La revista més vital

Promeses

Recorde aquell dia de finals d’abril com una jornada especialment calorosa. Poc desprès d’entrar al Jardins de Vivers, li vaig donar la jaqueta a la mare i em vaig dedicar a lluir, orgullós, la meua nova samarreta de mànega curta, amb el meu personatge de dibuixos animats preferit estampat al bell mig del pit. Anava agafat de la seua mà, i no deixava d’estirar-la amb força perquè avançara més ràpidament. Les primeres casetes de la Fira no m’agradaven. Exposaven un llibres molt grans i pesats, incomprensibles.

Ella intentava frenar-me sense massa èxit. A aquelles hores, el recinte estava ple a vessar, i corríem el perill de topar-nos contra algun vianant incaut o, inclús, de fer-lo caure. Tanmateix, jo tenia molt clar on em dirigia: al final de la filera de parades, podia entreveure diverses casetes ben acolorides. Sabia que, en elles, trobaria el tipus de llibres que m’agradaven, farcits de pirates, princeses i herois de tota mena.

La mare no va poder mantindre el meu ritme durant massa estona, així que vaig acabar afluixant la seua mà i corrent, embogit, cap a l’extrem dels jardins. Podia sentir-la cridant angoixada, demanant-me que no m’allunyés d’ella, que em quedara a l’abast de la seua mirada, o corria el perill de perdre’m entre la gentada. En cap moment vaig copsar el significat de les seues paraules. Havia arribat a un aparador ple de novel·les d’aventures i tot el que m’envoltava havia desaparegut, engolit per les promeses d’una història que em transportaria màgicament al país dels meus somnis.

Quan vaig donar-me la volta per demanar-li a la mare que em comprara el llibre, em vaig adonar que no hi era. Espantat, vaig mirar a un costat i a l’altre, tractant de localitzar-la entre la gentada, però no hi era enlloc. Mai m’havia sentit tan sol i desemparat. La llibrera va tractar de calmar-me, però jo no podia deixar de plorar, imaginant que, potser, mai tornaria a veure la meua progenitora i hauria de viure sol la resta de la meua vida, com un nen orfe i sense família.

Ella, però, no va trigar més de cinc minuts a trobar-me. Em va abraçar amb força, mentre alternava les paraules d’amor amb una bona esbroncada. Finalment, vam abandonar la Fira sense comprar el meu conte. No obstant, tant em feia. Havia recuperat la meua mare, i això era tot el que importava. En aquell moment, vaig decidir que mai tornaria a allunyar-me d’ella. Tanmateix, no vaig preveure que podia ser ella la que s’apartara de mi.

He mantingut aquella promesa durant tota la meua vida, però això no ha impedit que, ara, em trobe tan indefens i abandonat com aquell dia d’abril de fa més de trenta anys. Hipnotitzat, observe com pugen la taüt de ma mare fins a la segona filera de nínxols d’una llòbrega paret del cementeri. Aquesta vegada, ha estat ella qui s’ha deixat anar, soltant la meua mà de manera brusca i inesperada, corrent cap al seu destí, sense considerar els qui deixava darrere. Amb el cor encongit, em pregunte si ella també se sentirà sola allà on estiga, condemnada a passar la resta de la seua existència sense cap ésser volgut que l’ajude en els moments d’incertesa i soledat.

Potser, si haguera estat més atent als senyals, menys cec a les seues paraules, haguera pogut conservar la meua paraula. Tots aquests anys, estrenyia la seua mà amb força i no em vaig adonar que els seus dits es relaxaven, deixant-se anar a poc a poc. Ni tan sols la vaig cridar tractant de previndre-la, com va fer ella amb mi aquell dia a la Fira.

M’eixugue les llàgrimes amb el dors de la mà esquerra i note una maneta menuda i suau agafant-se amb força als meus dits. Somric abans d’abaixar la mirada cap al meu fill menut, que m’observa amb ulls plorosos. No entén tot el que passa al seu voltant, però sap prou com per a estar trist i preocupat. Als seus nou anys, és la primera vegada que assisteix a un soterrar.

M’agenolle al seu costat i l’abrace estretament, tractant d’infondre-li una calma que no sent. Desprès, el puge a collibè i sent com m’envolta amb els seus braços esprimatxats. El seu pes a l’espatlla em reconforta. Agafe les seues manetes entre les meues. Els seus dits, menuts i tendres, es perden entre els meus, tractant de cercar la protecció que només pot oferir-li un pare.

Mentre ens encaminen a casa en aquest calorós dia de finals d’abril, tant semblant a un que va tindre lloc fa més de trenta anys, deixe enrere una promesa que vaig fer-me als deu anys i en naix una de nova.

* Foto per freestocks.org en Unsplash

Temps de lectura: 4 minuts

3+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close