fbpx
La revista més vital

“Prieten Invizibil”

Un estiu de molta calor s’escolà gradualment amb l’arribada del setembre. Després de l’impàs de bonança d’aquest mes que tot ho comença, la caiguda de les primeres fulles dels plataners de la devesa dugueren notícies de la imminent tardor. El pas del temps mantenia ordenadament el seu curs al bonic indret de Salou de Clivelles; un centenar d’habitants, el campanar romànic, el local social acabat d’estrenar i les innombrables masies disseminades per tot el seu territori com si fossin llavors llançades per una mà experta en l’art de la sembra.

En Pau continuava llegint el còmic mentre esperava el bus escolar, aixecava la mirada per no ensopegar amb la porta automàtica quan s’obria a la parada i s’assentava a la primera fila amb l’últim exemplar encara entre mans. La mestra pronosticava una entrada complicada a l’institut, com aquell que se’n va de viatge amb una maleta poc adient al país de destí. Els ocupants de la resta de seients del bus, nens d’altres pobles, ja anaven amb flamants mòbils enviant-se vídeos refregits de les últimes patacades en el videojoc de moda, conversant a batzegades sobre algun resultat esportiu o col·locant-se cors damunt la foto de vacances on apareixien posant d’esquenes fitant l’horitzó.

“En Pau és diferent”, la mestra tranquil·litzava els pares analitzant el canvi d’etapa escolar. Aquest nou curs sortiria per primera vegada del seu entorn agrícola, descobrint l’institut i la ciutat i assolint l’anhelada autonomia (que tant desitjaven els seus pares). A la tarda encara tenia temps d’ajudar al pare a treballar el tros, a jugar amb els gats o a fer rebotar pedres pel rierol que regava els horts dels afores. A la nit encara tenia por de dormir i necessitava tenir un petit llum obert.

Els alumnes més grans del poble, que ja anaven a l’insti amb moto, li deien que ben aviat els deures se li endurien aquells privilegis, que s’espavilés a demanar un mòbil per entrar d’una vegada al món i que amb aquella pinta de friki era carn de canó. I potser ho hauria estat si a mitjans de novembre no hagués aterrat un extraterrestre al seu poble, i de retruc, a la seva classe. Ara compartia els vint minuts de trajecte amb un ésser blanquinós que no parlava ni un borrall de català i que no canviava l’expressió davant de la desfilada de professors amargats, adolescents púbers, matèries avorrides i del paisatge canviant a través dels finestrals del bus.

En Liviu, que si respongués a la crida d’un nom, seria aquest, s’asseia sempre a les files del mig del bus, normalment a la dotze, i a la tercera de la classe, costat finestra, on hi clavava la mirada la major part del temps. Invisible per la majoria de professors, mai deia res. En Pau no sabia si era mut o simplement no entenia res de res. Amb ell compartia trajectes de silenci intentant ignorar la seva presència, més pendent dels herois de la Marvel que de la mirada penetrant del nouvingut. Però en passar pàgina es girava dissimuladament per comprovar si encara l’estava mirant fixament. Una certa incomoditat li començava a pujar pels turmells. Arribaven a classe junts, com dos estranys, i a la tornada, tot baixant a la parada de l’entrada del poble, el nen fantasmagòric el seguia uns metres a poca distància. En arribar a la cruïlla del carrer de la font tombava a la dreta i en Pau, alleujat, a l’esquerra. Malgrat que vivia a uns noranta metres en línia recta i els separaven una desena de gruixuts murs de pedra de les cases de poble, encara podia notar com si encara el mirés amb l’expressió impertèrrita.

