La revista més vital

Petroli? No, gràcies!

Puge a l’autobús tirant el lleu per la boca, després d’una bona correguda per aplegar a temps i no perdre’l com de costum. A més, hui estic especialment molest. Millor dit, estic fart! En tots els mitjans de comunicació ens donen la murga amb el canvi climàtic i les seues conseqüències: que si pujarà el nivell del mar, que si la qualitat dels aliments minvarà, que si el territori valencià esdevindrà una zona tropical… Ja només em faltava que vingueren a l’institut a fer una xarrada sobre el tema. A més, per experiència personal, no li recomane a ningú ser una persona sensible, tot problema acaba convertint-se en un maldecap constant.

Per intentar distraure’m, mire per la finestra i observe les denses columnes de fum que ixen dels tubs d’escapament dels cotxes. M’és impossible no preguntar-me com haguera esdevingut el món que hui coneguem si Edwin L. Drake no haguera trobat petroli perforant un pou de Pennsilvània en l’any 1859.

M’escabusse en els meus pensaments i intente imaginar-me la vida sense els derivats de l’or negre. Trobe que és un exercici d’imaginació prou difícil, puix que la nostra vida està impregnada d’aquests compostos. Intente ordenar les idees que em sorgeixen i esbrinar les seues conseqüències. Moltes estan interrelacionades, com si es tractara d’una mena d’efecte papallona. Per exemple, si els combustibles fòssils no hagueren existit, supose que s’hagueren desenvolupat altres formes d’energia, com ara les renovables. De sobte, s’apodera de mi una sensació de buidesa… No puc evitar la trista visió del meu iaio no podent anar al camp a fer el que més li agrada, que és cuidar el seu hortet. El sentiment s’esvaeix, no obstant això, quan recorde que la mobylette també té pedals.

El bus continua el seu trajecte, consumint l’apreciat material que atrapa totes les meues cavil·lacions i, en continuar raonant sobre les energies, m’adone de les guerres que es podrien haver evitat. La de l’Iraq, causada pel petroli, o sense anar més lluny, la de Síria, que es lliura actualment pel control del gas natural. En conseqüència, si la forma d’obtenir l’energia s’haguera descentralitzat, tal volta els països subdesenvolupats també podrien haver-hi tingut accés i hagueren pogut millorar la seua qualitat de vida. Una sensació d’eufòria —banal certament, com si haguera arreglat alguna cosa— em recorre tot el cos, i la deixe notar amb un lleu crit. L’eufòria deriva en vergonya, però es dissipa en comprovar que la resta de viatgers estan concentrats en els seus afers personals.

Reprenc el tema amb la serenitat i la rigorositat que es mereix i concloc que la nostra salut haguera empitjorat. Sí, definitivament sense els mànecs de plàstic de les paelles de cuina, el nombre de cremades s’haguera disparat de forma exponencial. Quasi havia deixat fora de l’anàlisis el plàstic, el mateix que embruta els nostres oceans i contra el que ara mantenim una croada quasi religiosa per tal de fer-lo fora de les nostres vides. Sense ell, també molts oficis tradicionals es podrien haver mantingut, com la indústria artesanal de la cistelleria o la indústria joguetera. Hui dia no puc pensar en joguets sense plàstic, tot i que sé que no fa tant es feien d’uns altres materials. Reflexione sobre els tasos que regalaven amb les bosses de creïlles fregides i probable material amb el qual els hagueren fabricat; ben segur que no hagueren estat fets de ceràmica. Altrament, cada vegada que un grup de xiquets jugara amb els tasos, sols els faltaria bramar “Opa!” i tindríem una boda grega. Però sense cap mena de dubte, allò que més em preocupa —i crec que a tots els valencians—, d’un possible món on el petroli no haguera existit, és una qüestió fonamental: amb què s’haguera pintat els colorets la Xata Merenguera.

Temps de lectura: 3 minuts

0

Deixa una resposta