Va voler sortir de passeig, de matinada perquè ningú ni la veiés. Algú podia confondre la ineptitud del seu caminar amb una borratxera mal portada. Per no caure, es movia agafant-se a les parets amb les mans ben esteses. Va veure un banc i s’hi va acostar mirant de no ensopegar. Gronxava les cames sense parar incapaç de dominar-se.
De sobte, va veure que algú l’observava i s’hi acostava.
—Encara queda vi —li va dir.
Se’l va mirar. “Ja m’ho imaginava”, va pensar, i sense dir res es va aixecar i se’n va anar com li va permetre la bèstia que s’havia escolat entre els plecs del seu cervell vençut per la voracitat d’un càncer que li impedia dominar els seus moviments.
Temps de lectura: 0 minuts
