fbpx
La revista més vital

Pèrdua de fe

La Magda era una de les prostitutes més reconegudes de la cantonada. Veterana, agosarada, una autèntica misèria de la societat. Però tant les companyes de carrer com els seus clients habituals li comentaven que semblava una santa, totalment desaprofitada, però una santa.

Aquella matinada va sorprendre-la que un possible client s’hi presentés tan d’hora per demanar-li’n preu. Era jove —fregava just la trentena—, duia els cabells llargs i la barba arrissada, mostrava la mirada trista i es desplaçava amb una cadira de rodes. No hi havia lloc per al dubte: era una víctima amb uniforme de l’última guerra. Quan arribà a l’alçada de la Magda, el noi se li va atansar:

—Tu ets la Magda, oi?

—La mateixa. T’hi envia algú?

—No… Bé, sí, però…

—Vejam si t’aclareixes…

—Em sembla que encara que t’ho expliqués no ho entendries.

—Què et penses? Que les professionals del sexe som unes completes ignorants? —Queixosa, la prostituta.

—No, perdona’m: no pretenia ferir-te.

Definitivament, aquell xicot era massa amable per ser un llogater habitual de mercaderia femenina. Que curiós tot plegat…

—Aleshores, xato, quin servei vols?

—Servei?

—Sí, és clar. Que no has vingut per anar-te’n al llit amb mi, rei?

—Et sembla que estic en forma per fer l’amor?

—Per què no? Coses més impossibles he fet, no et creguis.

—Ho sento: jo no soc d’aquests.

Ho va deixar anar amb autoritat, com si estigués terriblement convençut del que estava dient. Feia por i tot.

—En què puc ajudar-te, doncs? —se li va oferir la Magda, cada cop més nerviosa davant aquell desconegut tan enigmàtic.

—He vingut a ajudar-te.

—En què?

—A salvar-te, a treure’t d’aquest món que et té xuclada l’ànima. Si t’afanyes i creus en mi, encara pots esdevenir una persona de profit.

Persona de profit. Aquella expressió sonava massa estrident per a una meuca a punt de jubilar-se com ella. Malgrat tot, continuà escoltant aquell tolit de veu franca i perforadora.

—I què se suposa que hauria de fer per salvar-me del foc etern?

—Bona manera d’expressar-ho. L’únic que has de fer és abandonar aquesta vida tan roïna i acompanyar-me —sentencià l’home de la cadira de rodes.

—A on?

—Al Paradís?

—Que és un local això?

—No, dona: parlo del Cel.

Cel, quina paraula més màgica. Mai no n’havia tastat ni el regust. Mai.

—Mai no és tard, Magda. Jo puc obrir-te’n la porta.

Per un instant, la Magda tingué la sensació que el grenyut i barbut que l’estava atabalant amb la seva retòrica li havia llegit el pensament.

—Sí, puc llegir-te el pensament i moltes coses més. Però el que ara has de fer és creure en mi, Magda. Hi ha molta bona gent que t’hi està esperant.

Gent? A qui es referia, exactament?

—Els teus pares. La teva germana. El teu fillol. El fill que mai no vas arribar a donar a llum. Ho recordes, oi?

Però com podia saber aquell estrany que ella havia patit un avortament, tot just quan s’estrenava en aquell obscur negoci? Inaudit, era del tot inaudit…

—Era un nen, Magda. Hauria tingut els teus ulls i el teu somriure.

Allò ja era massa. L’engegaria a dida i continuaria la seva ruta matinal, avinguda amunt, passeig avall. Adeu, tros de sonat!

—Te’n penediràs, Magda. Ara és el moment. Després, potser serà massa tard…

Pocs mesos més tard, la Magda fou ingressada a la planta dels terminals de sida de l’Hospital dels Apòstols, el que li pertocava segons la seva estripada tarja de la seguretat social. S’estava morint: l’addició a l’heroïna i la freqüència del sexe amb risc l’havien convertida en un esquelet maquillat de cabells llargs i tenyits d’un ros impossible.

Ningú, encara, no l’havia anat a visitar. Ja no li quedava família, ja no gaudia de cap amiga —ni que fos del gremi—, cap client ja no la recordava.

En plena agonia de canonades embussades de sang putrefacta, la Magda rebé la visita d’un home, a priori, un altre malalt. El grinyol de la cadira de rodes va retornar-la, per uns moments, a la vida.

—Bon dia, Magda.

—Has… tornat…

—És la meva feina. Vindràs ara amb mi?

—Encara hi insisteixes?

—És clar: ens n’anem?

—Condueixes tu?

—I tant! Senyoreta, quan vostè vulgui…

Tot just quan la Magda ja s’havia acomodat damunt les cames mortes del misteriós personatge motoritzat, li preguntà a cau d’orella, amb un fil de veu tan prim que només els de la seva espècie podien escoltar-lo.

—Em moriré, oi?

—No: vas morir-te ahir, però no he pogut venir a buscar-te abans. Hi havia massa trànsit.

FI

Temps de lectura: 4 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close