1.
“Per què Tanzània?”.
Pensava que ningú tornaria a fer-me eixa pregunta un cop tornara del meu viatge. Mesos després continue havent de satisfer la curiositat de qui s’assabenta que vaig creuar jo sola, amb motxilla i sense planificació prèvia, un país que pocs, a Europa, saben situar al mapa. Abans de comprar-me els bitllets d’avió, jo tampoc n’era capaç.
Per què Tanzània? No n’hi ha una, sinó moltes respostes a esta pregunta, i totes són variables, líquides, encara que cap d’elles és provisional. Continua sent cert que em vaig decidir per Tanzània perquè un amic que hi va viure fa anys em va garantir que era un país segur per a una dona que viatja sola. Les seues paraules eren les que jo responia a la pregunta “Per què Tanzània?” abans d’agafar els dos avions que cobriren el trajecte entre Barcelona i Dar es-Salam, la capital financera del país. Només posar un peu a territori africà, les respostes començaren a multiplicar-se.
2.
Viatjar sola, per a mi, és una manera de trobar respostes. Fa anys, quan quedaven pocs dies per a encetar el viatge, llançava al vent les meues preguntes, com si invocara un oracle o enviara els meus desitjos als reis d’Orient. No obstant, el viatge sempre em resolia preguntes distintes de les que havia formulat. Amb el temps, comprenia que eixes respostes eren més necessàries que les que jo considerava que em vindria bé obtindre.
El de Tanzània va ser el primer viatge que vaig enfrontar sense preguntes. M’hi vaig embarcar humil i oberta a les respostes que hagueren d’arribar. Fins i tot vaig assumir el que per a mi seria el major fracàs: que l’experiència no em portara cap resposta. Cincs setmanes viatjant sola, exposant-me a situacions desacostumades, tal volta límit, relacionant-me amb persones amb una llengua i uns valors i costums diferents als meus, per a no obtenir un coneixement més profund i polièdric de mi mateixa, per a, senzillament, exposar-me a situacions desacostumades i relacionar-me amb persones diferents a les que veig dia rere dia a València. El viatje pel viatge. Allò també era una possibilitat, i l’acceptava.
3.
Vaig arribar a l’hostal després de vint-i-quatre hores entre autobusos, taxis i avions. A les tres de la matinada, Dar es-Salam es desfeia sota el paraigua d’humitat tropical. El recepcionista va comprovar la reserva, m’entregà les claus de l’habitació i, amb un crit, va fer vindre un homenet encorbat que va carregar-se a l’esquena la meua motxilla i em va guiar fins el tercer pis de l’edifici. L’homenet em va mostrar la cambra. Assenyalava els pocs mobles que contenia, nomenant-los en anglés. Jo em vaig fixar en les parets verdes i en la mosquitera esfilagarsada i amb els baixos tacats. Tot plegat em provocà un lleuger desassossec. L’home encorbat va marxar mentre jo em preguntava què feia allà sola, en una habitació que amb prou feines es podria etiquetar d’higiènica, en una ciutat fosca i desconeguda que ignorava per on començar a desxifrar. Fins que no em vaig despertar al matí no vaig caure en què potser l’home que em va pujar la motxilla esperava uns xílings d’aquella mzungu* intempestiva.
4.
Vaig fer durar el suc de mango i les torrades amb mantega del desdejuni tant com vaig poder. Sabia que el pas següent era submergir-me en el guirigall de Dar es-Salam: per a això m’havia desplaçat tants kilòmetres. Però ara tenia por, una por que s’alimentava de la certesa que la jornada consistiria en una successió d’estímuls aliens al meu control que no seria incapaç de decodificar a la primera. Ben mirat, crec que, més que por, sentia mandra. Viatjar m’il·lusiona, però el primer dia sola en un lloc estrany m’envia de tornada al primer dia d’escola: les últimes setmanes d’estiu acumulava les ganes de començar el curs, però quan arribava el moment m’adonava que, si fora possible, allargaria les vacances una setmana més. No obstant, igual que basta amb entrar a l’aula per a saber que el nou curs no estarà tan malament, quan viatge l’excitació i les promeses de descobriment brollen al primer pas en els carrers inexplorats, que, en el cas de Dar es-Salam, també eren bruts i estaven foradats, plens d’un trànsit de peatons, motocicletes, taxis i dala dala** que es mesclen atzarosament en un rebombori de terra polsosa i tota mena de colors fluorescents.
