En Pere es mantenia en un estat de somnolència mentre les primeres irregularitats en el paisatge començaven a dansar per les seves pupil·les. La calor, en el seu estat més pur durant la canícula, i l’absència de migdiades, el mantenien més absent del normal. Era foc, sens dubte, i no pas petit. Activà els músculs a marxes forçades i baixà de la talaia.
Era el segon estiu que feia de guaita forestal i li havia tocat l’emplaçament més allunyat del seu petit poble. Cinc quilòmetres de pendents rocoses i feréstegues i de camins per desbrossar que en un bon estat de forma podia superar en només deu minuts gràcies a les baixades pronunciades. Era massa car de portar el cable fins aquell indret, i de moment això li estava salvant els estius estalviant pel proper curs escolar.
Ja a sobre la bici, començà a pedalejar amb una cadència frenètica per empènyer la seva 29 polzades, l’única eina de treball que tenia. Després de l’estiu començaria el darrer curs de carrera, si tot anava bé en menys d’un any ja posseiria el títol d’enginyer tècnic en cablejat i llenguatges.
L’eslàlom per superar el rocam de la carena li llevà definitivament la nyonya del moment. Més d’una sargantana es va esmunyir entre els forats al seu pas. En una alenada de consciència s’adonà que els còmics del seu superheroi preferit restaven encara a la torre de fusta. El magistral traç de Marconi explicava les aventures del Capità Tesla, un ésser superior que es podia comunicar a distància a través de l’aire, transmetent partícules d’informació d’una banda a l’altra de la terra, enllaçant pobles, ciutats, països i fins i tot continents. Tesla disposava d’una aeronau que s’enlairava més amunt que la lluna col·locant tot de miralls per l’univers que podien reflectir senyals informàtics, la qual cosa permetia que els Bulletins Board System (BBS) es poguessin llegir arreu del món, fins i tot en localitzacions sense cablejar.
Però Tesla no era més que una entelèquia, i a més… il·legal! Pere encara podia reviure la notícia que anunciava la prohibició als còmics de Marconi feia uns anys, i ara ell se’ls havia deixat a la Talaia! Una dicotomia assolà la consciència: recular els pocs minuts que havia descendit a recuperar les preuades lectures o continuar marges avall per acabar la seva missió? Si algú trobava els fascicles tindria problemes, però, d’altra banda, si reculava estava perdent uns minuts preciosos que podien malmetre un bon bocí de muntanya. Finalment optà pel descens a tota velocitat ponderant més la consciència social que tant li havien inculcat, perquè, si igualment el foc arribava al turó, probablement també cremaria les aventures del Capità Tesla, dominador absolut de la transmissió per l’aire.
Calculava que encara tenia el foc a un parell de quilòmetres, però el silenci de la solitud de l’estiu en aquelles cotes tan poc freqüentades permetia la brisa de dur el seu crepitar de branques, que es fonien sota la seva llengua. Quan hagués donat l’avís d’incendi podria intentar pujar l’inexpugnable turó, sempre que els bombers el controlessin en poques hores. La recuperació dels còmics era un suplement més per ser diligent en la seva missió. Només esperava que quedés algun hidroavió disponible al parc per arribar al congost. Darrerament hi havia hagut algun accident d’aeroplà per la manca de visibilitat pel fum i les ràfegues de vent. Si els avions del segle XX fossin com els de Tesla, segurament no hi hauria tants sinistres.
En Pere començà a sentir remor de la veu que narrava les notícies a la vall per tal que les masies més allunyades sense cablejar poguessin estar informades. Mentalment repassà l’orografia de la zona intentant recordar si hi havia alguna masia endollada a xarxa. Com més aviat retransmetés l’avís millor. Li sonaven un parell de campanars d’ermites, que podrien ser una bona solució per avisar a través del repic de campanes en codi Morse, un estàndard majoritàriament conegut. Però també podria ser una pèrdua de temps si no hi havia ningú que estigués alerta.
Encara recordava l’última vegada que va utilitzar aquest sistema per difondre una falsa alarma. De fet, ja n’acumulava dues, de falses alarmes. Havia mobilitzat els bombers per no res, tan sols per un pagès que cremava rostolls. No es podia arriscar; si no el creien allò seria fatal per les poblacions més properes. Havia de seguir el protocol i arribar a una base segura i fiable. En una societat amb tants llenguatges de comunicació i tans pocs estàndards, era poc segur utilitzar trams de fil sense la certificació oficial. Des de l’arribada de la fibra òptica s’havia pogut augmentar de forma espectacular les distàncies entre trams, i molta gent tenia una fusionadora per empalmar fils. A una llar de classe mitjana hi podien arribar fins a set operadores de comunicació i entreteniment. En resum, un guirigall difícil d’esclarir.
