Si vostè ha passejat alguna vegada per les Rambles de Barcelona, tal com baixa a mà esquerra, i ja a prop del monument a Colom, segur que haurà vist un gran monument gris d’un personatge assegut en una pètria butaca, absolutament desconegut per a les carretades de turistes propis i estranys que per aquella zona circulen diàriament. Aquesta escultura, per si mai no ha llegit la seva inscripció -ja sabem que la lectura no és que sigui un esport de masses precisament- està dedicada a Frederic Soler i Hubert, més conegut amb el pseudònim de “Serafí Pitarra”, un popular escriptor i poeta català del segle XIX… a part d’un personatge molt peculiar. O si no, simplement ho hem de veure en la enginyosa forma que va utilitzar per arrasar en un concurs literari que, pràcticament, tenia vetat: els Jocs Florals.
Frederic Soler i Hubert “Pitarra”
Els concursos literaris, personalment, és una cosa a la qual sempre he evitat presentar-me ja que, lluny d’una objectivitat de qualitat o contingut, els vicis dels prejudicis dels jurats i els interessos creats dels patrocinadors acostumen a ser els que prevalen en tots aquests certàmens. Una cosa semblant devia pensar Pitarra quan va presentar les seves obres als Jocs Florals del 1875 a Barcelona.
Els Jocs Florals, tot i que encara se celebrin avui dia, era un concurs poètic amb el que la intel·lectualitat catalanoparlant de la segona meitat del segle XIX intentava rehabilitar l’ús de la llengua catalana per a un ús literari, recuperant els concursos poètics del mateix nom que s’havien fet a la corona catalanoaragonesa durant la baixa edat mitjana. Aquests jocs, reunien anualment el bo i millor de la poesia i la literatura en català, amb representants de totes les zones de parla catalana (inclosos valencians i una nodrida representació balear).
Sigui com sigui, en aquells dies, el català no estava normalitzat i les elits erudites, imbuïdes en plena Renaixença, discutien sobre quin era el tipus de català que havia de ser l’estàndard. Això portava agres polèmiques entre els defensors d’una llengua catalana culta, propera als estàndards medievals, però totalment distant respecte el català que es parlava popularment i entre aquells que defensaven un català no tan arcaic, corromput pel castellà, però més proper a la llengua que es parlava al carrer. El handicap era que els organitzadors dels Jocs Florals tenien una sonora cadència cap als “arcaics”, de manera que els “moderns” partien amb el desavantatge del prejudici del tipus de llengua usada en les seves obres.
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, lloc habitual dels Jocs Florals
En aquesta situació Pitarra, amb una vastíssima obra literària en novel·la, teatre, poesia i fins i tot en sarsuela, però amb un marcat sentit de l’humor que el va fer dedicar sobretot a la comèdia i a la sàtira, si volia participar als Jocs Florals ho anava a tenir malament per guanyar alguna cosa, ja que era dels que utilitzava un català més popular i proper a la seva obra i no s’amagava de criticar els “arcaics”. Evidentment, tal com presentés alguna cosa, per molt bona que fos la seva obra, el jurat prejutjaria el seu estil i no guanyaria res. Tot i aquesta limitació, va decidir presentar-se… però amb “trampa”.
Frederic Soler, en tant que coneixia la mania que li podien tenir, va decidir que les diverses obres que presentaria al concurs fossin copiades per diverses persones (recordar que aleshores les màquines d’escriure no existien) perquè, així, el jurat no pogués reconèixer la seva lletra. No content amb aquesta forma d’encriptació, va fer que diversos col·laboradors enviessin aquestes obres des de València i Madrid, per assegurar-se així que ningú prejutjaria la seva obra. El resultat d’aquesta estratègia va ser espectacular.
Gràcies a la seva estratagema, Pitarra va deixar bocabadat al jurat en ser guardonat fins a 12 vegades en aquells Jocs Florals de 1875: el premi Flor Natural, l’Englantina d’Or, dos accèssits al premi La Pàtria, el premi de la Diputació de Lleida, el premi del Bisbe de la Diòcesi de Barcelona i sis mencions honorífiques més. Tot un èxit que li van valer ser nomenat Mestre en Gai Saber i, temps a venir, ser l’encarregat de presidir els Jocs Florals de 1882.Tot un èxit.
Va ser justament la capacitat de portar el seu art al peu del carrer, amb un llenguatge conegut i proper, el que va fer-lo extremadament popular i estimat. Una popularitat que va fer que, després de la seva mort el 1895, es dugués a terme una subscripció popular per posar-li un monument que, erigit el 1907, és el que es pot veure avui dia a les Rambles de Barcelona.
En resum, que Frederic Soler “Pitarra”, amb tota la sorna i la desbordant imaginació que van caracteritzar la seva obra, va aconseguir ficar-se-la doblegada al jurat, fent que la seva obra poètica fos reconeguda i guardonada pels qui, de forma totalment subjectiva, estaven predisposats a no premiar el personatge malgrat merèixer-ho.
Una raó més –aquesta vegada històrica– per dubtar dels concursos.
Temps de lectura: 4 minuts
