Als seus 77 anys ben complits, Emili Marín i Soriano (Alcoi, 1940), accedeix al saló d’actes cofat amb boina, vesteix camisa clara, jupetí, jaqueta, i un bastó guiador aferrat a la mà dreta. Saluda a tot aquell que li ix al pas, complagut i traspuant una vitalitat envejable. Al poc, ha fet rogle entorn d’ell, assegut a una de les primeres butaques, com deixebles escoltant amatents les paraules que el mestre va pouant en la memòria fresca i vigorosa.
“Quan vulgueu comencem”, diu de la taula d’oradors assegut, frisant per començar a complaure la curiositat, la interpel·lació de l’auditori. Emili Marín és una persona lúcida i entusiasta, malgrat les xacres de la salut dels darrers anys i la malaltia que se li ha endut la vista, i a pesar de tots els entrebancs i accidents amb què el seu destí entropessà amb la Història. Aquest capellà “jubilat” (“entre cometes”, diu, això de jubilat) ha mantingut impertorbable una trajectòria pública socialment compromesa, amb una tan evident influència de les idees provinents del Concili Vaticà II com del nacionalisme valencià progressista. És, a més, o per damunt de tot, una persona de bé, amb una mirada irònica sobre les coses; ha estat nomenat Fill Adoptiu (ell s’estima més dir “predilecte”) de la Ciutat de València, membre del Consell Valencià de Cultura ocupant el lloc deixat pel traspàs de Joan Fuster, a qui tant admira; agitador de consciències, ha estat ficat en mil i una bregues, en temps ominosos i violents. “No me’n penedisc gens. Era el que tocava fer”, rebla amb fermesa.
Emili Marín ha compaginat el treball pastoral amb el compromís social i el periodisme. Ha publicat uns quants llibres, d’entre els quals: Julián Álvarez, un home bo per a Cáritas; Ovidi Montllor, la paraula tendra i compromesa; Josep Lluís Bausset, el darrer maulet o El cardenal Vicente Enrique Tarancón. Com a periodista, ha sigut director de la revista Saó durant dues etapes: de 1987 a 1994, i de 1998 fins 2009. I n’ha publicat més de sis-centes entrevistes a personalitats de relleu, de dins i de fora del país, com ara Gorbatxov, Irene Papas, Ernesto Cardenal, Jon Sobrino, Joan F. Mira, Josep Lluís Bausset, Carmelina Sánchez-Cutillas, Francesc Ferrer Pastor, Andreu Alfaro, Josep Vicent Marqués, Josep Renau… “L’entrevista sempre m’ha agradat… la tècnica, saber quin pot ser l’interés. Fa poc en vaig rellegir algunes i pense que no estan malament”, comenta mentre cerca en els racons de la memòria. “En tinc una especial predilecció per l’entrevista a Josep Renau. Temps després, em digué que era la millor entrevista que li havien fet mai, ¡i a mans d’un capellà, precisament!” (se’n riu per dins, l’Emili). “Aprofitant l’avinentesa d’assistir a una conferència sobre cooperació i solidaritat internacional, vaig entrevistar Ernesto Cardenal, ministre de cultura del govern sandinista de Nicaragua. El cití en un apart, mentre la conferència queia en un llarg ensopiment. A la mateixa conferència hi havia Gorbatxov, així que… però l’entrevista fou una mica complicada, entre altres coses perquè haguí de buscar traductors i… en fi. També he entrevistat Josep Lluís Bausset.. Sí, crec que en total en seran poc més de cinc-centes entrevistes publicades”.
Emili Marín va nàixer un 14 d’abril de 1940 a Alcoi. Fill d’una família modesta: sa mare, mestressa de casa, treballava de “bambunera”, que era el nom amb què es coneixien popularment les dones que treballaven a la fàbrica “El Bambú”, dedicada a la producció de paper de fumar; el pare, treballava en una fàbrica de tèxtil, fou empresonat en acabar la guerra per republicà fidel. “No crec que anara al front, durant la guerra. Mon pare es quedà a Alcoi i el feren sergent. I ell, és clar, es féu republicà. Després de la guerra, passà dos anys empresonat, primer a Albatera, més tard, a Alacant. Era un republicanisme de circumstàncies. No crec ni que sabera que la República s’havia proclamat el 14 d’abril de 1931”. Endemés, Emili confessarà no haver tingut cap influència política de son pare. Emperò, fou per ell que son pare assistí per primera vegada a la seua vida a missa, la primera missa que cantà en ordenar-se rector.