Fonts provinents de la xerrameca del barri, encapçalades per la solterona senyora Gertri, deien que en Liviu provenia “de l’est”, de pare camioner i amb una mare que treballava en el torn nocturn de neteja de la fàbrica d’embotits del poble. El saber popular també deia que quan arribava a casa no hi trobava ningú; la mare aprofitava les tardes arrodonint el sou “fent” algunes masies de gent gran del poble. Els trajectes del pare travessaven diversos països i es prologaven setmanes senceres. Una petita recerca al capítol d’astronomia del llibre de ciències de primària va valer per comprendre que l’eufemisme “de l’est” era totalment incorrecte per determinar l’origen d’aquell ésser extraterrestre, vingués del sistema planetari que vingués, i que l’òrbita de cossos a l’espai invalidava el sistema de coordenades terrestre. De fet, ara el llibre de geografia, no vindria de l’”est” encara que vingués de Romania, com el seu pare s’entossudia a afirmar. La mare, calmosa, es lamentava de les penes que devien passar per marxar del seu país (planeta!, mare) intentant de persuadir-lo perquè s’apropés a aquell nen tan estrany. Ser tan de missa ja ho té això, la mare sempre volia ajudar a tothom. Els Puscariu eren la primera família immigrant que arribava al poble, exòtica per tothom, rossos i alts contrastaven totalment amb els magrebins i gambians que abundaven als barris perifèrics de la ciutat. “Hem fet sort”, deien les veïnes comprant a la única botigueta del poble. “Això ho dius perquè no ets l’objectiu de les seves mirades penetrants” pensava en Pau mentre regirava els diaris buscant l’últim número de la capitana Marvel a les lleixes de la premsa acabada d’arribar.

En Liviu es passava la meitat d’hores de classe fora del grup ordinari: aules d’acollida, grups de reforç… Potser allà articulava algun mot. En Pau sospitava que devia tenir algun retard, potser aquell síndrome d’Asperger que havia vist en un reportatge de la tele. Li ho feia pensar l’incident de l’excursió al l’Aquàrium de Barcelona que va endarrerir la tornada trenta-cinc minuts esperant dins l’autocar a punt de marxar. Els professors el van trobar assegut prop del moll amb la mirada perduda al mar. A partir d’aquell dia en Pau va rebre el nomenament de guardià d’en Liviu a les sortides: “com que veniu del mateix poble…”. El culpable del retard es va asseure a la seva fila dotze sense immutar-se.

Tampoc va canviar la cara després d’un dia sencer d’humiliacions escolars, quan va entrar a l’institut vestit de zombi a la vigília de Tots Sants, segurament mal informat sobre com es viu el tema de Halloween en els països catalans. En Pau es va sentir culpable de no haver-lo avisat en el trajecte d’anada, però l’astorament pel destacable maquillatge no el va deixar reaccionar. El pobre Liviu, consumidor compulsiu de series de televisió, s’havia creat la imatge distorsionada d’una tradició catalana que rendia culte al món de les tenebres a través del truco o trato. Al poble encara en seguien immunitzats fent rutllar el bidó metàl·lic, seccionat i foradat, davant el local social per fer les castanyes.

A partir d’aquell dia, i com les pluges regulars d’aquell octubre que anaven regant els sembrats, la bonhomia de la gent del poble anà amarant en Pau. El neguit poc a poc es liquà en una candidesa que li començà a humitejar l’ànima: recular un parell de files al bus, alentir el pas des de la parada a casa, o recollir els llibres caiguts del nouvingut quan el més galifardeu de la classe els hi feia caure expressament davant l’entapissat d’armariets de l’insti van ser els seus primers acostaments. De fet, després d’en Liviu el més friki de la classe era sens dubte ell, i d’alguna manera li hauria d’agrair que li fes d’escut dels depredadors naturals de l’ecosistema adolescent. Tot i aquesta complicitat, els dos veïns no s’intercanviaven mai cap paraula, només mirades. El foraster amb uns ulls enfonsats i grossos i en Pau amb un breu esguard amb regust a pànic.

El primer indici de vida intel·ligent dins d’aquell cos tan pàl·lid es va produir quan, entaforats dins l’aula d’informàtica, en Pau va descobrir que en Liviu no parava de carregar pestanyes al navegador amb pàgines d’un idioma impossible. El món d’en Pau anava creixent durant aquell primer curs d’ESO, una paleta cromàtica basada en contrastos de verds, ocres i taronges durant les tardes del poble i grisos, blancs de pissarra Veleda i llums de fluorescents al matí. Un google translator amb el binoni català-romanès va aparèixer a les acaballes del primer trimestre, en aquella setmana perduda que els professors aprofiten per saldar la quota de pel·lícules estúpides mentre ells es dediquen a fer mitjanes de les notes. En Liviu havia aconseguit, no se sap ben bé com, el privilegi de comptar amb una petita tablet a temps complert que utilitzava per anar-se connectant poc a poc al món català. Els dos nois de Salou asseguts, ara ja sí, de costat a la primera fila. Allà sorgiren les seves primeres paraules escrites en català: “amic invisible”, a la caixa de text de la dreta hi figurava: “prieten invizibil“. Això va tranquil·litzar en Pau, ara potser sí que el petit extraterrestre entendria de què anava la propera celebració. Tot i que era ben estrany que de les innombrables llengües del nostre planeta, aquella família hagués aterrat només amb coneixements de romanès.

