Deixar-ho tot enrere no és fàcil. Més ben dit, retrocedí 10 passos enrere quan ja n’havies avançat 20 és una decisió complicada.
Sentir-se còmode amb el que es té, quan es podria tenir molt més no és una sensació agradable. Sempre et sents buit. Intentes somriure, et mires al mirall i mirant el teu reflex intentes convença‘t que tot està bé, que és només una mala ratxa.
Agafes un tros de paper, hi escrius 4 xorrades, l’estripes i et penses que acabes d’arrancar de cop del teu cos els problemes i pensaments que et torturen. Però l’únic que has fet ha estat posar un pedaç en una situació que odies, que no suportes, però tampoc saps com posar-hi remei. I, et preguntaràs, què carai et passa si ho tens tot? Doncs que alhora sento que no tinc res. Només un forat negre als meus peus cridant-me que salti, però encara no m’he atrevit a obrir les cadenes que em lliguen a un passat, a un present que a poc a poc vaig construir. I sé què em diràs, que el que tinc és por. Por no, és una sensació diferent de la por. És més aviat una sensació de pèrdua. Segur que saps què és, segur que també t’hi has sentit.
Però et diré una cosa, tot passa, tot queda enrere amagat a sota el llit, tancat a un calaix o inclús abandonat dins d’unes sabates velles. Saps per què? Perquè les sabates són l’objecte que ens fa avançar o retrocedir. Les petjades són les que decideixen si anem endavant, endarrere o de costat. Si saltem pel precipici o nadem a contracorrent. Les sabates ens acompanyen dia sí, dia també a casa, al carrer, a la feina… Cada passa que donem és un camí, el camí de la vida. Són el nostre guia entre tantes petjades. I sóc feliç de pensar que en realitat sóc jo qui marca el camí a les meves sabates, qui les qui per un transitat món de dies de colors brillants i dies de tonalitats grises.
Sí, una vegada jo també vaig tocar fons. Una vegada no volia ni posar-me les sabates. Una vegada, tenia por de les meves pròpies petjades. Però això es va acabar fa temps, el dia que vaig decidir trepitjar tan fort com si fos un gegant, el dia que vaig decidir el camí dels meus somnis i no el de la por. I ara, només camino per aquest. Em desvio davant aquelles petjades que volen trepitjar-me, davant les que s’interposen en el meu camí.
I el dia d’avui, segueixo trepitjant i no deixaré mai de fer-ho. Igual que tu tampoc vas deixar de fer-ho en el seu moment.
Temps de lectura: 2 minuts