La decisió de fer-me capellà no fou com eixes “revelacions” que cauen del cel, des de la divinitat. Jo vaig entrar en contacte amb la fe cristiana als salesians… sí, la fe en tingué una part… però a mi el que més m’atreia era el poder viatjar, visitar aquells països necessitats, tindre contacte amb aquella gent, amb les seues vides. Fou la possibilitat de viatjar, més que no la fe, que també.” Per les seues reflexions, per a l’Emili, el concepte de viatjar és tant físic –traslladar-se d’un lloc a un altre-, com interior –viatjar cap a dins d’u mateix. Fugir o buscar-se, en dirien els estudiosos de la ment. “Als salesians, jugàvem al futbol, estudiàvem, catequesi… passàvem gana. Clar, en aquells anys, tot el món passava fam. Fou una època dura. Jo estava prim, molt prim, com un pal de granera, de la fam que passava.”
Als tretze anys, deixà el treball administratiu en la fàbrica tèxtil on també treballava son pare, per entrar al Seminari Metropolità de Montcada. Allí respirà un ambient cultural elitista. El cinema, el teatre, foren unes altres inquietuds que no abandonaria mai. Però el seminari estava dirigit per una personatge nefast: Antonio Rodilla, defensor del nacionalisme espanyolista més ranci. Fou una influència que posà molts rectors en contra de la litúrgia en valencià. A més, prohibí que es parlara en valencià, tot just en un seminari metropolità on la majoria dels estudiants eren valencianoparlants. Pot ser, l’únic bo que li passà, a més del cinema i el teatre, fou que deixà de passar gana i “acabí fent panxeta i tot.”
Més tard, gràcies a una beca la qual ignora com li la concediren, ja que en tenia més bé minses opcions, del seminari passà al col·legi Sant Tomàs de Villanueva de València. Allò constituí una inflexió en la seua vida, decisiva: allí conegué mossén Josep Espasa, un canonge conciliar, lletrat i molt sensibilitzat amb la cultura del país. Per mitjà d’ell, conegué alguns dels intel·lectuals que restaurarien el caràcter nacional del País Valencià. “El pare Espasa era una persona cultíssima. Gràcies a ell vaig conéixer personalment Vicent Ventura, Joan fuster, Josep García Richart, Josep Iborra… Allò fou fonamental per a mi. Hi vaig adquirir una consciència valencianista; em vaig fer això que se’n diu nacionalista. Em vaig fer una persona social i íntegrament compromesa. Compromesa amb la llengua, compromesa amb la cultura i compromesa amb la societat del País Valencià… Joan Fuster fou una personalitat cabdal en el procés de democratització del país, però, sobretot, en el procés identitari dels valencians. Ho exposà molt clar en el seu llibre Nosaltres, els valencians, que publicà el 1962.”
Ordenat rector, passà per diverses parròquies i poblacions. Sent capellà a Castelló de la Ribera, el 1965, quedà colpit per les idees del Concili Vaticà II. Unes idees que, de bon principi, difongué de poble en poble. “Allò fou un autèntic esclat. El Concili Vaticà II canvià radicalment el concepte d’església. Clar, allò no podia durar. Per al conservadorisme de la cúria representava un perill. Negaren tota possibilitat de canvis i s’hi instal·laren en un immobilisme integrista”. Aquella postura oficial de l’Església matà tota iniciativa per tal d’acostar més la litúrgia al poble. “Impediren que es fera la missa en valencià. Una de les excuses era que la societat valenciana no estava preparada per a escoltar missa en valencià, una altra que si allò era català i no valencià… Després, hi hagué un cert ambient d’amenaces i repressions. I acabaren amb tota iniciativa, feren desaparéixer la més mínima esperança”, comenta amb un punt no exempt d’amargor. Els problemes, però, no acabaren ahí. L’edició de la Bíblia valenciana fou un projecte editorial de la revista Saó, inspirat en l’edició de la Bíblia catalana interconfessional. Llavors, el cardenal García-Gasco s’hi oposà amb contundència i hagué de ser amb la intervenció del mateix Vaticà, beneint la iniciativa, que la Bíblia valenciana acabà editant-se. Emili Marín, a les antípodes d’aquell món dels Rouco Varela, García-Gasco, Suquía, compatibilitzà les obligacions parroquials amb les seues inquietuds culturals i polítiques. El teatre, les protestes socials, les relacions amb els intel·lectuals compromesos: Gustau Muñoz, Ramir Reig, Josep Picó. Les conferències de Fuster. O els concerts i festivals de música en català: Raimon, Guillermina Motta, Pi de la Serra, Ovidi Montllor –de qui se’n va fer molt amic.
