fbpx
La revista més vital

POLSEGUERA!

MARTA GINÉ JANER: POLSEGUERA!

Com cada vespre en tornar de la feina, l’Elisa entra a casa i tanca la porta amb clau: casa, allà on es dissipen els murs exteriors, allà on hi ha món, allà on viu la tebior…

Tanmateix, un cop dins, no troba, però, l’ambient lleugerament perfumat (com li va ensenyar a fer la mare i, a aquesta, l’àvia), anunciador de la calma després d’una jornada intensa de treball. Al contrari, una intensa sensació de pols li envaeix el nas, la gola, els ulls i s’escampa pertot:

–Què passa? Però, si ahir vaig fer dissabte de tota casa?

–Han fet obres a l’escala? ─pregunta a l’espòs, que fa una estona que ha arribat.

No he vist ni sentit res –li respon, tranquil… des de la butaca on llegeix un conte a la filla, l’Elisabet.

L’Elisa avança cap a la cambra, segueix cap bany… Es treu la roba… Per tot, la pols penetra el seu cos: ulls envermellits, pell irritada, olfacte perdut, ennassat, no pot respirar…

El cap li pesa. Sent una pressió invisible, però pesada i asfixiant. Agafa un drap, el mulla, es mulla:  voldria xopar-se tota sencera en aigua de rosada.

Està cansada després de tot el dia, però el malestar l’empeny. Sense pensar-s’ho, comença a treure la pols d’aquí i d’allà, de tot el pis…

L’espòs i la filla es queixen:

─Però que t’agafa?

─Que no arribes prou cansada de la feina? A què ve, ara, treure la pols?

─Res, només una passada, molt ràpidament ─contesta l’Elisa─, és que quan torno a casa em fa angúnia trobar l’ambient carregat…

Obre les finestres: viu, finalment, un moment de frescor i mansuetud. Esgotada, s’adorm pesarosa: és ben de nit… Fa estona que l’espòs i la filla han sopat tots sols…

L’endemà, surt de casa amb preses, cap a la feina, com cada dia. Ha oblidat el vespre anterior i com tots els seus membres es van sentir sotragats! Com la seva ànima semblava disgregar-se per tots els seus conductes corporals!

El cap de l’Elisa ja va a mil per hora, organitzant les activitats d’avui. En tornar a casa, al vespre, emperò, la mateixa sensació de l’ahir: pols ardent, que asseca i crema… Un aire intoxicat, mai respirat abans, s’infiltra per tot el seu cos, a través del nas. Com si l’èter s’hagués escolat, i la vida aturat…

Al tercer dia, atemorida, sent com el pis és tot ell pols i sorra emplenant l’espai… Com si a través de l’olfacte, un gas viciat arribés a les seves cèl·lules més pregones. El cor de l’Elisa batega, fosc, tal pètal tristament caigut, sense cap ànim ja per netejar la immensa polseguera:

–Demà sens falta truco al metge! Dec tenir una al·lèrgia! Cada any n’hi ha més!

***

–Ring, ring…

–En prenc nota –contesten a l’altre costat del telèfon–, el metge passarà de seguida.

–Passarà ell? Vindrà a casa meva? Què diu! Ja vindré a visitar-me!

–Com vol venir en les seves circumstàncies! Vindrà ell!

L’Elisa penja l’aparell. No entén res:

–Ni que no pogués sortir de casa! –s’exclama a si mateixa.

Al cap de no res, truquen al timbre:

–Què tal? Com ho portem? –pregunta una càlida veu.

–No sé què tinc, aquesta pols

–És normal… Vejam… Deixi’m mira la fitxa…

─Sí, ara fa quatre dies…

─Li’n noto el fred i la pal·lidesa…

─Llengua travada… Esguard enfosquit… Membres afeblits…

─La terra remoguda, es va eixugant… No falta pas massa perquè…

─Ehem, la carn descomposta… sense sang… exhali  verms i fini del tot…

–Què diu ara? Quina terra s’ha remogut? Què és això dels verms? –s’esfereeix l’Elisa.

