Déu estava a punt de dimitir. No podia creure-ho. Ell, que ho tenia tot previst, va trobar-se de sobte que la cosa se li escapava de les mans. I no era qualsevol cosa, no. Era, ni més ni menys, que el món. I tot pel capritx d’Eva. Maleït el moment en què va llevar-li la costella a Adam! Si és que les dones no són de fiar.
Tot va ser per culpa de la poma. Tot i que va trobar la més roja, la més apetitosa i la més brillant, ella s’hi va entestar des del principi. Que no li agradava gens ni mica. I que no tenia fam i no volia poma. I aleshores va ser quan el ximple d’Adam va terminar d’arreglar-ho. I és que ja pensava Déu que la creació de l’home no li va eixir massa bé. Un ximplet. Això és el que era Adam.
La qüestió és que, com que Déu ja veia vindre el que passaria, va tirar endarrere el seu propòsit. Ja li oferiria la poma un altre dia, a veure si Eva en tenia, de fam. Al cap i a la fi, tampoc hi havia pressa. No feia falta acabar-ho tot en una setmana, que després de l’experiència amb la creació del món, ja devia haver aprés que la rapidesa no és bona consellera. I, fins i tot, tenia tota l’eternitat per davant.
Però va haver d’arribar Adam i fastiguejar-ho tot. Va arrabassar la poma a Eva i va acceptar l’oferiment de la serp. I, tot i que Déu va tractar d’evitar-ho, hi va arribar tard. Ja li havia donat un mos que quasi l’engoleix sencera. Quin fàstic de xic!
Així que ara es trobava Déu amb el problema. Eva estava d’allò més feliç a soles al Paradís. S’havia llevat de damunt al pesat d’Adam i, és clar, semblava que no el trobava a faltar ni pensava fer cap cosa per retrobar-lo. I ell estava tot el dia queixant-se perquè fora del Paradís hi havia molta faena i ell no sabia fer res, que sempre ho havia fet tot Eva mentre ell passejava pel jardí i agafava les fruites que queien dels arbres sense el mínim esforç.
Déu va esperar uns dies amb l’esperança que Eva tinguera la temptació de tastar la poma o, almenys, de retrobar Adam. Però ella estava més feliç que mai. I, malgrat que malbaratava els seus plans, Déu la comprenia. I tant que la comprenia.
La cosa estava cada vegada pitjor. No hi havia forma d’ajuntar la parella i, sense aconseguir-ho, el món se n’aniria en orris. A veure què feia ara amb tot allò de la reproducció de l’espècie humana. I passaven els dies, i les setmanes i Déu no trobava la solució. I Eva estava cada dia més alegre i Adam cada dia més fastigós.
No obstant això, va resultar que Adam no era tan babau com Déu creia. I, després de molt de plorar, va trobar la solució. Amb tota la cura del món, i aprofitant que Déu estava despistat pensant en el que havia de fer, va agafar una de les eines de treball que li havien donat amb allò de guanyar-se el pa amb la suor de el seu front, i es va fer un tall al costat. A poc a poc, va eixint un cos de dona de la seua costella, de la mateixa forma que Déu va fer quan va crear Eva. I, com que ja havia aprés la lliçó, va enganyar-la i li va dir totes les feines que ella hauria de fer. Li va posar el nom d’Adama, perquè no oblidara d’on venia.
Déu, de bon principi, va enfadar-se molt, però, després, va adonar-se que Adam li havia resolt la papereta. Així que va callar i no va dir mai a Adama que Adam s’aprofitava d’ella i que en justícia haurien de compartir tots plegats el treball en comptes de carregar-ho ella. Ni Eva ni Adama van provar mai una poma. Però la història continua fent-nos creure que el masclisme va arrelar-se al món per culpa d’Eva i el seu comportament. Ni Adam ni Déu gosaren contradir-ho perquè no els convenia.
El que no sap ningú és que Eva va viure molts anys i va ser la més feliç del món. De fet, de tant en tant, treia el cap al mur que separava el Paradís i feia burla a Adam, a Adama i al mateix Déu. Fins i tot, hi ha qui diu que encara hi continua, sense parar mai de riure, dient:
—Per l’amor de Déu, em vaig alliberar d’una grossa…
Temps de lectura: 4 minuts
