Fa temps, en una era molt llunyana, es creia en les senyores del destí, tres bruixes encarregades de teixir el teler de la vida. Aquestes, conegudes com a nornes, eren les encarregades de tallar el fil de cada un de nosaltres quan la nostra vida arribava a la seva fi.
Actualment, tot això són contes per a nens, o potser per a no tant nens. Són moltes les persones que ens rodegen que creuen en el destí, que tot en realitat està escrit i les coses passen perquè han de passar.
En canvi, n’hi ha d’altres, que creuen que som nosaltres mateixos, amb les nostres accions, amb les petites i grans decisions que prenem dia a dia que construïm el nostre camí. Que tot és a conseqüència de tot.
Per últim, hi ha els que creuen en l’alineació dels planetes. En què quan passa alguna cosa fora del comú, és perquè els planetes s’han alineat. I tu què creus?
En el meu cas l’únic que sé és que estic aquí. Que les hores, els minuts i el segons van passant i que conduïda per la resta del món que es mou, jo també ho faig. Però a vegades em venen preguntes existencials d’aquelles que dubto que alguna vegada deixin de ser-ho. Sí, sóc del grup de les que es pregunta: “Què hi faig aquí?”
I tot això m’ha vingut a la ment a les grans estones que passo tancada dins la famosa línia R3 de Renfe. Hores mortes que dedico a escriure com ara, estones que miro per la finestra o analitzo a la gent del meu voltant imaginant si tenen una vida més fascinant que la meva.
Sí, una altra cosa potser no, però d’imaginació en tinc per estona, si no demaneu-li a la meva millor amiga, especialista a recordar-me cada dia les paranoies que em munto jo sola.
Normalment no m’agrada escriure sobre mi mateixa, però a vegades ho trobo necessari. Necessari per desfogar-me, per descobrir una mica més de mi, però també, per alliberar-me.
Ja t’he dit que el tren dóna per molt, quatre hores el dia que tinc per pensar, pensar i pensar. Sí, la mateixa amiga també em diu que penso massa, però és que si no, per què tenim el cervell?
I ara em pregunto, jo penso i escric totes aquestes ximpleries en una, però què pensa l’altra gent que em rodeja dins del vagó? Bé, els que estan parlant a “grito pelado” ho tinc bastant clar, però i els altres que viatgen sols? Que estan en silenci com jo? Sé que alguns senten curiositat per saber el que escric perquè sento les seves mirades posades sobre meu. Sóc escriptora, no em posaré a cantar per exemple. Però clar, no els puc culpar, ells això encara no ho saben, no sóc famosa (potser algun dia…).
No, però ara parlem seriosament, la ment humana és curiosa, no? Anem, venim, tornem, tornem a anar… i entrem en un bucle infinit de situacions que ens porten a més situacions. No t’has preguntat mai què pensen els altres, per què estàs amb una persona i no una altra, per què vius on vius, tens la família que tens o per què has escollit una mascota i no una altra? Preguntes, preguntes i més preguntes. La vida és això, un sense fi de preguntes amb resposta o sense. I em pregunto, algun dia deixaré de fer-me’n? Espero que això no passi mai, sinó, significaria que les nornes han decidit tallar el meu fil de la vida.
I tu, si em trobessis al tren, què em preguntaries?
Temps de lectura: 3 minuts