El metge sospira, cansadament i avorrida:

–Totes fan el mateix! Inconscients!

─Com li ho puc dir?

─És que em tenen avorrit…

─Seré més directe…

–Vostè és morta! No recorda res de res?

─El dipòsit de cadàvers? L’enterrament?

–Faci memòria! Coi! que el seu espòs i la seva filla van triar per a vostè el fèretre més maco de tota la funerària!

Trasbalsada fins a l’arrel més pregona, l’Elisa plora: se sent derrotada per l’absurd. El metge, impertorbable, però, continua:

–Comencem a veure bastants casos com el seu.

─Tot ésser humà és terra i sang; i amor també…

─Però moltes dones, darrerament, arrosseguen un esperit anguniat, una gran paüra, i no trobem quin és el seu mal!

─De fet, jo soc dels que demanen establir una nova especialitat mèdica, la medigínia, però l’acadèmia no hi està d’acord!

─Així que uns quants i, sobretot unes quantes, ens hem decidit a estudiar aquests casos, a buscar-hi una solució… No és gens fàcil, però…

─Ha tingut sort de trobar el meu telèfon… No som encara massa coneguts…

–No sé de què està parlant –contesta l’Elisa, mortificada.

A la dona, tanmateix, se li fan presents ─ara─ àcids neguits, ofec, febre i foc dels seus sentits: inconsistència de la vida?

No! Una a una, les cendres del passat es fan presents… Mira enrere… Li costa trobar records d’estrelles: tan sols neguit i inquietud..

─Tota una generació només va saber educar amb regles i obligacions? Per la força?

─Creixia en les nenes el sentiment d’estar en deute: calia assumir les tasques més ingrates i tots els sacrificis, tots els treballs…

De tant feinejar, desert sense confins, sense rastre de senyals que ensenyin el camí… Vida, trajectòria transitada per violents cavalls que ens arrosseguen sobre el fang, sense saber-ne el per què.

Negra força es conjura per llençar-les cap a la línia del front:

Es vol donar: només hi ha regles.

Es vol avançar: només hi ha comandaments.

Es vol cantar: només se senten crits i neguits.

Potser aquestes nenes ja han retornat, amb interessos, el capital gastat en elles. Però… com es pot pagar una factura amb espècies diferents a les rebudes? És difícil, aleshores, de fer les paus: Saturn cruspint-se els fills per tal de preservar-los…

─La criatura, que no ha comès cap falta, es descobreix davant uns pares que repeteixen el model de la seva pròpia educació: per davant de l’amor, la disciplina; per davant del jo, adorar i callar davant deus i poders superiors…

─Acabada una labor ─recorda l’Elisa─, en tenia una altra… si tenia un minut, encara sargia uns mitjons…

─De la meva infància recordo les paraules “feinejar”, “ordenar”, “endreçar”… com a mots i accions imprescindibles.

─Abans de sortir de passeig, calia fer els llits, treure la pols, netejar el lavabo (“sense guants, que si no els trenques!), rentar, estendre i planxar la roba i fregar el pis sencer (“res de pal de fregar: baieta i de genolls, que si no el deixes moll!”).

Esdevingudes esposes i mares, aquelles nenes hereten i repeteixen la llei antiga:

─Per a l’espòs i per a la filla és un no acabar mai: fins i tot, en tornar de la clínica, després d’una operació complicada, el primer que vaig descobrir és que el pis, què no estava net, i em vaig ajupir per recollir unes brosses, tot i que el metge m’havia dit que no era convenient que fes aquests moviments…

─Com si un llop em desintegrés contínuament des del fons de mi mateixa entre nits obscures i negres fúries. Cap font d’aigua tranquil·la, cap quietud vespral, cap aire tebi que ofrenés el desitjat repòs.

