No em mouen les fotos d’hòmens
que treuen el cap, orgullosos, a les converses de WhatsApp,
no m’agraden les seues mirades insinuants
que semblen observar-te des d’un univers de cartró,
no m’admire eixa postissa bellesa.
Però,
potser estaria bé
interrompre les converses amb un vers,
o un desig escrit a mà en un pòsit.
o rebre un correu electrònic
d’un amor del passat,
o tindre sexe a deshora un dijous a la tarda,
que te cantaren a l’orella les lletres del teu nom
i menjar poesia fins quedar-te farta.
Potser estaria bé
canviar el pas a la vida
obstinada en fer rutines,
desfer la vora a la falda,
tancar les llums del despatx,
jugar a les ombres xines,
fer menuda la foscor,
burlar la mort, però un dia
treure la llengua a la por
caminar pel marge la fulla,
vore els renglons de costat,
trobar aigua i xocolata,
si es que caus dins d’un clot.
Ballar cançons inventades
cantar amb el to més alt
I despertar cada dia saciada en la teua mar.
Temps de lectura: 0 minuts
