La revista més vital

Políticament mediàtic

Són dies convulsos. El que està passant a Catalunya no deixa indiferent ningú i cada dia que passa deixa al darrere un seguit de titulars de premsa, capçaleres de notícies i opinions en xarxes socials que, si més no, estan donant una idea molt clara del país on vivim. Molta gent mai no hauria imaginat l’escenari que es va viure l’1 d’octubre, quan el govern espanyol va exercir la força policial per contindre un referèndum. I ho va fer a cara descoberta, sense cap tipus de complexe ni pudor, ni patiment pel “què diran” internacional. No. Va enviar a Catalunya un missatge clar i contundent a base de pals, repressió i humiliacions. Les imatges eres esgarrifoses: àvies agafades de mans i peus, homes amb la cara plena de sang i dones explicant com a més dels cops rebuts van patir abusos sexuals mentre eren desallotjades dels col·legis electorals. Realment colpia el cor veure totes les imatges de les càrregues policials.

Tots aquests colps físics fan mal, profanen ferides que sagnen i deixen marques al cos. Però aquest dolor amb el temps passa, les ferides es curen i les marques poc a poc van esborrant-se de la pell fins que gairebé ja ni es veuen. El que quedarà per sempre però és el dolor d’esperit, el dolor que provoquen en l’ànima les humiliacions, el sentiment que aflora quan escoltes una dona explicar que li han trencat els dits de les dues mans i que li han tocat els pits mentre ho feien. Aquest dolor no desapareixerà, és molt més intens i durador.

Veure les imatges a la televisió ha segut dolorós i encara ho ha segut més escoltar com els mitjans de comunicació espanyols han esdevingut un bloc ferm amb un discurs unificat, d’odi i menyspreu cap als catalans i catalanes que van defensar el seu dret de vot. Uns mitjans que no temen embrutar-se les mans amb un discurs partidista i polititzat. Uns mitjans que no tenen cap tipus de miraments a l’hora de soscavar la dignitat d’una població que en els darrers dies ha rebut per tots els costats i de totes les maneres possibles (en els darrers dies i en realitat en els darrers anys).

Fa anys vaig tindre la sort de poder escoltar el periodista  Pepe Rei (Cenlle, Ourense, 1978) en una conferència sobre periodisme d’investigació. El primer que va dir va ser que ell no era imparcial, que les seues notícies no eren imparcials i que en realitat, la premsa mai no pot ser imparcial. Rere una redacció periodística sempre hi ha ideologia política, és impossible contar un fet sense aportar-hi un punt de vista: amb allò que expliques i allò que omets ja ho estàs fent. Vinc a explicar açò perquè crec que un dels fets més dolorosos de tot aquest procés ha estat veure com, a l’estat espanyol, els mitjans oficials de comunicació estan alineats rere el mateix dogma ideològic. És dur haver d’assumir que vivim en un país on, quan el que es planteja és la possibilitat de modernitzar la democràcia, avançar políticament i abordar l’obsolescència del règim del 78, no hi ha espai per a cap tipus de qüestionament i tot indici de dissidència serà castigat i eradicat.  Potser el que ocorre és que dins aquest país en què vivim no hi ha res a fer-hi realment.

Temps de lectura: 2 minuts

3+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close