La revista més vital

Poemes d’amor. Antologia, Montserrat Abelló, Vinyet Panyella, prol. (Editorial Denes, 2010)

“EL COR ÉS

El cor és

un llac de sang.

La carena del vaixell,

la quilla del somni.

Invoco la nit

perquè em parli

i porti, en la claror

flonja de l’alba, el record

despullat d’algues.”

Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1 de febrer de 1918 – Barcelona, 9 de setembre de 2014), poeta i traductora, va publicar el seu primer poemari l’any 1963, Vida diària. Entre els guardons que li han estat atorgats es troben el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2008) i el Premi Nacional de Cultura (2008).

Al pròleg, Vinyet Panyella diu que  “de la joia a l’agredolç, de la tristesa i l’enyor a la plenitud, de la consciència de la condició femenina remarcada en bona part de l’escriptura poètica” […] “des del primer poemari [fins] aquest aplec antològic… l’autora ha fet mostra fins a quin punt la travessia amorosa és llarga, profunda i diversa.”

Sota un títol tan suggeridor, en aquest recull de l’esplèndida col·lecció de poesia “Edicions de la Guerra” bàsicament s’hi troben poemes de caire intimista, amb una recurrent tendència a mostrar l’esperit abatut per l’absència de l’amat i la melangia nocturna.

L’ús del llenguatge resulta transparent, sense imatges, ni artificis que l’autora confessa ignorar (“Desconec tot enginy que / formula florides paraules, / i amb fermesa m’entesto / a parlar amb mots senzills”.  p. 17).

La insatisfacció, fruit de privades experiències, és una constant i, en conseqüència, tot d’emocions resultants d’aquest estat conformen el contingut de gran part dels poemes d’aquesta antologia, extrets de la quasi totalitat de la seua producció editada fins el 2009.

I malgrat que els poemes procedeixen d’obres d’un decurs de quasi 40 anys, el concepte que expressa la poeta de l’amor sensual sembla no haver sofert grans canvis. Així, sense comptar-les (alfarrassant, seria?), s’hi veuen sovint les paraules:  tristesa, silenci, angoixa, nostàlgia i record, buidor i desitjos; i s’hi copsen sensacions del tipus: decensís, neguit, enyorança, solitud, “si pogués…”, que contrasten amb la idea que personalment tinc del que ha d’ésser l’amor: gaudi, satisfacció i plaer.

No obstant hi ha altres poemes dedicats a amors familiars: a algú de la seua sang (“Ets tendre”, p. 21), a son pare (“M’ha tocat escriure”, p. 62), on els termes de l’amor són ben diferents, més positius, menys estereotipats.

Cadascú s’encara a la poesia, i l’amor, com sap o com pot. I aquest llibre m’ha convençut que abrace amb entusiasme la doctrina moral de l’hedonisme que pren com a punt de partida que “tots els éssers vius busquen el plaer i fugen del dolor”. D´aquesta premissa es dedueix que els sentiments de plaer i dolor guien les nostres eleccions, els criteris de com hem d´actuar, i Montserrat Abelló (almenys en els poemes antologats) i jo (de moment) no estem en la mateixa línia actitudinal.

Montserrat Abelló (1918-2014)

Coberta

Imatge de l’article: Montserrat Abelló, Institució de les Lletres Catalanes – Generalitat de Catalunya

Temps de lectura: 2 minuts

1+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close