A l’hora de tutoria, la professora havia apuntat tots els noms de la classe en paperets, els havia doblat i els havia dipositat en una caixeta de cartró tot explicant la tradició de l’amic invisible. Després de tants anys treballant el Nadal a la primària allò seria el súmmum de tradició que podien esperar a l’insti. “Quina merda”, pensava en Pau, assumint la seva immaduresa de tant sentir-ho repetir als adults; ell seguia recordant amb enyorança les llargues tardes de desembre de l’etapa de primària fent garlandes, pintant tions o fent retallables de paper per fer veure que havia nevat als finestrals de la vella escola.

A partir del dia del sorteig, la tutora els deixava una setmana per preparar una petita manualitat o comprar una bagatel·la al xino del barri (deia mirant als alumnes que vivien a la ciutat). En Pau tenia curiositat per saber què hauria entès finalment en Liviu. Però encara que hagués volgut no li ho va poder preguntar, perquè l’endemà ja no era a la parada, i les faltes d’assistència es van començar a acumular a totes les llibretes dels professors durant els dies següents. Finalment, en Pau rebé l’encàrrec d’anar a casa seva a posar-lo al dia de l’agenda, “quina bestiesa!”, pensava en Pau. “Si mai fa res, i ara ja ni tenim deures!”. Amb un calfred a l’esquena en Pau va trucar a la porta de la casa de l’antic flequer del poble, on ara s’estava la família Puscariu, però no va contestar ningú. Girà cua pensant que ell ja havia completat la seva missió, però de fet no tenia cap mena de ganes de trobar-se’l cara a cara, en calçotets i la cara bruta de nocilla, o en una situació pitjor…

El més estrany és que per fi va dormir tranquil aquella nit; no va tenir malsons i aquella por infantil que de tant en tant encara l’envaïa no el va despertar. L’habitació havia perdut l’acostumada sensació de buidor, i les ombres reflectides pel petit llum de la tauleta no el van dur a cap món tenebrós. Dormí plàcidament.

L’endemà al matí, tot anant a buscar el bus es va creuar amb el cotxe de correus aparcat amb la porta oberta en un empedrat que fa de vorera. El carter havia baixat apressat per tirar unes cartes a ca la Conxita, probablement les primeres felicitacions de Nadal. S’hauria oblidat de posar el fre de mà perquè el cotxe començà tímidament a recular sense control en direcció cap a en Pau. Ben a prop també passava la Gertrudis, amb el carretó de tela de la compra, distreta com sempre. Es va girar just al moment en què la berlingo, ara ja força embalada pel pendent, s’aturà en sec a uns pocs centímetres d’ella. En Pau va córrer a collir les peces de fruita que se li havien vessat a terra, i a la pròpia Gertri que havia caigut de l’ensurt. El carter travessava com un llamp la via tot proferint diversos “mare meva” a ple pulmó. No havia passat res. Ningú no havia pres mal i el cotxe tenia el fre de mà en posició quasi vertical.

Vint-i-cinc minuts més tard en Pau caminava a contrarellotge els escassos tres-cents metres que separen la parada de bus de la porta d’entrada de l’institut, en un carrer prou cèntric amb l’engalanament de llums de Nadal, ara apagats. En un banc proper uns individus de segon, fumadors i campaners habituals, s’aixecaren al seu pas amb la intenció de posar-se amb ell per demostrar qui era més home. Contra pronòstic i per dissort d’en Pau aquell dia sí que anaven a classe, així que el van escortar fins a la porta de l’insti, i ja a dins, pels passadissos, com aus rapinyaires darrera la presa: ara un li posava la mà al rissos per esperrucar-lo (encara més), ara un altre li provava d’empaitar els còmics que encara duia sota el braç. Fins que la comitiva va entrar al passadís dels armariets. En Pau volia recollir els llibres per la primera classe. Va arquejar nerviós el cos per accedir a la fila de sota, on hi ha el seu nínxol d’emmagatzematge. L’esbirro més sapastre estava a punt de fotre-li una cleca per darrera quan de sobte un porteta metàl·lica es va obrir a l’alçada de la boca clavant-li una bona castanya i obligant-lo a posar-se la mà a la cara tot fent saltets de dolor. La resta de la bandada, flairant nova carnassa, rodejaren el membre ferit per riure-se’n amb fortes gesticulacions. En Pau es va escapolir d’esquitllentes d’una situació ben galdosa pensant encara com carai s’havia obert l’armariet de sobre el seu.