Mentre recorria el tronat camí entre faigs, en Pere es lamentava del precari estat de la societat, especialment en pobles de tan pocs habitants. Tothom passava cables de qualsevol manera, les rases obertes estaven totalment saturades, i les estacions repartidores eren un autèntic caos. La darrera vegada que havia estat en una ciutat mitjanament civilitzada s’havia delit amb la topologia ordenada dels carrers, amb canals ben delimitats, cables sospesos en torres de distribució i xarxes troncals als carrers principals. Als pobles tot era més difícil: les empreses de cablejat no trobaven cap trava legal i tampoc no tenien cap mena d’escrúpol per arribar peti qui peti als seus abonats.
La seva ruta continuava enfilant un prat per on pasturaven un ramat de xais, a prop un pastor manipulant una petita torre de comunicació de reflexos solars. Era un punt alt i segurament podria tenir visibilitat cap a algun nucli de cases. S’hi apropà tocant frenèticament el timbre de la bici per cridar la seva atenció. L’home es girà al moment amb cara de pocs amics, i en Pere tingué temps suficient per comprendre que amb la indumentària que duia i l’emblema del pit no era realment un ramader sinó un lladre de senyal, un col·lectiu de pirates moderns que s’apropien de tots els emissors possibles per difondre la informació que el millor postor els paga per emetre. Acostumaven a anar armats i no estaven en absolut de romanços.
En Pere passà de llarg a una desena de metres, els arguments no servirien de res en aquell individu. Encara tenia ben present els problemes quan era petit va tenir un home de la seva tribu social. Aquella vegada havia tingut sort del seu oncle que el va protegir, però ara estava sol i va considerar que era millor buscar-se la vida a una altra banda. El germà de la seva mare ja no el podria ajudar més, d’ençà que marxà amb aquell vaixell per tirar el cable submarí per unir els continents. D’això ja en feia quatre anys i encara no havia tornat. Qui sap si en el vaixell s’hi havien embarcat pirates o fins i tot gent pitjor.
El que tenia clar és que el cablejat entre Europa i Amèrica encara no s’havia produït, i que les notícies trigaven setmanes i mesos per creuar l’oceà. Unir Europa amb Àfrica havia estat molt més senzill, tot i que la conversió dels diferents llenguatges de comunicació entre les diferents cultures encara no havia estat del tot solucionada.
Igual que el seu oncle, en Pere també somiava en un món connectat, fins i tot a través de l’aire, tal com el gran dibuixant Marconi havia profetitzat a principis de segle a través de les peripècies del seu heroi. Res més lluny de la realitat, un temps on les cartes no eren cap garantia, les línies de telègraf havien estat abandonades, i les múltiples plataformes digitals emetien els seus continguts cada vegada més tancats i específics. El govern només garantia les notícies a través d’una desena de canals. En els llocs rurals s’informava través de codis auditius de dia i amb senyals de colors generats per grans focus de nit, això on la visibilitat o la sonoritat arribava.
En indrets com la seva boscosa comarca era tan difícil i car de comunicar que només tenien possibilitats els missatgers amb bicicleta com ell. El combustible encararia massa la comunicació. Per això, per un jove de vint anys com ell, era una bona feina el trasllat «a roda» de notícies. Es podia considerar ser forestal com a una feina de segona categoria, però encara era prou ben pagada, i li permetria anar a Barcelona o a València per estudiar tots aquells fenòmens que tant l’intrigaven. Per què als llibres de ciència de l’escola tenien tan venerat a científics com Huygens i el seu èter per desplaçar la llum, i en canvi ningú no s’havia aturat mai a buscar explicacions alternatives a fenòmens tan naturals com el desplaçament de les ones de l’aigua en cercles concèntrics quan tires una pedra al riu?
El seu cap brunzia a tota velocitat intentant de lligar un camí alternatiu a partir de la marrada obligada per l’encontre amb el pirata de senyal. La calor no ajudava gens i la suor li rajava des de la base del cabell, per les galtes i mentó avall. No recordava haver passat mai per aquell indret. S’estranyà en veure a pocs metres de l’individu un cotxe governamental. Seria un pirata infiltrat?
