Fa uns dies Germà Garcia Belmonte reflexionava sobre els efectes venidors del canvi climàtic. Sí, el canvi climàtic està ahí, a punt per a esclatar-nos a la cara. És un fet que em pertorba sovint, i veig que els nostres governants no semblen estar a l’altura. Per com va el tema, intuïsc que fins que no estiguem patint de ple les conseqüències de l’escalfament global no s’hi prendran mesures serioses. Mentre, a les persones que no tenim la capacitat de legislar ens queda seguir cridant cap a dalt i intentar viure generant el menor impacte ambiental possible.
Amb aquesta premissa, m’esforce a reduir la meua petjada ecològica anant en bici cada dia a la feina. Trigue gairebé 30 minuts a arribar-hi però ja m’està bé. La ciutat de València ha fet un canvi substancial des que es va inaugurar l’anell ciclista. Aquesta infraestructura verda ha suposat un primer pas en el canvi d’enfocament de la mobilitat dins la ciutat. Dic un primer pas perquè queda molt per fer, molt. L’anell ciclista està bé, però està lluny de ser suficient. Què passa quan s’acaba el carril bici? Doncs que comença l’hostilitat. Sí, l’hostilitat. Quan vas en bici sempre arriba el moment que s’acaba el carril bici i llavors tens dues opcions: baixar a la calçada i circular amb vehicles a motor que roden a una velocitat mitja d’uns 40 km/hora i esperar que et respecten, o circular per la vorera entre mirades hostils dels vianants que discrepen molt de la idea de compartir espai amb les bicis. Fins i tot molts cops circular per la vorera suposa aguantar comentaris de gent que va caminant i que no dubta a recriminar-te que vages en bici (tinc un veí que tots els matins va passejant dos gossos i quan isc del meu portal amb la bici em diu “la acera es para los peatones”, tots els matins!!! I jo sempre pense “te n’adones que amb l’esforç que faig per anar en bici t’estic estalviant un fum de contaminació, soroll i possibilitats de ser atropellat? Eh?!”. També pense en soltar-li uns quants tacos però ara no calen…).
És curiós com tothom accepta els cotxes, malgrat que fan soroll, contaminen i atropellen gent provocant-los amputacions, ferides de diversa gravetat i fins i tot la mort. De fet, a nivell mundial, els cotxes són la principal causa de mort entre les joves d’entre 15 i 24 anys, i això sense comptar les morts derivades de la contaminació. Però tothom ho accepta, inclús quan l’administració competent planteja alliberar de cotxes espais urbans, hi ha moltes veus que s’hi oposen. I és que les ciutats estan projectades i executades pensant en els cotxes, no en les necessitats de les persones que anem a peu.
El meu pare diu que una solució seria fer una campanya de dignificació de la bici, tipus que isca algú famós dalt d’una bici (ell em parlava de Julio Iglesias, jo posaria millor un altre model d’èxit… tot és qüestió de gust) i en el fons pot ser té raó. Estaria bé veure anuncis on es vengueren els avantatges de la bici front els cotxes, igual que a totes hores veiem anuncis que ens venen les meravelles de tenir un cotxe megapotent de 170CV que es posa a 100km/hora en 3 segons. En comptes de vendre la imatge d’algú que ha triomfat i per això porta un cotxasso, treure una persona d’èxit que va en bici perquè és més guai, més cool i més de tot que ningú. Perquè anar en bici mola, però la gent sembla que encara no ho sap.
Temps de lectura: 3 minuts
Totalment d’acord amb tu Mireia. M’ha fet recordar les comparacions que allà als anys 80 havia proposat Marvin Harris entre els cotxes als EUA i les vaques sagrades de l’India. En tots dos casos hi ha una beneració religiosa darrere per perpetuava una forma de vida i l’altra.