Ja a dins la classe, sobreviuria tres hores sa i estalvi gràcies a la diferència de curs: només el ganàpia que havia sofert la patacada assistia a la mateixa classe, per l’enèsima repetició en el seu historial acadèmic. Però aquella pobre ànima amb els morros inflats no devia tenir el dia, perquè li anava caient tot el material de damunt la taula amb força estrèpit. En Pau no es va girar cap moment per no trobar-se uns ulls fora de si mirant-lo amenaçadorament, com enyorava ara els del petit Puscariu! Finalment la professora, que encara tenia valor per continuar fent classe a aquelles alçades de trimestre, exhortà al ganàpia amb una falsa amabilitat perquè s’aixequés i s’esperés la resta d’hora a fora.

En arribar l’hora del pati en Pau ja tenia coll avall el pitjor dels desenllaços (una emboscada de revenja en tota regla?). Però fora de la classe l’enraonadissa general dels passadissos relatava un final inesperat pels seus “presumptes futurs agressors”. El cap d’estudis havia enxampat a tota la banda fumant en una campana general a l’hora d’abans. Una columna de fum emergint del seu catau del pati els havia delatat. En Pau, determinat a confirmar el rumor, va anar al passadís del despatx de direcció. Entreguardà pel mig de la persiana veneciana a tots els galifardeus amb la cara manifestament desencaixada afirmant que ells no eren, que sí que s’havien escapat de les respectives classes, però que “avui” no estaven fumant. Els molt ximples anaven remarcant la paraula “avui”, sense donar-se compte de la seva pèssima defensa.

En Pau s’adonà que “avui” deuria ser el seu dia de sort perquè la jornada escolar semblava que acabaria previsiblement sense més incidents. Li lliuraren unes notes millors del que esperava, i el calendari que havia confeccionat aprofitant un marc vell de per casa va agradar molt a aquella noia que el feia enrojolar. Llàstima que ell no rebés cap regal de l’amic invisible! Entre tots els companys de classe van deduir que el seu paperet devia haver tocat a en Liviu, de qui feia dies que no en sabien res.

Però segurament li hagués agradat saber com s’ho havia fet el petit Puscariu per tornar-se invisible durant un dia per protegir-lo de tot i tothom. Quina física d’un altre planeta feia possible una mutació en la seva pell blanca, que perdia consistència i s’anava diluint fins a ser totalment transparent. Potser hauria entès perquè alguns dies de curs en Liviu es presentava a classe amb guants de llana per dissimular les venes i les artèries que es podien veure en les seves mans translúcides. En Pau encara s’hauria sorprès més si sapigués que la nit passada el seu amic invisible havia estat gaudint de la pel·lícula dels dijous assegut al costat dret de sofà, i que acabaria dormint al llit de convidats, entremig de la munió de ninots de peluix. Tampoc coneixeria els detalls de com el petit auto-convidat hauria entrat a casa seva d’amagatotis, com s’ho havia manegat per aixecar el fre de mà del cotxe desfrenat, o com l’havia protegit d’aquells galifardeus. Probablement en Pau hagués quedat tan parat com ells en veure els moviments d’una cigarreta flotant essent succionada i provocant un guèiser de fum espontani.

La sala de professors havia quedat deserta mentre el professorat de guàrdia se’n cuidava dels fumadors convictes. En Liviu hi entrà sabent-se invisible, i aquesta vegada en el sentit més literal de la paraula. L’esperava una taula parada amb aperitius nadalencs reservada al professorat per celebrar l’inici de les festes (i de les vacances). Impacient, començà atacant una plata de torrons d’Alacant. Encara amb la boca plena, escollí com a segon plat una ració generosa de neules de Santa Coloma de Farners, que pel color li van recordar vagament als panellets de tots Sants que havia pispat no feia ni dos mesos. L’amalgama de textures li començà a produir una densa pasta a la boca, activant la necessitat de beure alguna cosa. Començà amb mitja dotzena de culs de copes de cava, amb etiqueta del Penedès, i contrariat pels gasos que li provocaven, passà directament a fer la sobretaula amb mitja ampolla de ratafia d’Olot. Menjava i bevia apressadament, conscient que si entrava algú per la porta se li acabaria el festí de manera precipitada. Per fer baixar la ratafia s’anava provocant glopades avall, i per contrarestar el poderós gust d’alcohol encara hi submergí un parell de lingots de xocolata d’Agramunt. La funció centrifugadora del seu aparell digestiu alienígena era un autèntic espectacle de productes nadalencs, que descobrí amb esglai al veure’s reflectit a través de l’efecte mirall de la porta d’una vitrina carregada de trofeus.