Un viatge és un parèntesi enmig de les preocupacions amb què cadascú tria enfosquir-se l’ànima. De vegades, eixes preocupacions són persones. I jo en tenia la meua abans d’arribar a Dar es-Salam. Però ara, deixada caure enmig d’una mar de clàxons i trajectòries sense destinació aparent, la preocupació s’esvaïa, minvava fins convertir-se en un gra de terra indistingible de la resta. El caos tanzà impactava amb el meu cos i es convertia en pau, com si el caos que jo portava a dintre tractara de compensar així els nivells que rebia de l’exterior.
5.
Cinc minuts després d’arribar a Lushoto vaig provocar un accident. Caminava cap a l’hostal pel carrer principal del poble, on només les llums d’una botiga encara oberta permetien avançar sense entropessar amb algun sot. Anava una mica distreta, escoltant un guia de muntanya que m’havia abordat en baixar del bus amb l’esperança de vendre’m un tour. De sobte vaig sentir un crit a les meues esquenes. A penes vaig tindre temps de fer un pas enrere. Tot i així, la moto va colpejar-me la cama esquerra abans d’esvarar cap al marge esquerre de la calçada. El motorista estava mig inconscient quan em vaig agenollar al seu costat; els blanc dels ulls refulgia en la nit serena. Pensava que s’havia mort; pensava que jo l’havia matat. El traslladaren en taxi a l’hospital i eixa mateixa nit li donaren l’alta. El seu nom era Haruna i feia de xòfer de piki piki, les moto-taxi de Tanzània. Vaig visitar-lo dos vegades durant la meua estança a Lushoto. Em sorprenia que no em guardara rancor; al capdavall, l’accident s’havia degut al meu descuit. El segon i últim dia que vaig estar a sa casa -un cubicle amb espai per a un llit on amb prou faenes cabia un sofà per a les visites- em va convidar a una fanta de pinya molt dolça. Li vaig pegar dos glops i vaig deixar l’ampolla quasi plena damunt d’una caixonera que feia també de tauleta. Quan desfeia el camí cap a l’hostal, la veu de Haruna va ressonar darrere meu. “You forgot the drink!”. Portava la fanta a la mà. No sé molt bé per què, però vaig conservar-la fins l’últim dia a Tanzània.
6.
Als carrers, els tanzans vociferen, canten, raonen en veu alta amb ells mateixos, pasturen els animals amb crits i no amb bastons. Dins dels autobusos, el rebombori dona pas al silenci i els tanzans es convertixen en éssers quasi muts. Cap d’ells va queixar-se que l’autobús Lushoto – Arusha no fera parades durant les deu hores de trajecte. Havien de tindre una bufeta prodigiosa. Jo estava desesperada per pixar, i, ja a l’hostal d’Arusha, encara vaig haver d’aguantar-ne les ganes per culpa de l’extensa explicació sobre la diminuta cambra que el recepcionista em va prodigar abans de deixar-m’hi sola.
El recepcionista s’anomenava Suma. Es va presentar quan vaig baixar a pagar-li la nit. La vesprada següent em va guiar fins l’hospital més proper per a revisar la ferida de la cama. Després em va convidar a sopar chips mayai*** en un baret contigu a l’hostal. Ens vam besar. Vam passar uns dies junts, uns dies que ara se’m representen vaporosos, eteris, com vistos a través d’un espill entelat. Si no fora per les fotos, pensaria que mai van existir.
Suma assegurava que el seu déu ens havia juntat. Jo li deia que l’univers me l’havia enviat com a resposta a una pregunta que vaig llançar al vent poc abans de volar a Tanzània, sense cap ànim que el viatge la responguera.
La pregunta era: ¿sóc suficient per a merèixer un amor sincer?
I la resposta era un gran sí.
7.
Em sorprenia la facilitat amb què Suma expressava els sentiments. Em sorprenia, encara que havia observat la mateixa actitud en molts altres tanzans. Ells no preparen el terreny amb prolegòmens o fórmules de cortesia per a què el veritable motiu de la interacció entre suaument, sense sobtar els ànims. Llevat de les salutacions, que poden allargar-se fins que els interlocutors acabaven atrapats en un cercle de pesada cordialitat, a Tanzània les transaccions són taxatives i directes. Això xoca amb la tranquil·litat amb què, en general, es prenen una vida on mai sembla haver-hi pressa per acabar una feina o arribar a un lloc on algú t’està esperant.
Al principi em violentava la naturalitat de Suma, la rapidesa amb què els sentiments es transformaven en paraules adreçades a mi, només a mi. Quants mesos havia estimat jo L. sense atrevir-me a confessar-li-ho, sense gosar ni tan sols enviar-li senyals que no donaren lloc a l’ambigüitat? Amb Suma, no obstant, la mera possibilitat d’insinuar un sentiment començava a semblar-me àrdua i avorrida comparada amb l’opció d’expressar-lo sense embuts. Quantes vegades jo havia insinuat, suggerit, però sobretot quantes havia fingit i amagat el que sentia.