El caminoi que estava obligat a seguir el portà fins a un filat metàl·lic que emergia del mig del boscam, d’uns dos metres i mig d’alçada. L’anà vorejant cap on l’orientació li deia que hi hauria d’haver el camí que tornava al poble. Tot i això, no tenia la certesa de seguir l’itinerari bo perquè les frondoses branques dels arbres cobrien una part important de cel, i era totalment impossible detectar l’horitzó. Només li quedava anar resseguint costosament el filat. Al cap d’uns minuts, detectà uns forats a la base del filat, segurament fets pel barrinament dels senglars, molt abundants a la zona. S’aturà en sec i provà de traspassar arrossegant-se primer ell, i en segon lloc estirar la bicicleta.
Després de forcejar uns instants, sortí exitós de l’operació a l’altra banda de la tanca, on semblava que s’iniciava altre cop un descens. Superà la barrera d’arbres inusualment apinyats i, de sobte, es trobà damunt d’un camí de grava, prou ample perquè hi pogués passar un cotxe. No s’ho pensà dues vegades. La llengua de foc segurament avançava en rapidesa, i no es podia deixar atrapar. Era difícil que ningú més de la zona hagués vist indicis de l’incendi.
Feia mesos que no veia volar a cap aeroplà, i ja venia just de coincidir amb algun vehicle de motor no oficial, pel preu i la dificultat de proveir-lo de combustible. El sender estava prou cuidat, i la bicicleta agafava més velocitat progressivament, les cames i el pendent s’anaven sincronitzant. Ara, més que mai, s’havia d’esforçar per devorar metres amb tots els sensors mentals orientats a trobar la direcció correcta. I si allò era una instal·lació del govern i disposava d’algun repetidor o centre de cablejat? Valia la pena intentar-ho. Potser seria més ràpid i efectiu que baixar al poble. Era una urgència i tothom li perdonaria haver creuat una propietat privada.
S’anava embalant més i més amb el pensament que no havia sentit a dir mai a ningú del poble de l’existència d’una finca tan gran per aquelles contrades. Un petit crec metàl·lic i el cable del fre de darrere deixà de funcionar. Ara el desnivell era molt pronunciat i la grava encara no l’havia abandonat, pensà per uns moments de frenar amb el de davant, però la patacada era inevitable. En lloc d’això, virà per aproximar-se a un voral on un tou de gespa seca color quasi palla podria parar la patacada amb més garanties.
Tanmateix, calculà malament la trajectòria i la roda de davant s’enfilà al marge que resultà ser solament d’un mig metre. Just després una fondalada d’un material molt llis atragué vehicle i ciclista cap a una estructura artificial que semblava un embut gegantí, de desenes de metres. La roda derrapà i ell sortí pel costat relliscant per la paret blanquinosa, com si fos una pista gegant de skate. Instintivament tancà els ulls i es tapà la cara, baixant de culs a gran velocitat sense possibilitat d’aturar-se.
Recobrà la consciència quan la visió repescava els colors del seu entorn del negre més absolut amb xispejats aleatoris com si fossin petards de pirotècnica. Estava al centre d’aquell gegantí embut, com si fos un gran conc rodó. L’havia aturat una barra metàl·lica, que com moltes d’altres sorgien com raids concèntrics del terra i s’ajuntaven en un gran pilar central d’uns cinc metres d’alçada.
Què era allò? L’artefacte no enfocava el zenit del cel, sinó que tot plegat hauria de tenir una inclinació d’uns trenta graus respecte a una hipotètica vertical a jutjar pels troncs dels arbres que envoltaven la gran semiesfera d’on es trobava. Li recordava vagament algun dels paisatges de Tesla, a cavall entre aquella immensa torre que generava energia a tota la base sense la necessitat de cables o aquella torre de comunicació permetia les comunicacions amb la lluna, i els altres planetes i bases de la terra.
Ciència-ficció o realitat? Per què devien estar prohibits aquells còmics? Per què de les diferents versions que havia recopilat gràcies al seu avi antiquari diferien paraules tan estranyes com espectre de la llum, radiofreqüència o longitud d’ona? Aquestes paraules apareixien en les primeres versions i havien anat desapareixent en les posteriors… Per què li semblava que ara havia entrat en una de les seves històries? I si per l’aire no solament hi pot viatjar la llum i el so?
Aquesta va ser l’última pregunta que en Pere va poder-se fer. No podria comprovar si algú el creuria o el deixaria de creure com en la història d’en Pere i el llop. No podria perquè el que va creuar l’aire que separava el seu crani d’algun punt indeterminat d’aquell estrany indret va ser una bala del calibre 9, que finalment li hauria tret del cap tots els seus somnis i se li hauria endut la seva vida enmig d’una ona expansiva sonora que no sortiria mai d’aquella antena parabòlica.
Temps de lectura: 13 minuts
