iaia aprofitava l’ocasió per intentar eixugar-nos la suor de la cara amb un mocador, tasca no massa fàcil ja que fèiem allò que estava a les nostres mans perquè la dona no ho aconseguís, ens pareixia molt pesada i molesta, inclús desagradable quan ens apropava el mocador a la força. L’autobús de poca freqüència, sempre anava de gom a gom, i entre la gent ens trobàvem ben juganers. Recorde que podia estar hores parlant amb el meu germà, de menut ves-hi Tu a saber quin seria el tema, però la qüestió és que mai callàvem. Les passatgeres i passatgers eren com el nostre públic, i Jo em sentia com l’actor il·luminat a l’escenari que no veia més enllà del seu germà, fins i tot la iaia em pareixia una figurant. Així que, un cop als nostres llocs, ja no callàvem fins que escoltàvem l’avís de la iaia de que la següent parada era la nostra. Jo no era conscient, com ja he dit, del que dèiem i de com ho dèiem, per això amb la nostra naturalitat escridassàvem implicant l’atenció de la resta de gent al nostre diàleg. Tant s’hi valia si eren persones grans o joves estudiants, sempre feien veure que eren conscients de la nostra presència, ja fora mostrant pietat per la iaia cedint el seient per als dos monstres o somrient mentre prestaven atenció a cada paraula que nosaltres bramàvem. A la gent li devíem parèixer entranyables, perquè fos com fos a la iaia sempre la miraven amb un gran somriure ple de solidaritat (és curiós com no recordo de que parlàvem, però sí de com tractàvem a la meva jove àvia) o iniciaven amb ella una tira de comentaris sobre de com espavilats estàvem. Aquests comentaris, sempre es dirigien en castellà, a pesar de que s’havia comprovat que la iaia entenia la nostra llengua perfectament, i quasi sempre parlaven de com de graciosos se’ns veia parlant en valencià tan innocentment. Podia entendre que resultarem graciosos, però que el motiu fos el nostre parlar valencià em resultava estrany indiferentment. I és que ara sent més gran i recordant aquestes anècdotes des de la distància dels anys, entenc el patir de la nostra llengua. Una societat molt peculiar la valenciana. La meva iaia diu que aquesta gent, que interactuava amb ella, era la gent més social i humil que viatjava en nosaltres, qui venia de La Malva-rosa, mentre que qui es veia més del centre de la ciutat es mostrava més aïllat a la nostra presència. En aquella època, he escoltat dir, que no estava tant normalitzada la nostra llengua com ara, però el que em pareix a mi és que simplement la gent ha deixat de socialitzar-se a l’autobús. Les preocupacions ara passen a través de les pantalles, i no sols les dels mòbils personals, sinó també les del Canal d’Informació de l’Autobús, on la gran majoria de projeccions es fan en castellà, suposo que pensant en mantenir viva la tradició de que els infants que utilitzen el valencià pareguin més entranyables que la resta.

Temps de lectura: 5 minuts

12+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close