En sentir unes veus que s’acostaven rodolà per sota la taula i es desplaçà de genolls fins a la saleta de les fotocopiadores. Allà continuà les seves investigacions amb la ferma determinació de comprovar si el seu palmell invisible hi apareixeria materialitzat; amb aquesta finalitat premé diversos botons a la vegada mentre mantenia els cinc dits ensucrats damunt el vidre. Prou satisfet amb la seva personal signatura que apareixeria repetida cent-tretze vegades, es dirigí a l’entrada del centre baixant de pis aixencallat per la barana que havia ensalivat des del primer dia en què va creuar la porta. Va fer volar un parell de motxilles dels vailets que pujaven l’escala agafats al passamà. Els xiscles dels seus propietaris es confongueren amb els propis d’en Liviu que no recordava que anava despullat i sentí un intens dolors al seu penis marcià escarransit. Amb la velocitat adquirida sortí projectat contra un arbre de Nadal que havia confeccionat amb els alumnes de l’aula d’acollida, provocant una caiguda massiva dels regals que hi penjaven.

Una marea de crits va inundar l’estança carregada d’alumnes que entraven del pati. El petit homenet invisible, desorientat per l’espatarrant patacada i per les bombolles del cava que encara li esclataven dins la gola, es proposà demostrar a la comunitat educativa que havia entès perfectament tots els costums catalans que li havien obligat a pintar a les fitxes de l’última quinzena. Agafà d’una revolada un pal de fusta que formava part d’un petit bodegó de Nadal i començà a colpejar amb deliri el gran tió que jeia amb un somriure de paper al costat de l’arbre caigut, encara amb un regalim de ratafia negrós lliscant per l’esòfag invisible. Les estelles d’escorça impactaven contra els incrèduls alumnes commocionats per l’escena. En Liviu, emocionat per la classe magistral de percussió de tió, anava emetent petits esgarips de plaer que es barrejaven amb els xisclets dels més sensibles, tot plegat resultava en una simfonia ben poc nadalenca. Finalment, en un mal cop de bastó fruit de les pèssimes condicions en què es trobava, abaté el trípode de l’altaveu que amenitzava la vetllada amb tronades nadales, que callà sobtadament després d’un soroll somort.

En Pau va tornar una hora abans de l’institut perquè un petit incendi al vestíbul havia obligat a evacuar el centre, i aquesta vegada no era un simulacre com el de la setmana anterior. Aquella tarda es passaria una bona estona explicant amb pèls i senyals el caos viscut mentre la seva mare preparava parsimoniosament els canalons. Resolgueren que seria una bona anècdota per explicar als tiets durant el sopar de Nadal. Llàstima de no tenir mòbil per poder-ho il·lustrar amb les espectaculars escenes gravades pels alumnes i escampades per nombrosos grups de WhatsApp.

Havia estat un final de trimestre bastant surrealista. Ara ja tenia el convenciment que potser no enyoraria més l’escola de primària. El petit Pauet va deixar que la seva mare l’allités i li digués el bona nit amb un petó a la galta. Era un costum d’infantesa tan entranyable que cap dels dos no volia abandonar; per això, quan la mare li va explicar que la família Puscariu havien anat a passar el Nadal a Romania aprofitant un viatge amb camió del pare, ell no va gosar contradir-la. Potser no era un bon moment per relatar l’aixecament de la nau espacial que havia vist des de la finestra del lavabo mentre es rentava les dents.

I és que realment la família Puscariu potser sí s’havia integrat millor del que semblava, i se n’anaven a veure els seus familiars com recordava l’enganxadíssima cançoneta dels turrons que entonava: “vuelve, a casa vuelve, por Navidad”.

Temps de lectura: 20 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close