No entenia el perquè de la seva tossuderia. Ves, què li feia dur-me amb ell? Al cap i a la fi ja li havia dit que a la motxilla hi tenia un entrepà i un parell de pomes; per tant, no m’hauria pas d’alimentar i, si calia, en un tres i no res podia arribar-me al supermercat del poble i comprar uns queviures. Però ell, caparrut, dient que de cap manera, que no hi podia anar amb ell, sense donar-me ni un argument convincent.
Ressentit, el vaig fitar. Feia cara de pomes agres; ben mirat, semblava malalt. Doncs ben bé que li aniria tenir un company durant el viatge si no es trobava bé. Tanmateix, no li vaig dir, no gosava, no fos cas que s’empipés —m’adonava que ell era una mica tibat, qui sap si fins i tot arrogant, i potser no li escauria que li diguessin malaltís— i si s’enfurismava, ai, adéu al viatge que em feia tanta il.lusió.
La llum començava a minvar i els boscos i les muntanyes s’enfosquien. A la vall, una rere l’altra, s’encenien llumetes a les cases del poble. Aviat començarien a veure’s les fogueres de Sant Joan i esclataria la gatzara de coets i crits i festa. Des de dalt dels turons seria bonic de veure; per això hi havia vingut, sense esperar que me’l trobaria a ell i jo voldria canviar els plans. I tant que els volia canviar!
Vaig decidir emprar una altra tàctica. Prou de demanar com un gos.
—Les ulleres de sol que portes són molt guai —vaig dir-li com aquell qui res, tot pensant que mira que portar-les posades al vespre—. Llàstima que aquí no se’n trobin com aquestes.
—Sí —va fer, lacònic.
—Si em duus amb tu, me’n podré comprar unes com les teves, oi?
Sospirà i se sentí un cro-cro que li venia del pit. Ja m’ho semblava que estava delicat.
—Bé —féu mentre es posava dempeus amb parsimònia—. És hora d’anar-me’n.
Assegut a terra i sense fer-li cas, vaig agafar un refresc de la motxilla —ell va fer un bot; potser es pensava que l’anava a atacar amb l’ampolla— i vaig beure’n un glop. No li volia dir ni adéu, per mi que se n’anés a pastar fang. Vaig contemplar el poble allí a baix. Ara no em venia de gust gaudir de Sant Joan des dels turons, ell m’ho havia espatllat. Em vaig girar: caminava a poc a poc pel pedruscall del camí fent cap al seu vehicle. Que desvalgut semblava, tot escarransit i amb aquells braços esprimatxats i les cames tortes; gairebé em vaig penedir de no haver-li desitjat un bon viatge.
El vaig veure per última vegada quan es ficava en el seu vehicle. Tot seguit, la remor del vent entre el fullatge i les notes agudes que feien els grills quedaren ofegats en sentir-se un fu-fu-fu-fu-fuuuuu… eixordador. I, d’una revolada, ell se n’anà cap a la seva galàxia.
Temps de lectura: 2 minuts
