La revista més vital

Protagonistes

Són tres quarts i deu de nou del vespre i falten exactament cinc minuts per a que comenci el partit que, segons els experts, serà el partit del segle. Avui és dissabte, dia 8 de juliol i sota el cel de Barcelona no fa ni fred ni calor. Han passat quatre anys des de l’última final i el món s’ha paralitzat per viure-la. La ciutat comtal n’és l’epicentre i la calma que impera en els carrers deserts només es viu interrompuda pels que fan tard en la cita amb la història. Arreu del planeta, independentment del fus horari, els televisors són els protagonistes i aglutinen simpatitzants d’ambdós conjunts al seu voltant.

El poder d’aquest esport es magnifica en cites com les d’avui. És un dia de celebració en què amics aficionats de diferents equips s’uniran per gaudir dels noranta minuts de la final. És un moment en què famílies que acaben discutint i molestes per l’esdevenir de les competicions nacionals, donaran suport als mateixos onze jugadors. El to que impera és el festiu i més enllà dels dos països que es juguen la glòria eterna, la resta de món serà feliç quan acabi el partit.

Per mi aquesta final és diferent. Sé que molts jugadors la imaginen com un dels millors moments de les seves carreres. Jo m’he preparat tota la vida per aquest moment. No puc imaginar-me un millor final. Estic a punt de jubilar-me. Sóc de les que tindré una vida més curta, però se’ns dubte, passaré a ser un referent. Noranta minuts i seré una llegenda.

Veig el periodistes de diferents emissores mundials expectants i observant el túnel de vestuaris. Les apostes no són clares sobre qui sortirà victoriós de la lluita per coronar-se com el millor del món. Ambdues seleccions han guanyat tots els partits que els han portat fins aquí. Una d’elles tornarà al seu país amb tots els honors i els integrants del conjunt seran rebuts com autèntics herois. Els derrotats… bé, durant uns dies hauran d’aguantar les mirades decebudes dels aficionats més durs i potser es sentiran afalagats quan els més comprensius els llancin algun crit d’ànim.

Tothom està molt nerviós i jo no sóc una excepció. Malgrat la inquietud es respira un ambient únic. D’aquests que queden en la memòria de tots els que el viuen. “On eres aquell 8 de juliol?”, es preguntarà d’aquí uns anys. Jo ja tinc clara la meva resposta. “Fent història. Complint el meu destí”. Els àrbitres donen les últimes indicacions als jugadors abans de saltar al camp i els recorden que són l’exemple de desenes de milers d’infants. Joc net, si us plau. Jo ho agraeixo. Com més busquin un estic de joc bonic, més em cuidaran.

Tot està preparat. Sonen els primers compassos de l’himne imperial. Fins i tot jo sento que se m’eriça la pell. “Qui no tingui els pèls de punta no s’ha enamorat d’aquest esport”, penso. Des que sortim tots del túnel de vestuaris fins que formem en fila per escoltar els himnes nacionals passo per molts estats emocionals. Estic aterrada en veure la llum dels focus però de seguida em sento astorada de la cridòria dels aficionats. És increïble! Quines ganes tenia per a que arribés aquest moment!

A mesura que l’equip que actua com a visitant saluda els àrbitres i l’equip que ho fa com a local observo que alguns jugadors encara tenen els ulls vidriosos per l’emoció d’haver escoltat l’himne que el representa. Tots ells, però, comparteixen la mateixa postura d’espatlles. Deu ser el pes de la responsabilitat del moment. Deuen sentir-se herois, però és que si algú arribés a preguntar-me com em sento, no els sabria respondre. Que dur és saber-se indispensable i no ser protagonista.

Un cop tots els jugadors s’han saludat entre si, l’àrbitre principal crida els dos capitans i escullen camp. De cop, com si m’haguessin bufetejat, m’adono que ja no hi ha volta enrere. D’aquí un minut i durant tres preciosos segons, els ulls de la majoria d’habitants del món estaran clavats en mi. Quedaré bé a la tele? Estic lluenta? I si no reacciono bé? Intento tranquil·litzar-me, molta gent, entre ells tècnics de laboratori de mig món i jugadors professionals, han dedicat moltes hores per preparar-me per aquest moment.

Fa tres anys i onze dies que espero aquest partit. No puc evitar pensar en tot el procés que m’ha portat fins on estic avui. Vaig ser làtex, cuir, tela… després em van tintar i vaig passar milers de proves al laboratori per valorar la pressió, la meva forma, la impermeabilitat i el bot que oferia depenent de la superfície on treballava. He aguantat dies de calor extrem, he passat fred i he suportat hores sota la pluja.

Mentre a algunes de les meves companyes els deien sense contemplacions que acabarien en botigues d’esports de baixa qualitat perquè no servien pel futbol professional, a altres les enviaven a una de les millors lligues del món, l’anglesa. Malgrat això, a mi no em deien res. Ni m’enviaven enlloc ni em donaven cap pista. El meu dia a dia era superar proves en un laboratori. En un moment donat, però, em van portar al camp de proves i van fer uns quants exercicis amb mi. En acabat, tots somreien: “Aquest model serà el representant pel Mundial de l’estiu”. Encara sona com música celestial per les meves orelles. Després d’això van venir mesos en què uns em criticaven pel disseny mentre altres m’alçaven entre les tres pilotes més boniques de la història. Els jugadors també van dir la seva, però a mesura que entrenaven amb germanes meves, vaig guanyar-me la seva confiança.

A mi m’havien escollit entre totes elles per brillar en aquesta final. No vaig dubtar en cap moment que valdria la pena. Les meves germanes porten mesos veient la llum del sol i gaudint en les concentracions de les millors seleccions del món. Jo porto molts mesos tancada en un armari amb pany i forrellat. He pogut pensar molt. Valorar què m’hagués fet més feliç. Però d’entre milers de pilotes com jo, em van seleccionar a mi. Alguna cosa diferent em van veure. Durant els noranta minuts els donaré la raó.

Veig com l’àrbitre es posa el xiulet a la boca, agafa aire i piiiip! Comença el partit. El primer toc és amable, fins i tot amb una mica de nerviosisme, m’atreviria a dir. Però de seguida m’agafen confiança i em desplacen amunt i avall com si no pesés res. Estic fent història, penso, i malgrat que demà només es parlarà dels autèntics protagonistes del matx, jo no puc ser més feliç.

Temps de lectura: 6 minuts

19+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta