Per exemple
–El xiquet ja té l’edat, no?
Així comença l’escena que em marca la vida. El xiquet sóc jo. La pregunta la fa el xofer de l’autobús i la rep ma mare.
–Deixe que li explique…
I sí, ja tinc l’edat: per pagar a l’autobús i, sobretot, per avergonyir-me del diàleg que tot seguit es precipita. Perquè la mare, amb el convenciment que només pot reunir una dona que s’ha criat en la postguerra, va i s’explica. És 1984 i, com moltes altres vegades que agafem l’autobús per anar al centre, ella prefereix resistir-se a marcar els dos viatges en el bonobús i mamprèn a contar la seua història: l’incident.
L’incident es remunta al 1977. Ella és una dona alegre amb una xiqueta menuda de la mà i un embaràs prominent; el meu. Van en un d’aquells autobusos atrotinats, un Pegaso que es cau a trossos, quan de sobte el conductor frena i ella –que estava a punt de baixar a la parada següent– cau i rodola per terra. Ambulància. Hospitalització. Afectació a la columna. Res greu perquè ha tingut els reflexos de girar-se i protegir-se la panxa. El fetus –aquest fetus que ara escriu– no té cap complicació. I d’ací en avant la paperassa. La denúncia a l’empresa per reclamar una indemnització que l’assegurança ens nega. El recurs a la justícia ordinària. La data del plet com a horitzó llunyà. Però entremig, com que s’ha mort Franco i decreten l’amnistia, tot adquireix un aire de provisionalitat que algú aprofita per perdre l’expedient. Així que l’asseguradora recorre i, amb l’alegria del part, tot queda una miqueta oblidat. Bé, tot no, quan es gira l’oratge a la mare li farà mal la columna i ho compartirà amb totes aquelles persones que vulguen escoltar-la. I amb les que no també. La mateixa cançó: aquell maleït autobús, aquells perits cabrons, i Franco: que no sabé ni morir-se! O siga el conte de sempre: una altra volta David contra Goliat. Però, aquesta vegada, amb un pastor amb menys punteria i un final més versemblant. Bé, o això pensen ells.
Això somien. No saben encara amb qui han entropessat. Ella pensa cobrar-se el deute en els següents anys. A poc a poc, com en les bones revenges.
Quan ma germana compleix l’edat de pagar els viatges ma mare es nega. Els explica als xofers la injustícia flagrant i no els abona el bitllet. Els conductors, a qui convenientment ha preparat durant els anys anteriors amb les seues queixes, es limiten a arronsar l’esquena, es carreguen de paciència i la deixen fer. I fa. Tant com vol. Però després a mi també em dóna per créixer.
–El xiquet ja té l’edat, no?
Sempre la mateixa pregunta, sempre la mateixa història, sempre la mateixa vergonya. El mateix incident. És 1984 i jo –que com tots els xiquets a l’escola vull ser Mike Donovan i salvar el planeta de la invasió de fardatxos extraterrestres– ja tinc l’edat per pagar el bitllet. Però sobretot, sobretot, tinc el sentiment de ridícul al que la mare sembla immune. La mare. Heroica. Una Agustina d’Aragó d’anar per casa. Allà plantada, explicant-li al conductor els detalls, exagerant el mal d’esquena, tossuda com una mula, impassible com un pistoler de l’oest davant els enemics.
Amb el pare és distint. Paga silenciosament. Però mentre viatgem no para de rondinar. Maleeix els autobusos. Maleeix que els haguem d’esperar.
–Ho fan a propòsit, –es queixa– això que esperem. És per recordar-nos que som pobres.
La ràbia se li escapa entre renecs.
–Mira, –exclama– ja podrien fer els bonobusos més menuts. Aquests no caben a la cartera! –s’emprenya.
Branda un d’aquells abonaments de més d’un pam.
–Els fan així, –pronuncia mastegant les paraules– perquè els portem a la mà i ens puguen identificar. Ens fan picar-los per acostumar-nos a fitxar, com en les fàbriques –remata.
La rancúnia de classe li penja del llavis. Tanca els punys amb força. Li fa un colp al vidre. –Sardines en llauna, això som per ells! –conclou.
Diu ells i jo pense en els fardatxos extraterrestres i continue volent ser Mike Donovan.
Així em faig gran, entre viatges amb l’11, a les rebaixes; amb el 90 per vore la iaia que està malalta a la Fe, l’antiga, la de debò; amb el 16 per arribar als entrenaments de l’equip de futbol. Escrute la ciutat des de la finestra i memoritze els records que la mare em va regalant quan viatgem junts.