─Jo, l’Elisa, dona valenta, feinera, atrafegada, plena d’energia, dedicada tostemps al treball, mes sentint-se’n culpable tanmateix…

–Senyora, la vida ens és donada en usdefruit, no en som els propietaris─ la veu del metge la treu del seu soliloqui.

─El seu neguit intern, però, ha esdevingut sorra que l’enruna i li destrueix el camí de la vida…

─Que si li cal tenir la casa endreçada…

─Al treball, ho ha de fer tot bé i, a més, tot és urgent…

─Ha de ser una esposa i mare perfecta, segons els estàndards actuals de vida…

─I no parlem de la moda, que unes i altres, sense excepció, es miren de reüll, a veure qui va més guapa i més moderna…

─Tampoc ens oblidem del mens sana in corpore sano, que totes van al gimnàs…

─Ai! Aquestes superwomen!!!

L’Elisa se sent consumida i malmenada de neguits: en el seu jo més íntim sent remordiment pel camí vital polsegós! Ser esposa i mare amatent, treballadora al cent per cent… A quin plus d’exigència es resigna sempre! Sap que aquest metge té bastanta raó…

El facultatiu prossegueix, tan impertorbable com abans:

─Al cap i a la fi, la natura ens intenta un procés just i ver! Això seu no ha estat viure! La mateixa vida posa fi a la vida i als patiments…

─Ja ho deien, els clàssics: fer guspirejar els ulls, tenir el cor feliç, el rostres serè… Que l’esperit no pateixi afanys punyents…

–No veu que la mort se l’ha feta seva?

─I ara soc morta? ─es diu l’Elisa, sentint una punyalada directa al cor…

En un instant, fora del temps, per la memòria de l’Elisa passen les abraçades de la filla adolescent, que cada cop troba més escasses. Els petons del nuviatge, fonent-se en la llunyania. El respir tranquil mentre contempla la posta de sol, a l’estiu, a Cadaqués. L’aire pur i fresc, al peu dels Encantats…

–No tornaré a escoltar l’Adagietto de Mahler? Ni el brindis de La Traviata? Ni el Nocturn Op. 9 de Chopin? Ni el Coro a Bocca Chiusa de Madama Butterfly?

–No tornaré a veure El petó de Rodin? Ni La Primavera de Boticelli?

–Ni a llegir els versos de Màrius Torres a Mahalta?

–Ni podré tornar a passejar per la Rue Royale fins arribar a la place de la Concorde, mentre escolto J’ai deux amours, mon pays et Paris?

─O caminar per dins del Monestir de Poblet tot sentint la viola d’en Jordi Savall?

L’Elisa crida a l’àngel melangiós i tendre, en forma de metge:

–Ensenyi’m la sortida! Deixi’m rebrotar com la fruita madura a la tardor!

─Encara tinc futur! Que la mort no llevi encara la meva vida! Prometo no exiliar-me més de la vida!

─Encara no vull son, ni repòs!

─Em sent? Em guareix?

***

Un soroll intens deixa sense escolta els mots de l’Elisa:

─Deu meu! Què passa ara? ─s’exclama, trastornada.

Res. Un soroll estrident i brusc li fa contraure tots els muscles, li altera el ritme cardíac, li augmenta la pressió, dilata les seves pupil·les, li fa venir nàusees…

Repeteix la pregunta, hi torna. Res… Ni rastre del metge-àngel…

L’Elisa sent com s’incrementa el seu neguit amb símptomes d’ansietat i estrès. Al lloc del metge-àngel, un home, amb vestit de feina, se la mira estranyat:

─Perdoni… Què ha dit? No l’he entès…

Un cop de puny no l’hagués esbalaïda més. L’Elisa es veu, a casa, a la cuina. Un operari trasteja l‘aspiradora, damunt la taula.

