La revista més vital

Pregunta

Li has preguntat, amb la teua habitual dolcesa, què pensa fer amb la resta de la seua vida. Com qui posa, sense voler, un deure escolar farcit de responsabilitats indefugibles.  Com si dubtés de l’aprofitament que farà d’aquella riquesa trobada en un marge del camí. I ara, hores després d’acabada la conversa, embolicat en aquella flassada de silencis que sovint és la major part del seu temps, la pregunta és un martelleig constant. Una fixació difícilment ajornable, que li cerca raons amb desesperació. Què pensa fer amb la seua vida a partir d’ara? Aquella pregunta, disfressada de senzillesa sota el to de vellut que les pronuncia, és ara quasi una qüestió de supervivència. Perquè totes i cadascuna de les decisions que ha anat prenent fins arribar al cim de solitud del que gaudeix, han estat, potser, només un apunt. Una anotació frustrant, que no ha pogut esdevenir alguna cosa. Què pensa fer amb la seua vida? Tot i haver més amabilitat en l’exposició que el dia que abandonà l’adolescència davant la urgència dels pares i el seu desig de treure-li un objectiu acabats els estudis, li resulta més difícil de contestar. Perquè precisament ara, quan la llibertat li recorre les planures de les mans i s’acomboia amb l’optimisme de llum amb què li parlen els dies, no té més pla B que la improvisació. Què pensa fer amb la seua vida? Podria reconéixer, amb el gest definitiu i concloent dels vençuts, que l’amor no existeix. Podria estendre sobre la taula decebedora dels notaris que les emocions no duren prou i signar la defunció de la resta d’il·lusions que li queden, esmorteïdes pel soroll de la desfeta. Podria encabir-se, de nou, en la gestió de les rutines. Vestir-se de grisos. Pensar que, cada nova persona que pot tornar a conèixer, serà només una provisional manera d’encendre el llum algunes hores. Que, a poc a poc, ja podrà ser fins i tot un costum prescindible mullar-se els desitjos en el corrent invariable dels crepuscles. Abocar oli a povalades sobre l’engranatge rovellat de les quimeres antigues. Esperar que les rodes dentades no estiguen somogudes pel sotrac dels canvis i tornen a encaixar en moviment. Mirar el futur com els xiquets, sense consciència. Què pensa fer amb la seua vida? Estar sol. Acceptar aquest estat migratori tot pensant que, potser, amb el proper oratge li ploga una mirada i ressuscite aqueixa carn marcida que l’apedaça. Però només ho pensa com de gairell. Per fer més amable la conformitat d’aquell precepte que assumeix sense rebel·lia. Perquè no s’ensorre la vida sencera i l’allau soterre l’aspiració de respirar, a xarrupets mesurats, l’oxigen de l’estreta bombolla que ara habita.

Temps de lectura: 2 minuts

4+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close