Mira que s’està a gust aquí, assegut en la terrassa de l’Helios. Fa fresca, però tant s’hi val. Podria anar amb samarreta de tirants i pantaló curt però que mai no em falte la bufanda. Quan estudiava amb els frares, que tot s’ho saben deia ma uela, són molt sabuts deia mon pare, són uns setciències diria Joan Pla, ens advertien als alumnes que no ens asseguérem cul a terra, que la grip entrava per l’anus. Jo, com la resta de la canalla ens els creiem. I tant! Per això encara hi ha milions de personetes que tenen les conviccions polítiques que tenen, van amb els cabells aquells ben estirats com van i pequen i es confessen i es confessen i tornen a pecar. A mi, la grip o tot allò que m’hauria d’entrar per fer la guitza al meu cos, toca a la porta pel coll. Jo; Bufanda. I si és d’aquelles que admeten dos nucs a l’estil de cua de cavall-ofrena-de flors-desfilada de moros i cristians, millor que millor.
Desembre i bufa el ponent. Sols em separa una maroma ben emblanquinada i que penja de dos branques de pi, uns de molts que va traure la dana. Els postes de pi també porten una patina lletosa. Sí, ara per estes contrades tot ho emblanquinen. El pinterest fa miracles. Destralls en diria jo. L’estil Eivissenc és més chic. Ai, senyor, com d’atrevida és la ignorància, redéu! Si a l’illa tota la vida hem anat de negre. Tant que fins les bragues de la tia Mariona que hui faria cent-dos hiverns em sembla que a més a més eren com el carbó. Pot ser ara que ho pense, eren més higiènics a la vista i no calia visitar tant els safareigs; Poca aigua hi ha aquí. Però , en fi, coses del tiktok més fashion.
La mar està com una bassa d’oli. Dos velers segurament tripulats per algun dels residents primerencs dels qui passen el Nadal aquí trenquen l’harmònic context. La cambrera, alta, esvelta i amb els cabells arreplegats em demana afablement si vull cap cosa. I sí: m’apeteix alguna cosa. Aprofite, però, per anar una mica més enllà.
- Ara sí que s’afanyeu i demostreu eixa amabilitat que fuig de la calor.
- Ohh…Mi no entiendo. Do you want drink?
- Mira reina, deixa-ho estar. Una canya, si no et fa res. – Acompanye “ canya” tot fent un gest de tirar la cervesa al got. I m’entén.
La cambrera que fa quatre anys que s’hi a establert s’afanya a dur-me el datàfon. En realitat em faria uns aladrocs en vinagre i unes olives que he vist en travessar el mostrador de l’Helios però no em ve de gust tornar al ohh mi no entender i opte per alçar-me i anar a la barra, assenyalar el producte i esperar a pagar després. No hi ha pressa, només som tres clients: Un pseudo hippy amb un jasqui que té un ull de cada color, una xicota d’uns trenta anys que té l’ordinador obert però apagat i que ja du dos copes de vi blanc i que mira els marges del camí de voramar. Aquesta em crida l’atenció. No per res, sinó que deu travessar un moment d’aquells on cada emoció rellisca per un avenc farcit d’alcohol per fer mens dolorosa l’estimbada contra el fons. El pseudo hippy senzillament, em fa riure.
Torne a la terrassa, a frec de la maroma i de les restes de la dana, ara convertides en tendres escultures. Si tombe el cap cap a l’esquerra les cases on es suïciden les onades llueixen les finestres tancades, els mobles de les terrasses embolcallats amb lones com els morts a la morgue i els parasols on fa poc xocaven les copes interessades i s’escoltaven escarafalls de riures hipòcrites, esperen lligats els llargs mesos d’absència com una mascota espera que el soroll del pany de la porta l’allibere de la tristor. Si gire els ulls cap a la dreta, tot un reguerol de caravanes camper desafien el cartell de “ prohibido pernoctar”. A sota s’albira que resaria “ prohibit aparcar” però està esborrat per una flitada d’espray verd.
La xicota de trenta anys, ha apurat la darrera copa de vi, el pseudo hippy ha tret el jasqui a pixar, entra una família: ella massa rossa i amb una cua, ell amb el cap rapat, una nena que du una falda de quadres escocesos com les de les escoles que volen ser de pagament però que no ho són i el xiquet amb el xandall del col·legi perquè com que és dissabte es veu que han tingut partit de futbol, com manen els cànons de la societat. Chicos, sentaros y a ver qué queréis. En un momento vienen Tati i Leles. I els chicos trauen els mòbils, d’una gama tres voltes superior al meu i resten calladets com els bon xiquets. La rossa i el rapat es mamen una bona botella de Ribera del Duero. Tampoc parlen, deuen ser també bons xiquets.
Temps de lectura: 4 minuts