Com que l’Elisa no contesta la seva pregunta, ell torna a la feina, tot xiulant baixet. S’hi passa una bona estona: la reparació de l’aparell li està donant més feina de la que es pensava:

─Aquestes aspiradores van molt bé… Netegen tota la casa mentre vostè és fora, a la feina o de festa… El deixa programat i se’n pot ben bé oblidar! En tornar la casa és ben neta i vostè no s’ha cansat gens!

─Qui ens havia de dir que la feina de casa podria ser tan lleugera, oi? ─afirma l’empleat, intentant omplir el silenci entre ell i la mestressa de casa.

O, a més d’omplir el buit, també és a punt de fer propaganda del darrer trasto que ha tret la fàbrica per a la qual treballa?

─Però no s’ha d’oblidar ─assegura, dirigint-se a l’Elisa, amb un to un xic arrogant─, que després cal netejar l’aspiradora!

─Si no, la pols i la brutícia acumulades dins de l’aparell es va dispersant pel pis quan el torna a fer anar…

─Aquí dins estic trobant una molt fonda polseguera ─continua l’operari─, una mica trasbalsat en veure els ulls més aviat enfurismats de la dona.

─Perdoni ─contesta l’Elisa─, ara mateix no recordo haver telefonat ningú per reparar l’aspiradora…

─Tenia altres problemes precisament, i més greus!

─Sentia en tot el cos un enorme malestar: l’aire que respirava s’havia tornat repugnat…

─Ehem… ─respon, atordit, el treballador.

─A mi m’envia el servei de reparacions de l’empresa Roomwork. Era vostè la primera de la llista; m’han dit que vingués urgentment ─continua confós.

─Normalment tothom em rep molt bé i estan contents de veure’m: fa temps que esperen que hi vagi ─segueix l’home, ara gairebé ofès…

─Li asseguro que em falta molt poc! D’aquí uns minuts hauré acabat de reparar l’aparell i marxaré de seguida, que tinc moltes altres reparacions que m’esperen…

─Però, recordi que ha de netejar l’aspiradora després de cada ús; sinó, jo n’hi podré fer res més! La màquina s’haurà espatllat per sempre i, apa! A tornar a fer la feina de casa com sempre! O a comprar una aspiradora nova! ─afirma picant l’ullet.

A l’Elisa li roda intensament el cap… Les paraules de l’operari ressonen al cervell:

Un aspirador que neteja tota la casa mentre vostè és fora, a la feina o de festa… El deixa programat i se’n pot ben bé oblidar! En tornar la casa és ben neta i vostè no s’ha cansat gens!

Per què li fa l’efecte que aquest treballador no en sap res, del que és fer la feina de casa?

No hi pot més. Fa dies que la pols, la pols intensa, tal signe bíblic de mort, se l’ha fet seva:

─M’està dient vostè que soc llardosa per no netejar la màquina després de cada ús?

─És clar que netejo el trasto aquest després de cada ús!

─Potser l’aspiradora no ha estat dissenyada per tenir una durada conforme a la feina intensa que suposa netejar una llar!

─El dia que les dones dissenyin aspiradores ─segueix mosquejada─ segur que les màquines seran molt més útils!

─Ja em sentiran, ja, els de l’empresa Roomwork, quan m’enviïn l’enquesta de satisfacció!

─I, ara, disculpi’m! M’he d’espolsar, sacsejar i treure’m tota la pols del damunt! Déu ni do! La que ha escampada per la meva cuina! ─continua ben enfadada.

─Fa una estona ─s’adreça a l’operari, que la mira mig esglaiat d’ençà que ella ha començat a parlar─ feia vostè una altra cara i duia un estetoscopi i no pas un descaragolador!

─Però, miri… No hi vull pensar més!

─ No vull aquesta vida ofegada sota l’atonia i l’embrutiment disciplinari.

─ Prou de passar, com qui diu, de puntetes! O sense fer soroll,

─Vull desconnectar-me de la vida ordinària! Vull ser lliure!

─No vull restar mai més indiferent a l’hora única que visc*!

* May Sarton.

Temps de lectura: 13 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close