8.
Almenys en un aspecte, el sentit de les relacions que establim durant els viatges potser el compreníem millor quan mancàvem de xarxes socials i telèfons mòbils. Ara, un contacte anecdòtic amb una persona acaba dissecat en l’infinita necròpoli dels records digitals. Abans assumíem que aquelles persones amb què creuàvem camins en un viatge ens acompanyarien durant un temps fitat, mentre complien una missió específica: indicar-nos com arribar a un punt, ajudar-nos a assimilar sense pors ni prejudicis la idiosincràsia d’una cultura o mostrar-nos el veritable significat de la humilitat o la resiliència.
Ara arxivem cadascuna d’eixes persones sota un nom i una fotografia al telèfon mòbil o a Facebook, i així ens garantim la tranquil·litat de poder recórrer a elles si en algun moment tornem a necessitar indicacions, explicacions o exemples d’humanitat. Però eixos noms perden la carn i la pell i es convertixen en cadàvers en el moment en què passen a engrossir una llista de contactes. Tanzània em va ensenyar que cal reaprendre a trencar branques. Millor dit, cal renunciar a perllongar la vida de les que brollaren amb la funció de marcir-se en entregar el fruit.
I, tanmateix, la meua agenda de contactes telefònica conserva els noms i els números de l’estudiant que em va indicar en quin punt de la carretera baixar del dala dala, o dels retors madrilenys de la missió cristiana de Barazani, on em vaig allotjar de forma imprevista durant tres nits, o del periodista esportiu que em va portar a conèixer la ràdio on treballava com a becari etern. És improbable que els torne a vore, però em calma atresorar-ne els noms, repassar-ne les fotos i els estat de WhatsApp: ells són la prova que el meu viatge va existir, ells personifiquen l’esperança que a Tanzània algú, de tant en tant, em recorda.
9.
No tenia un pla definit, només una llista de llocs que m’agradaria visitar. Quasi al final del viatge vaig renunciar-ne a més d’un. Havia decidit prendre’m l’experiència pole pole, com diuen els tanzans. Lentament. El contrari implicava córrer, i jo ja no volia córrer: volia caminar i respirar, volia escoltar les veus de la gent als carrers, encara que foren els mateixos carrers durant una setmana sencera. Als mercats ja comprava alvocats i plàtans sense emprar ni una paraula d’anglés. Podia mantindre converses bàsiques en swahili, cosa que emocionava els tanzans i potser els decebia una mica quan, en estirar la conversa, descobrien que jo era incapaç d’anar més enllà de les salutacions bàsiques i les preguntes sobre edat, nacionalitat i estat civil.
Al final, desplaçar-me va deixar de ser necessari. Tanzània era com l’Índia: en ambdós països no necessites més que seure tot el dia al cantó d’un carrer qualsevol per a calmar la set de novetat i sorpresa, d’estímuls que satisfacen els cinc sentits.
Un sol carrer pot ser un viatge. Una sola persona, també.
10.
Suma em va acompanyar a l’aeroport de Dar es-Salam la nit de la tornada. Vaig plorar quan ens acomiadàrem, i a estones durant l’escala de set hores a l’aeroport d’Estambul. Tractava d’escriure les primeres conclusions del viatge al meu diari, lluitant amb les llàgrimes que m’impedien vore bé el full. De sobte se n’anà la llum en tot l’aeroport, com si al meu cervell alguna cosa, o moltes, s’hagueren ressetejat.
11.
“Per què Tanzània?”. Preguntes com esta no poden tindre una resposta acurada fins que el viatge finalitza. I sospite que no finalitza mai. ¿Quin és el punt i final del viatge: és l’aeroport d’eixida, el taxi que et deixa a casa, l’última vegada que reduixes cinc setmanes a cinc minuts per a contentar un amic curiós? No: el viatge no té punt i final. Es crea i es recrea constantment, amb cada somni que t’hi porta de tornada, amb els records, cada vegada més difuminats i desvirtuats per la despietada acció del temps.
Quan vaig posar un peu a Tanzània, les respostes a “Per què Tanzània?” començaren a multiplicar-se. Mentre tornava a casa, totes aquelles que havia cregut vàlides es clivellaren a poc a poc. Hui encara les estic reconstruint. I si el viatge mai acaba, llavors esta serà una missió per a la resta de la vida.
*Mzungu: paraula amb què els tanzans es referixen als blancs.
**Dala dala: minibusos tanzans que funcionen com a transport públic barat.
***Chips mayai: plat swahili molt semblant a la tortilla espanyola.
Temps de lectura: 12 minuts