–Allà hi havia la gelateria on vaig conèixer ton pare. Mira, –m’assenyala– allà a la Piscina València venia a ballar de joveneta amb les amigues.
Em costa imaginar la mare joveneta i, a més, prompte tinc unes altres prioritats. Em delecte observant les estudiants –molt més grans que jo– que berenen a la Pèrgola quan l’11 remunta l’Albereda. Les bates blanques de les aspirant a infermeres. Contentes davall les palmeres.
–Si un dia arribes a la universitat… –diu la mare amb la veu fluixeta–. Si arribares…
I jo admire aquelles xicones inaccessibles i m’encoratge a aconseguir-ho, a arribar, a irrompre en aquell món de fantasia que a ma mare li sembla la universitat.
Anys després comence la llicenciatura i, com totes les metes assolides, ràpidament perd la màgia. Descobrisc que a les infermeres no els interessen els historiadors –segurament amb molt bon criteri– i que el món és ple fardatxos. Novetats que no m’estalvien haver de matinar per no perdre l’autobús perquè la freqüència del 12 és lamentable. El contemple arribar amb un núvol de fum al darrere i ple de dones de fer feines que fan cap les cases boniques de Blasco Ibañez; cap a les llars impol·lutes que mai no han patit la incertesa de si podran omplir el frigorífic el mes que ve, que tenen drames de rics –com ens recorden les sèries de la televisió– i que no els hem d’envejar perquè la seua vida no és gens senzilla i necessiten de psicoanalistes. Són d’una altra espècie. Res a veure amb les dones amb qui compartisc trajecte. Dones descarades que parlen a gran veus, que desborden una alegria encomanadissa, que es critiquegen, que s’enfaden i es reconcilien amb una paorosa facilitat. Dones escandaloses que no dubten a fer-se bromes.
–Hui Pili, t’ha tocat el jovenet! No tindràs queixa! –crida la que acaba de pujar mentre fa una colzada a la companya.
El jovenet sóc jo i se m’encenen les galtes. Dones que s’han hagut de posar a netejar a domicili als cinquanta perquè l’home s’ha quedat a l’atur. D’altres que van començar només casar-se per pagar el pis, però que qualsevol dia…
–Qualsevol dia –clamen al cel– m’ho deixe i ja no em veieu el pèl!
Compatriotes de les barriades populars. Educació ajustada. Somnis petits. Parades i esperes.
Molts anys després encara m’assalta aquell sentiment proletari quan agafe l’autobús. Em contamine d’aquella escalfor a cinema de reestrena i doble sessió, d’aquell regust a perifèria. I pense en el pare, a qui ja no tinc a la vida, barrinant contra el govern municipal perquè sempre se n’ocupa més dels qui tenen la paella pel mànec. I pense en la mare quan s’enfrontava amb aquells conductors avorrits de sentir-la.
–El xiquet ja té l’edat, no?
I sí, la té. I ara que la té, el xiquet sap. Ara després tres dècades m’he desprès d’aquell odi i he après a estimar aquells viatges. I he fet d’aquella saviesa píndoles de resistència contra la desmemòria. Sé.
Sé, per exemple, que els autobusos són atraccions increïbles i resulten com les rodes de la fira de les ciutats. Sé, per exemple, que són la primera televisió que tenim de menuts per apropar-nos a la nostra ciutat. Un canal tot per nosaltres que ens fa recórrer l’actualitat si sabem mirar-lo. I sé quant dec als meus, als pares, a les seues estretors i a les dificultats. Perquè al remat som allò que ens ha mancat. Les persones som els buits de les nostres infanteses, les necessitats no resoltes, els besos que no ens vam atrevir a fer, les abraçades que ens van quedar pendents, aquell Nadal que no tinguérem el regal que volíem; que van ser cada Nadal. Per això els autobusos són el millor transport. Perquè pots fugir a peu, en cotxe, en avió… Però si proves de fugir en un autobús, tard o d’hora, et durà a casa. Bé, quasi sempre tard. Tard a aquells carrers bruts: voreres ennegrides, bars de partida de dòmino, accents de la vella immigració, moda suburbial, futurs en ruïnes, balconades amb roba estesa.
Tard però segur. Tornar a casa, a aquella precarietat tan familiar, a l’orgull d’haver-la compartit solidàriament. Tornar al barri i no trair-se escapant dels orígens, per exemple.
Temps de lectura: 7 minuts
