Es diu que la Història sempre l’escriuen els guanyadors i si hi ha alguna cosa que els anys d’estar investigant històries rares i poc conegudes m’han confirmat és, justament, aquesta sentència: la Història l’escriu qui guanya. Ara bé, el fet que la fama, les medalles i les felicitacions se les hagi emportat el que té el poder per escriure els llibres d’història, no vol dir que els altres no hagin deixat el seu testimoni i, a poc que es busqui, et trobes amb exemples que et donen una visió absolutament diferent del que semblava una veritat absoluta, i que podríem anomenar “la cara B de la Història”. En aquest sentit l’anomenada “Reconquesta” s’emporta la palma entre el que s’ha venut des dels estaments oficials des de fa segles i el que realment va passar. I un exemple el tenim en el paper de Rodrigo Díaz de Vivar (més conegut com el Cid Campeador) el qual ha quedat com el gran cabdill en la lluita dels regnes cristians contra els moros encara que… és clar…, quan saps que El Cid va ser comandant en cap de les tropes musulmanes de la taifa de Saragossa, comences a qüestionar-te moltes coses. I que només fos això! Perquè si, a sobre, t’assabentes que va lluitar amb les seves tropes mores contra un altre rei moro i que, a més, aquest altre rei musulmà tenia com a aliats el Rei d’Aragó i el Comte de Barcelona –cristians de soca-rel-, les convencions històriques acaben saltant fetes miques. Doncs això és precisament el que va passar l’any 1082 a la coneguda com a Batalla d’Almenar.
Quan el 1081 va morir el rei de la Taifa de Saraqusta (Saragossa), Abu Yafar Al-Muqtadir, aquesta taifa s’estenia per bona part del que és avui l’Aragó, Navarra, Lleida, Tarragona, Castelló, València i Alacant, sent un de els regnes musulmans més potents de la península Ibèrica. Tot i això, l’herència que va deixar per als seus dos fills significava la divisió en dos de la taifa, deixant la part de Saragossa i Navarra per a Al-Mutaman i les parts costaneres (Lleida, Tortosa i Dénia) per a Al-Mundir. Cosa que no va fer gaire gràcia a Al-Mutaman, ja que significava deixar-lo sense sortida a mar… i ja sabem com eren de cordials (i, de fet, són) les relacions entre germans, ja siguin cristians, musulmans o vegans, quan hi ha una herència de pel mig.
Restes del Castell d’Almenar
Així les coses, el rei de la taifa de Saraqusta (Al-Mutaman), a l’estiu de 1082, va voler sotmetre el seu germà, Al-Mundir, per quedar-se amb les seves possessions i tornar a reunificar el territori que ja va tenir el seu pare sota el seu regnat. L’únic inconvenient és que Al-Mundir no estava per la tasca de cedir els seus territoris al seu germà per les bones, i per això Al-Mutaman va decidir que si no era per les bones, seria per les dolentes… o per les pitjors.
Al-Mutaman disposava aleshores dels serveis del castellà -i cristià fins el moll de l’os- Rodrigo Díaz de Vivar (el Cid). El Campeador, després d’haver estat bandejat pel rei de Castella, Alfons VI, per haver-lo traït, i no haver estat acceptat ni pel Rei d’Aragó ni pel Comte de Barcelona, va decidir acceptar l’oferta de ser el comandant en cap dels exèrcits d’Al-Muqtadir. No cal dir que, a la mort d’aquest, els seus serveis i les seves fidels tropes castellanes, van passar en herència a Al-Mutaman, el qual no va dubtar a jugar aquesta carta contra el seu germà.
Per la seva banda Al-Mundir, veient que les tropes del seu germà es posicionaven al llarg de la frontera entre les dues taifes, i que correspondria –més o menys– a la frontera actual entre Aragó i Catalunya, va decidir demanar ajuda a Berenguer Ramon II, Comte de Barcelona i també a Guillem Ramon, Comte de Cerdanya, possiblement, a canvi d’una forta suma de diners (una paria, vaja).
Aleshores, el castell d’Almenar, un petit punt fort a tan sols uns 20 km a l’oest de Larida (actual Lleida), estava en possessió d’Al-Mutaman per la qual cosa era un lloc estratègic des d’on l’emir de Saraqusta podria atacar la capital de la taifa de Larida. Al-Mundir, en conèixer les males intencions del seu germà i constatar que tan sols hi havia una petita guarnició a Almenar, va decidir enviar les seves tropes -juntament amb les dels seus aliats barcelonins i ceretans- a la conquesta de tan incòmoda fortalesa.
Panoràmica de la Granja d’Escarp
El Cid, aviat es va assabentar que el castell d’Almenar havia estat assetjat, però les seves tropes estaven al castell de la Granja d’Escarp (a uns 35 km al sud-oest de Larida i situat a la confluència entre el riu Segre i el Cinca) que feia poc que havia estat conquerit a les tropes d’Al-Mundir, per la qual cosa no els podia anar a socórrer. En vista d’aquest inconvenient, El Cid va convèncer Al-Mutaman que es personés a Almenar amb les seves tropes, si bé va declinar l’oferiment del rei sarraí de presentar batalla amb ell (no era qüestió de matar-se així per les bones), per la qual cosa li va suggerir que evités la batalla pagant als lleidatans per aixecar el setge. Al-Mutaman així ho va fer, però les tropes d’Al-Mundir i els seus aliats cristians, confiant en la seva superioritat numèrica, van rebutjar l’oferta saragossana. La batalla era inevitable.
D’aquesta manera, quan el Campeador va saber del fracàs de la negociació, va partir immediatament amb les seves tropes cap a Almenar. Allí es van trobar ambdós exèrcits, començant un ball de bastons entre les tropes cristiano-musulmanes d’Al-Mundir i les musulmano-cristianes d’Al-Mutaman que va acabar amb la captura del comte Berenguer Ramon II i diversos dels seus lloctinents pels soldats del Cid, alliberant el setge de la fortalesa saragossana i tornant a Saragossa en llaor de multituds.
El comte barceloní i la seva cohort de nobles, finalment van ser deixats lliures després del pagament d’un important rescat (de cobrar, va passar a haver de pagar, ironies de la vida), encara que això no va significar la fi de les hostilitats, ni de les col·laboracions cristiano-musulmanes, les quals es van prolongar diversos anys més.
En definitiva, que la realitat dels fets converteixen les versions oficials dels fets històrics en un parany que, a ulls poc acostumats, pot passar per bo però que, per poc que ens informem, no se sosté per enlloc. El Cid i els seus soldats cristians van abocar sang cristiana per defensar els territoris i les tropes musulmanes. Unes tropes musulmanes que, alhora, no dubtaven a combatre de la mà de tropes cristianes contra altres tropes cristianes. Tot un compendi d’ incongruències que si a alguna conclusió et fan arribar és que la realitat històrica dels 800 anys de dominació musulmana de la Península Ibèrica va ser molt diferent del que se’ns ha venut i que tan sols noves investigacions i nous ulls poden arribar a trobar la veritable dimensió d’un període que, fins ara, només coneixem amb la subjectiva parcialitat d’una part: la guanyadora.
Panoràmica d’Almenar
Temps de lectura: 6 minuts
