Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava.
El tribunal de la gentada es va pronunciar. Eixe gust per la toga, que portem des del bressol o si més no des del pati de l’escola havia tornat a dictar sentència.
L’home del carrer del forn passava amb els muscles caiguts, desastrat com mai se l’havia vist. Assumptes de sa casa, del seu dormitori pràcticament, eren ja part del carrer.
Hi ha qui assegurava veure’l més gros, altres que era un mort de fam, la calvície comptava amb una major unanimitat.
Després del numeret de l’enèsima discussió s’havia llogat una habitació, compartint pis amb desconeguts a aquestes altures, la bombolla del lloguer havia arribat fins i tot al nostre barri.
Com es veu, com sol passar en aquests casos, la coherència no s’aguanta. El recent protagonista de les cues i de les partides al bar era un fracassat, un desgraciat, i alhora un entabanador que portava a no sé quantes “amigues” boges…I aquesta doble condició, malauradament, la coneixen especialment bé les dones, com la filla del peixater, estreta i freda com el gènere del seu pare per a uns i promiscua insaciable per a altres i molt sovint els uns i els altres eren els mateixos.
El cas és que pot ser que aquest home desnonat mereixi el que li ha passat i tot el que diuen d’ell. És probable.
Però els diumenges de vegades el veig passejar pel parc amb la seua filla, sense rastre d’eixos muscles caiguts. Els dos agafats de la mà. Mirades de qui es reconeix en l’altre, de ser un equip. Una agafada de mà que no podia ser alhora més tendra, ni més ferma.
És una sensació que em recorda a la de veure per fi una pel·lícula de la qual t’han parlat molt. Si evites ser totalment arrossegat, al tornar a encendre’s les llums pots tenir una opinió, un sentiment, que si bé pot ser semblant al de la resta, sempre serà diferent i autèntic.
Temps de lectura: 1 minuts
