No era una nit d’aquelles tan caloroses en què dormir és quasi impossible perquè l’aire es torna humit, feixuc i irrespirable. Tampoc era una nit d’aquelles tan fredes en què aclucar l’ull costa Déu i ajuda perquè la roba del llit sembla que no abriga i que els radiadors s’han declarat en vaga. Realment era una nit d’aquelles tan suaus, tranquil·les i calmades en què rendir-se als encants onírics hauria de ser un autèntic plaer. Potser per a qualsevol persona hagués estat així, però la Mariona no era ben bé de la mateixa opinió.
No es podia negar que la dona —feia poc que havia arribat a la quarantena, estava força musculada pel parell de vegades a la setmana que anava al gimnàs, treballava de banquera des de feia més de quinze anys i tenia una família que sempre descrivia com a idíl·lica— havia intentat per activa i per passiva fer qualsevol cosa per adormir-se. Però res no havia donat resultat. Per això havia decidit sortir de l’habitació amb un silenci sepulcral, posar-se la jaqueta prima per sobre del pijama, tancar la porta d’entrada lentament i baixar al carrer per fer passar les hores amb una mica més de rapidesa.
La Mariona no tenia per costum fer allò. Al contrari: ella mai no s’atrevia a marxar de casa sense que el mirall li donés el vistiplau sobre la seva elegància. Malgrat tot, aquella nit s’havia fet aquella concessió. No es podia treure del cap els resultats mèdics que havia anat a buscar a la tarda ni tampoc amb la fredor amb què el professional que l’havia atès els hi havia explicat. Que no estava comprant cap tros de peix ni de carn, ni cap peça de roba interior, ni tan sols cap objecte de força valor. Estava escoltant que tenia càncer i que a partir de la setmana següent hauria de començar un tractament —“llarg i una mica dolorós”, havien estat les paraules textuals del metge— per intentar combatre’l.
Encara no havia sabut com explicar-ho al seu home i molt menys als seus fills. Sempre havia sigut del parer que els nens, per petits que fossin, ho entenien tot, però llavors, amb la mort volent-se intercanviar amb la seva ombra, ja no ho veia tan clar. Deixaria passar uns quants dies, sí, sobretot per assimilar-ho i poder-los-ho dir amb una relativa serenor, tot i que tampoc podia excedir-se, ara que havia de lluitar a marxes forçades contra el temps.
Asseguda en aquell banc de fusta que donava a la plaça, la Mariona es va començar a distreure amb el que passava al seu voltant ben entrada la mitjanit. De cop, una veïna del bloc del costat, després de llençar les escombraries, se n’havia anat carrer enllà, de segur que per estirar una estona les cames. També es va encendre un llum en un habitatge de la tercera planta. Semblava que era del menjador, i per l’enorme finestral en va sortir un noi força jove, encorbat i balbucejant amb un to de veu considerable, per fumar-se una cigarreta al balcó. Encara va observar com un cotxe que li sonava de veure’l aparcat sempre al mateix lloc feia voltes i més voltes a la plaça, sense cap mena de rumb però amb poques intencions d’aturar-se.
En aquella matinada tan suau, tranquil·la i calmada, la Mariona s’adonava que no només era ella la que tenia problemes per agafar el son. Què devia haver preparat la vida per a cada una d’aquelles persones que ni tan sols la nit fos capaç d’engolir-ho?
Temps de lectura: 3 minuts