De la parròquia de Castelló de la Ribera passà a la Pobla de Farnals, per a acabar al barri de Benicalap, el 1976. El juliol d’aqueix any nasqué la revista Saó, una fita de la premsa valenciana, i actualment, la revista degadana amb redacció a València, ja que El Temps comparteix redacció amb Barcelona. Marín hi va arribar quan la revista estava dirigida per Josep Antoni Comes, és a dir, uns mesos més tard d’eixir al carrer, el 1977. Aquells foren uns temps d’autèntica efervescència en la premsa, no sols al País Valencià, també a l’Estat espanyol. L’aparició del diari El País, marcaria un abans i un després. Anys més tard, el 1987, Marín se’n féu càrrec de la direcció de la revista. Impulsà la professionalització de la redacció i llançà alguns monogràfics, com ara el dedicat a Ausiàs March o Joan Fuster. Després vingué la seua dedicació absoluta a la revista, fins que es va veure a abandonar en fallar-li la vista. “L’aparició de Saó fou una fita importantíssima. No només per a l’església valenciana, també per a la societat i el periodisme. Era necessari tindre un mitjà de comunicació en la llengua del país, que parlara de les coses que importaven a la societat valenciana, en clau valenciana i amb un punt de vista valencià. Es tingué una especial cura i dedicació a la cultura i a tot allò que tenia una incidència en la cultura, l’esport, la llengua, la història o la societat. La línia editorial és progressista i clarament valencianista.”
Parlant sobre la premsa i els mitjans de comunicació valencians, Marín no s’està de dedicar-li unes reflexions a la propera televisió valenciana que ja s’acosta. “La televisió és el mitjà de comunicació més important, imprescindible. Els valencians necessitem una televisió –i una ràdio- pròpia, que ens parle en la nostra llengua, amb una programació per a tot el món –no només per a quatre intel·lectuals-, però de qualitat i digna. Al temps, la societat valenciana ha d’exigir-la, ha d’estimar-la, ha de recolzar-la. I això és el més difícil. La societat valenciana és meninfota, li importa un rave la llengua –la seua substitució, minorització i desaparició-, la cultura, la música en valencià… li importa un rave el País Valencià. No estic dient que no val la pena fer-hi res. Al contrari. Ara més que mai hem de treballar per recuperar, per fomentar i dignificar allò que ens identifica com a valencians, començant per la llengua. I és d’agrair i recolzar la tasca que les associacions com Tots Temps Acció Cultural esteu fent. Jo, al llarg de la meua vida i per experiència personal, he conegut gent i gentola. Mireu, fa uns dies em van fer un homenatge a la Pobla de Farnals. Sé que açò és pura vanitat de vanitats, però ho contaré. Li posaren el meu nom a la bilbioteca pública i penjaren un retrat meu. Allò fou, supose, en agraïment per tot allò que hi havia fet, estant de capellà. Portava el Supercaminal, del grup Pluja Teatre, una obra de denúncia ecologista; hi vaig organitzar algunes conferències de Fuster, els concerts de Raimon i l’Ovidi, o tantes altres coses. El fet és que llavors jo els hi vaig dir: mireu, tot açò que esteu fent, quan vinguen els altres ho desfaran tot, despenjaran la meua foto i li llevaran el meu nom a la biblioteca. La gent té poca memòria i li importa poc lo bo que s’haja pogut fer. Eixa és la realitat de la societat valenciana.”
Que com es defineix Emili Marín? “Jo, sóc un beat d’esquerres”.
És poqueta nit. Els assistents, arrepapats còmodes a les butaques, agraeixen les paraules d’Emili Marín amb un càlid i fervorós aplaudiment. Abans d’alçar-se de la taula d’oradors, Marín encara té temps per a dir: “Si algú vol fer-me alguna pregunta, ací em té. A la seua disposició.” Somriu satisfet, i un xic picardiós.
Foto de Biel Aliño
Temps de lectura: 11 minuts
