Merda. Per què tot m’ha de passar a mi? Sí, ja sé que a vegades me les busque, que no puc evitar anar a veure «què ha passat», ser la boja que s’atura a escoltar els balbuceigs sense sentit del tio més bufat de la plaça o plantar-me a la convocatòria freak contra les esteles químiques que ens llancen els avions només perquè he vist un cartell fotocopiat pegat a una bústia. Sóc conscient que quan em diuen «tia, com et passen aquestes coses?!» bona part de la culpa es deu a eixa força interior que m’arrossega inevitablement cap als fenòmens més rars i surrealistes. Però jure que aquesta volta no. Aquesta volta no vaig fer res. Ho jure. Sols em vaig limitar a agafar l’autobús.
Per anar a treballar sobretot agafe la bici, però amenaça pluja i, davant la perspectiva que em caiga un xàfec camí de la feina o quedar-me atrapada i no poder tornar, opte per deixar-la a casa. Puge equipada amb l’iPod i un llibre, disposada a aïllar-me del món tot el que poguera i aprofitar mínimament el trajecte. Primer problema: un autobús ple com un ou i cap seient buit. Massa incòmode llegir amb una mà agafada a la barra i tractant de mantenir l’equilibri a cada frenada brusca o a cada giragonsa. «No passa res», pense positiva. Em col·loque els auriculars a les orelles i apuge el volum per evitar sentir el plor d’un nano que omple tot el vehicle.
Mentre les parades avancen em vaig fixant en els passatgers. Un grup de xiquets que van a l’institut fent-se la mà entre ells i, de pas, a la gent que els envolta; una senyora negra amb dos fills que no paren quiets ni un segon; un senyor encorbatat i enfundat en una americana caríssima que els mira fatal tota l’estona; la mare amb el nadó ploraner; unes xiques que parlen amb grans gesticulacions i que, sense sentir-les, conformen una escena molt còmica; un obrer amb granota; un adolescent assegut cap enrere i amb els peus alçats i recolzats a la barra, quasi a l’alçada del meu nas; un iaio, dos iaios, dues iaies més, bé, en realitat la meitat del passatge està format per iaios i em canse de contar-los.
Un altre semàfor. Una altra parada. La ruta no és la que jo faig habitualment i estic totalment desorientada. No conec aquesta part de la ciutat i el trajecte se’m fa etern. A aquest pas no arribe a l’hora a la feina ni de broma. De sobte m’adone que fa estona que no ens movem. No n’era conscient i no sé quant fa que estem aturats. Em gire cap al seient del conductor i veig que està buit i les portes obertes. No entenc res. Em trec un auricular i busque a qui puc preguntar. Finalment opte per la iaia del meu costat que té tota la pinta de ser una habitual de la línia: «Disculpe, vosté sap per què estem aturats?». «És el final de la ruta, el conductor ha de descansar». Bé, ara el conductor ha de descansar mentre nosaltres seguim tots atrapats en aquesta llauna. «Bé, millor açò que tenir un accident» pense mirant de mantenir la positivitat.
Però passen els minuts i el conductor no torna. Passa més estona. Mire l’hora en el mòbil, ja és inevitable que arribe tard a la feina. A l’autobús cada cop fa més calor. Som molts i estem incòmodes i l’ambient de nerviosisme comença a travessar la meua barrera aïllant. Em trec altra volta els auriculars i mire al meu voltant. El nadó cada cop plora més fort, els xiquets negres s’estan barallant davant la indiferència de la mare, els escolars es donen empentes i pràcticament tiren una iaia a terra, només salvada pel fet que, atapeïts com estem, és impossible caure. Li pregunte a la mateixa senyora si és normal que el conductor tarde tant però només arriba a esbufegar de desesperació. M’acoste cap a les portes obertes. L’obrer hi està traient el cap a la recerca del conductor desaparegut, però torna a entrar amb una expressió de desconcert a la cara.
«Això és indignant. Ens han deixat tirats com a burilles. Açò és inadmissible!» Crida el senyor encorbatat tot roig de ràbia. «Que algú cride a l’Ajuntament!» se sent una veu des dels fons. «A la policia!». S’ha obert la veda i la mala hòstia per l’espera ix brollant raig com d’una ampolla de xampany. Tothom crida i gesticula. «L’Ajuntament comunica tota l’estona» informa una de les xiques. «Necessite arribar a l’hospital» es desespera la mare del nadó. La persistència del seu plor es clava al cervell i no ajuda a mantenir la calma.
De sobte l’obrer s’asseu al seient del conductor, fa girar la clau i el motor comença a fer soroll. Se senten alguns aplaudiments, però també moltes cares d’incredulitat. «Això no és un robatori?» em pregunta en veu baixa la iaia del costat. Imagine que li feia por que el conductor-voluntari la sentira i deixara estar la iniciativa. El problema ara era, però, quin camí fer. Semblaria lògic seguir la ruta de l’autobús, però no hi havia consens sobre açò —«havies de girar a la dreta» crida un dels escolars mentre un iaio li assegura que no, que aquell era el camí correcte— i a més no tothom té la mateixa lògica: «si agafes l’avinguda arribes directe a la conselleria, per favor, no puc arribar tard» explica l’encorbatat mentre la mare del nadó suplica a crits que férem primer cap a l’hospital.
El conductor ocasional, però, no fa cas a cap dels dos. En un moment donat, s’atura davant d’un taller mecànic, agafa la bossa i desapareix escales avall sense dir res davant la cara d’idiotes que se’ns queda a la resta de passatgers. «Ja no hi ha herois», no puc evitar pensar. L’encorbatat vol posar-se al volant però les dues xiques cridaneres se li posen davant. «Anirem a l’hospital!» crida la que és més alta mentre el senyor respon no-se-que sobre la importància de la seua reunió. La discussió puja de to i sembla que acabarà malament quan… nova sorpresa! L’adolescent que havia estat callat tota l’estona arrenca el vehicle i el llença carrer avall a tota velocitat. Jo dubte que tinga fins i tot carnet però, en tot cas, el tema dels autobusos no se li dóna massa bé. En girar envesteix les files de cotxes aparcats i fa bascular perillosament el vehicle. Xiscles de terror mentre intentem agafar-nos on podem per no rodar per terra. La iaia del meu costat se m’abraça fort blanca del pànic. «Conselleria!!» «Hospital!!» Curiosament els escolars no criden pas «institut!», sinó que boten de seient en seient gaudint de l’aventura mentre la mare dels dos xiquets continua asseguda deixant els seus fills empastrar impunement com si no hi hagués res d’extraordinari en la situació.
L’autobús s’atura —sencer, o gairebé— a la porta de l’hospital entre grans aplaudiments i l’adolescent s’alça per saludar. Baixen la mare amb el nadó i la meitat dels iaios que hi tenen proves i cites. Jo m’acomiade de la «meua» iaia amb dos besos i una efusiva abraçada. Emprenyat, és l’encorbatat qui agafa ara el volant per dirigir-se cap a la conselleria i, després, una de les xiques per fer via cap a la universitat —abans, però, pregunta si algú més té alguna urgència—. Una iaia demana si la poden acostar a casa la seua amiga Pili, que així s’estalvia el transbord.
Em quede l’última. L’escena m’absorbia i era incapaç de trencar la imatge dels conductors rotatoris i de la ruta a la carta. Al final, jo que en la vida havia conduït res més gran que un renault megane, em toca acompanyar als escolars a l’institut i després tractar d’aparcar l’autobús de forma més o menys digna prop de la feina. Ja és quasi migdia. I no ha caigut ni una gota.
Temps de lectura: 7 minuts
