La revista més vital

Prosopagnòsia

Quan li van regalar aquell llibre electrònic perquè poguera llegir de tot a l’autobús, Cristòfol va tindre clar que l’aprofitaria per a endinsar-se en tots els volums grossos als quals havia hagut de renunciar defugint el mal d’esquena. Després de polir-se una trilogia fantàstica, un manual d’estil i la Bíblia, es va sentir preparat per a enfrontar-se al somni morbós que havia tingut des de molt menut: llegir el diccionari. El diccionari sencer.

Va començar, com és natural, per ordre alfabètic. Com que vivia als Orriols i treballava a Patraix, cada dia li donava temps de llegir entre deu i vint entrades, depenent de com de llargues foren. Entre el Parterre i la plaça de la Reina, això sí, feia un descans per a la vista i regalava els ulls amb les façanes delicioses del carrer de la Pau. Mesos després d’haver començat l’aventura, quan ja anava per la L, un sotrac inesperat va interrompre el seu repòs contemplatiu: una jove de la seua edat, pam amunt, pam avall, de cabells castanys i ulls grisos profundíssims, va pujar a Tetuan. No l’havia vista mai i tindre-la davant, a un pas de distància, li va fer oblidar l’arquitectura modernista. L’endemà es va repetir l’incident, i l’altre, i l’altre. La xica pujava sempre allà i baixava al carrer de Jesús. Cristòfol va substituir l’admiració dels edificis per aquella imatge, encara més plaent.

Un dia li semblà que li somreia, però no ho podia assegurar. Confós, li va tornar una mena de mig somriure maldestre i va desviar ràpidament la mirada, per si s’havia excedit en el gest. L’endemà es va repetir l’incident, i l’altre, i l’altre. La xica el buscava amb la mirada en pujar i, quan ell li somreia, li tornava la salutació. Ja anava per la N quan es va atrevir a parlar-li. Li va fer alguna pregunta trivial que després, de tan nerviós com estava, no recordaria.

Què lliges? —ella va assenyalar amb el cap el llibre electrònic.

—El diccionari —va respondre, amb les galtes enceses.

—De veritat? —contràriament del que esperava, la xica el va mirar no amb befa, derisió o escarni, sinó més aïna amb èxtasi sincer i, potser, un discret astorament—. M’encanta! Jo no l’he llegit mai, i això que sóc filòloga.

Ben prompte, Cristòfol va descobrir que Pau —ella es deia Pau, com el carrer— parlava molt. A ell ja li anava bé, perquè no era massa enraonador. En les setmanes que seguiren, el ritme d’entrades que llegia per dia va decréixer considerablement. Tant li feia. Era feliç.

L’única cosa que el neguitejava (mot que havia aprés aquell mateix dia) era que sempre, invariablement, havia d’iniciar ell la conversa. Una vegada encetada, la xica agafava les regnes de la tertúlia i no les deixava anar. Però mai, sota cap circumstància, era ella qui prenia la iniciativa de parlar-li. Això, a Cristòfol, li feia pensar que, tal vegada, no tenia interés autèntic en ell, sinó que li seguia els diàlegs per curiositat filològica, o per llàstima. Per aquell motiu, amb un nus en la gola, va prendre l’àrdua decisió de no mamprendre el col·loqui fins que no ho fera ella.

Va suar com un carreter quan la va veure pujar i buscar-lo amb la mirada. Ara venia quan ell somreia: no ho va fer. Va mantindre el semblant hieràtic de la indiferència mentre, al seu voltant, la vida transcorria com de costum: desfilaven encisadores les façanes a l’altra banda dels vidres de l’autobús, els passatgers viatjaven immersos en els mòbils, en els llibres (molts d’electrònics), en repetitives converses matinals. El tercer dia de reprimir l’impuls de parlar-li, ella va fer el gest d’obrir la boca però, a última hora, semblà penedir-se’n i se’n va estar. Això va ser el senyal que Cristòfol havia estat esperant amb temença: s’havia exhaurit el benaurat nexe amb què s’esbargia als matins. Incapaç de suportar la tristor de veure com Pau l’ignorava a diari, Cristòfol va resoldre canviar d’autobús. L’agafaria quinze minuts abans, i així evitaria coincidir amb ella.

El seu ritme de lectura va augmentar precipitadament. Ja no descansava la vista a mig camí, perquè el carrer de la Pau havia pres una nova dimensió en el seu cervell i ara era incapaç de fruir de la formositat de les façanes. Així, la lletra O se li va esgolar de les mans amb una prestesa xocant, i la P, la temudíssima P, va arribar massa prompte. Amb les mans tremoloses, quan ja no va poder aferrar-se més a la patzeria (un acord sobre pastura que s’establia a les valls pirinenques), va prémer amb resignació el botó que avançava una pàgina. I allí estava. Pau. Per si fóra poc, no venia sola. Es repetia dolorosament: pauciflor, paupèrrim, pausat, com si volguera dir-li «estic ací, no m’oblidaràs tan fàcilment». Cristòfol, amb despit, mirava de no acariciar les tres lletres amb els ulls. El turment era insofrible. Quan va arribar a pauta, ja no podia més. Va eixir del diccionari per a sempre, amb una solemnitat que ningú més no va percebre, perquè si alguna cosa es perd amb els llibres electrònics és l’espectacularitat de tancar un volum ben gros.

Una llàstima. Si haguera seguit llegint, al ritme vertiginós que havia arribat a assolir, en menys de dues setmanes hauria arribat a prosopagnòsia: la incapacitat de reconéixer rostres, que poden ser vistos però no identificats com a propis d’una certa persona.

Temps de lectura: 5 minuts

35+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close