La revista més vital

Perquè el bus, aquest bus…

Vivim entre gent, però no sempre vivim amb gent. La rutina que ens atrapa ens fa sentir-nos part d’un bullici col·lectiu despersonalitzat, on les persones que ens creuem en el nostre dia a dia esdevenen un accessori decoratiu més de la nostra realitat quotidiana.

I ací estic jo, segut a la darrera fila del bus, camí de la facultat de medicina com cada matí des de fa vora cinc anys. Observar els passatgers que pugen i baixen en cada parada és una de les distraccions que ens brinda el transport públic. I en el meu cas aquesta distracció s’ha convertit quasi en una afició, una mena de joc d’imaginació i creativitat; intentant crear una història per a cada persona, cercant desxifrar el que diuen les seues mirades i rostres, per a pensar un passat i un futur per a cadascú dels qui m’acompanyen cada dia en aquest trajecte a la universitat.

Si em pose a recordar, quantes històries he fet viure en aquest bus… He imaginat finals tràgics i començaments esperançadors; he creat històries que no seria capaç de contar a ningú, però també n’he construït moltes altres que serien dignes de protagonitzar una bona pel·lícula o llibre.  Perquè el bus, aquest bus, pot ser la millor inspiració si un és capaç de saber veure tot el que ocorre entre aquestes finestres.

Em pose còmode, el bus realitza la primera parada del trajecte, i s’inicia el tràfec matinal de persones, cadascuna amb el seu destí, i cadascuna amb el seu origen. Deixe volar els meus pensaments i comença el joc diari….

Primer punt: un ancià hi entra, però abans hi deixa passar al xiquet que l’acompanya agafat de la mà. Avi i nét: el primer, amb el gaiato a la mà lliure; el segon, amb el saquet on du l’esmorzar. El començar i l’apagar-se, la innocència i la saviesa, el passat i el futur, tots junts barrejats en aquesta familiar instantània. Les generacions que s’enllacen a través de vincles d’afecte i estima. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc per a la família.

Uns seients més cap al darrere, un jove trau una llibreta de la motxilla i comença passar ràpidament les fulles, en el que es podria considerar un intent d’últim repàs de la matèria abans de l’examen. La seua cara el delata, aquesta nit no hi deu haver dormit massa. Malgrat el soroll de les converses i tràfic, res no li impedeix concentrar-se per tal d’aprofitar aquests últims moments d’estudi. I jo li desitge tota la sort del món, sé per experiència pròpia el què és viure eixa situació. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc on treballar i estudiar.

Interromp l’escena aquella xica que puja amb llàgrimes a les galtes, per molt que ho intente no les pot dissimular. Eixe amor que s’ha trencat, tantes promeses que semblaven eternes i ara s’han esvaït d’una forma diàfana i quasi absurda. En la seua cara un pot vore el dolor dels moments en què tot sembla obscur i sense sentit. Creurà ara que mai més hi trobarà a algú com ell, que no hi ha futur més enllà d’aquesta ruptura. I malgrat això, qui sap si en un temps no la tornarem a vore pujar a aquest bus amb el somriure de la il·lusió del nou amor. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc on derramar llàgrimes.

El ventre prominent ja hi comença a destacar en la figura d’aquella jove dona; un ventre que ens parla de vida. D’ací tres parades, el bus es detindrà davant del centre de salut, i la dona baixarà disposada a afrontar una nova revisió. L’esperança de que tot vaja bé, la incertesa de l’aparició de qualsevol problema; inclús la possibilitat de per fi saber si aquesta nova criatura que ve de camí es dirà Joan o Joana, com ja han acordat en casa… Perquè el bus, aquest bus, és un lloc per a la vida.

En la mateixa parada del centre de salut en què hi baixa la dona embarassada, puja un altre xic jove. El pijama d’hospital que es deixa entreveure sota la jaqueta mig oberta, la motxilla a l’espatlla amb la roba de recanvi, però sobretot eixes ulleres de fatiga i el rostre cansat; sense dubte, aquesta passada guàrdia ha estat especialment esgotadora per al jove metge. Quan troba un seient lliure es deixa caure en ell quasi com un pes mort i entra en un somni relatiu, en eixe concret punt de profunditat que permet a un despertar-se quan sap que la seua parada és la pròxima en el recorregut. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc per a descansar.

Ara aquesta xica que acaba d’entrar busca amb la mirada un lloc disponible, objectiu realment complicat en aquest moment concret. I de sobte, enmig de la recerca, els seus ulls es troben amb una mirada coneguda que el pas del temps no ha pogut esborrar. I esclaten abraçades i rialles que ressonen per tot el bus, una alegria contagiosa que dibuixa un tímid somriure en la cara dels passatgers que observem l’escena. El trajecte no serà prou llarg per aquestes dos persones que tantes coses pendents tenen per contar-se, per posar-se al dia caldrà quedar un dia amb tranquil·litat i un bon café, com bé mereixen aquestes ocasions. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc per als reencontres i el riure.

 

Però no sempre és així aquest joc. De vegades no hi ha massa gent en el bus i és en eixes ocasions quan aprofite per a escrutar la ciutat a través del cristall de les finestres d’aquest vehicle. Passe per davant de l’ajuntament i encara s’aprecien els danys dels bombardejos durant la Guerra Civil, i escolte dins del meu cap les sirenes i els crits de terror, i els avions italians que apareixen des del mar sembrant la ciutat de bombes de tragèdia i desesperació. I en la parada de les Torres dels Serrans, veig la grandiositat del Cap-i-Casal medieval, encara hi puc sentir la duresa de les batalles i els setges, i veig les fletxes surar en el cel just per damunt de les muralles. I quan creuem l’antic llit del Túria per qualsevol dels seus majestuosos ponts, la riuada del cinquanta-set es fa present, l’aigua que s’apodera dels carrers i arrasa amb tot allò que es troba al seu pas. Però el meu moment preferit, sense dubte, és quan arribem a les afores urbanes, i puc veure en la distància la silueta dels llauradors que amb amor i paciència treballen l’horta, i allà lluny es dibuixa l’horitzó castigat per les onades del mar; en eixe moment sóc capaç de sentir el bàtec d’una ciutat que senyoreja sobre la Mediterrània, orgullosa de les seues arrels però caminant decididament cap al futur. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc on descobrir València.

 

Entrem en l’avinguda de Blasco Ibáñez, la meua parada ja és ací i el joc arriba a la fi per hui, demà tindrem ocasió per continuar. Agafe la meua motxilla i baixe quan s’obrin les portes del bus, dalt es queden totes les històries que he imaginat, se’n van amb el bus per seguir recorrent la ciutat. I ací estic jo, davant la porta de la facultat, com cada matí des de fa vora cinc anys. Aquest recorregut en bus s’ha convertit ja en un ritual, forma part de la meua vida; quasi sense adornar-me aquest trajecte ha esdevingut un moment especial per a mi. Seguiré vivint tantes històries mentre seguisca agafant aquest transport públic. Perquè el bus, aquest bus, és meu i és nostre. Perquè el bus, aquest bus, és un lloc on bussejar la ciutat.

Temps de lectura: 6 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close