Jo ja no podia seguir més d’aquella manera. No és que volgués morir. El que tenia clar és que no volia patir. I últimament ho estava fent massa. Amb només un pulmó —l’altre me l’havien tret perquè el tenia, segons em van dir els metges, mig podrit— respirar era un autèntic suplici. I en plena època de fred les passava molt magres. Quan veia que la gola em feia una mica de picor, com si algú, des de dintre, me la rasqués amb un raspall, ja començava a patir, perquè sabia que després començarien els mocs, la tos, els calfreds i la febre. El mateix ritual repetit una vintena de vegades al llarg de la tardor, de l’hivern i del principi de la primavera. Es podria dir que jo només estava bé quatre o cinc mesos durant l’any. I encara! Perquè també hi havia allò del cap, que em feia pensar cada cosa… M’ofuscava, em sentia molt malament i m’arraulia a la butaca de pell del menjador i semblava mig mort.
Aquell dia vaig tenir una ocurrència: i si en lloc de semblar mig mort em convertia en un mort sencer, amb totes les de la llei? Així segur que jo ja no patiria més i també estalviaria el patiment a la meva dona. Era tan bona persona, la pobra. Sempre protegint-me, dient-me bones paraules, fent-me costat amb tot el que calgués. No es mereixia aquella vida al meu costat.
Així doncs, aquell matí de gener, just aixecar-me, vaig substituir el meu cafè amb llet habitual per un suc de taronja acabat d’esprémer. Me’l vaig fer jo mateix, amb total devoció, i me’l vaig beure acompanyat d’una quantitat indecent —no les vaig voler ni comptar: cap avall i fora!— de pastilles.
Abans de notar que la meva deglució desorbitada començava a fer efecte vaig anar fins a la butaca on m’asseia sempre i la vaig treure al balcó. El fred em va llepar la cara i, amb rapidesa, es va anar escolant per la roba fins a fer-me una abraçada incòmoda. Vaig treure’m les sabates per no embrutar la pell en excés i m’hi vaig posar al damunt. Aquella elevació em va permetre accedir amb facilitat a la barana. Des d’allà seria bufar i fer ampolles llançar-me al buit. Només era un primer pis i per això calia calcular bé les distàncies: la mort podia fallar. Però no ho va fer. No sé d’on em va sortir aquella agilitat per saltar, ho desconec completament, però la qüestió és que al cap d’uns segons jo estava esclafat enmig de la vorera amb un bassal enorme de sang al meu voltant. S’havia acabat, per fi, el patiment.
*************
Aquell dia vaig ser incapaç de menjar-me el pa que havia comprat, com cada matí, al forn que hi havia a sota d’aquell edifici que llavors més que un bloc de pisos semblava que s’hagués transformat en un escorxador. Quina angúnia, per favor!
Quan vaig haver posat la barra de quart i el rodó de mig ben cuit i tallat a la bossa de roba, me’n vaig anar de seguida cap al cotxe perquè anava tard. Ens havíem entretingut més del compte xerrant de les nostres històries amb la dependenta i si no posava l’accelerador arribaria a la feina a misses dites. I una altra impuntualitat suposaria una retallada de sou que no em podia permetre de cap de les maneres un altre mes. Si no hagués sigut per aquell soroll tan estrident jo hauria continuat fent la meva, però em va ser impossible no parar-hi atenció. “Ai, nena, tu sempre has d’estar a tots els fronts”, em deia sovint la meva mare. I sí, li havia de donar la raó: tafanejar m’encantava.
El rebombori venia del primer balcó, que havia contemplat mil vegades durant els anys que feia que era clienta del forn. Al principi només es veia una butaca que anava fent cops contra la barana. Era de ferro massís i cada fregament semblava que es multiplicava per deu. Vaig pensar que era estrany treure aquell moble de casa amb el fred que feia en aquell instant, però potser els feia massa nosa i no havien trobat cap altre lloc millor per deixar-lo. De vegades, ja se sap, la gent gran agafa unes manies… Després vaig veure un senyor, el que vivia allà de tota la vida, que hi pujava a sobre. Durant els primers segons aparentava estar molt decidit, però els ànims se li van anar apaivagant. Li vaig fer senyals i li vaig dirigir unes paraules —no recordo pas quines eren!— perquè es fes enrere. I em va semblar que em feia cas, perquè va tenir la intenció de retrocedir. Jo vaig observar perfectament que un peu buscava el terra. Però la seva dona, de sobte, va aparèixer per darrere i el va empentar. Llavors se’m van creuar dues imatges: la sang escampada sense clemència per la vorera i la figura d’ella, amb un somriure victoriós, al bell mig del balcó.
*************
A tothom que m’ho pregunti li diré, evidentment, que va ser una decisió seva. Només faltaria! Que no estic tan boja per encolomar-me cap mort, i molt menys la del meu marit. O potser ara que ja no hi és hauria de dir exmarit? Ja sé que a ulls de tothom estàvem casats i ben casats —quines bajanades!—, però jo, sincerament, no el suportava. Feia el paper davant d’ell, és clar que sí, que a les dones de la meva època ens l’havien ensenyat a la perfecció aquesta tècnica, i per això em tenia tan ben considerada. Però tan bon punt es girava em pujava una mena d’odi i de ràbia per les entranyes que l’hauria… Matat. Sí, crec que ho puc dir amb totes les lletres.
Jo ja sabia que aquelles pastilles que es prenia per la depressió crònica li feien tenir pensaments suïcides, però li deia que era igual, que havia de fer cas al metge. Que si no tot podria ser pitjor i que no ens compensaria —a mi sí, malgrat que les coses que valen la pena, ho sé per experiència, s’aconsegueixen amb paciència. I ell, com que m’estimava tant i es pensava que jo li volia bé, ho feia al peu de la lletra.
Aquell matí vaig seguir de lluny tots els seus passos: el soroll de l’espremedora, el soroll de les pastilles que es desenganxaven una per una del blíster, el soroll de la butaca que s’arrossegava fins al balcó, el soroll dels cops a la barana. I jo tan farta com estava de cada un dels seus sorolls —els d’aquell dia i els de tota la vida— només volia buscar el silenci: en aquella casa i en mi.
Al cap i a la fi tampoc vaig fer res tan mal fet: li vaig donar un petit cop de mà —i mai millor dit— davant el seu instant de dubte. Si aquell dia, tan decidit que estava, no s’hagués suïcidat, ell se n’hauria penedit tota la vida. I jo també. I mentre ho penso m’esforço per plorar perquè sé que la gent m’ha de veure summament trista i deprimida, com correspon a qualsevol bona vídua.
Temps de lectura: 6 minuts
