fbpx
La revista més vital

Quan la platja és una fira

De la platja estant, aboque la imaginació gràcies al gest majestuós que la meua ànima m’acaba d’oferir, i que no és cap més que el de proveir-me de lupa, prismàtics i monocle. Ah! I un grapat d’anys que encara no s’esgolen per les arrugues del palmell de la mà com sí que ho fa l’aigua de l’última onada que he fet meua hui, i que retinc una mica i  la faig servir per treure’m aquells granets d’arena que se m’enganxen entre els dits i que tant de temps han necessitat per crear-se a colps de mar i vinga i vinga… I que ara rebutge del meu cos com un infidel aboca les seues preses després de gaudir-ne.

I és que he fruït molt compilant aquelles imatges que m’ofereix aquesta banda de costa i que em fa venir a la memòria una fira, uns cavallets, uns cotxets de xoc i per damunt de tot una nòria; la reina de les atraccions. Tota ella de llumenetes i de cassoles a vessar de gent en dia de fira forta, i que roden i roden i tornen a rodar entre crits i gemecs que volen dir moltes coses i que vés a saber què i amb qui puges, perquè allà dalt i amb aquelles vistes, un necessita de molt bona companyonia, escolte. I un ha de ser valent perquè al cap i a la fi, després de tantes  fires, sempre s’ha d’optar per coses noves que et facen assaborir nous vertígens i novells mals de panxa fins ara desconeguts.

I les ones fan la seua i ballen al so de les llunes i ara ens diuen “ei” i tot seguit s’acomiaden amb un “au” i ballen, ballen i deixen aquella bromera a vora mar blanca i tota plena de bambolletes que desapareixen en un tris tras, mentre que quan la mare ona se’n torna cap a les costes de Grècia, fa un soroll de coralls i petxines i restes de pedretes i cinques petitones a més no poder, que ni el millor orfebre, escarbant les seues pedres precioses i més nobles per ornar el millor anell, pot imitar.

Ja un poc entrat el matí, l’aire comença a donar vida a tant de color. I és que no hi ha modes ni convencionalismes dins del cromatisme de la platja i tant de bo fa un roig cridaner com un groc esmorteït d’ombrel·la a punt de jubilar-se. Allà van tovalloles de tota mida i condició i ara n’hi ha d’arrodonides per posar el possible llibre, el paquet de cigarrets, la llauna de cervesa i la pamela. És un indret tranquil aquest, tot s’ha de dir. Tot i això, però…

Trobaríem els nanos que criden i que es llancen la sorra a grapats inconscients i atrevits. Trenquen el silenci els adolescents que semblen de goma mentre juguen al futbol i que no sé, escolte, com s’entenen si cadascú té una llengua i duu a l’esquena un bagatge molt diferent, però s’entenen i m’encisa el mestissatge. I molesten la pau interior els qui, tatuatge al canto i cabells arreplegats i ben emperfumats de tenda atordidora de centre comercial, duen la música arreplegada al seu bluetooth i confien, òrfens de veritat, que el proïsme combrega amb la seua addicció pel regaetton.

M’acoste la lupa digital i vinc a dir-ho perquè és d’aquelles que obrin l’objectiu tot tancant el polze i l’índex, segons com, i indague més en una cosa que en una altra i també, depén del moment, òbric o tanque més el timpà malgrat la música ambiental de la natura i de la condició inhumana, perquè ben a prop una espècie de tribu humana es dedica a altres quefers com asseure’s en grup en cadires variopintes i de totes mides, i és que hi ha d’aquelles baixetes, d’altres que duen un coixinet per recolzar el cap mullat de suor amb crema i condicionador del dia anterior i d’altres que et permeten desconnectar del clamor tertulià de la reunió platgera i estirar-te per convertir-te en península —i ho dic perquè et fa aïllar-te, però n’estàs al club, pendent d’un fil d’aquesta… com diria jo? Comissió—, i que normalment la formen el veïnatge d’un grup d’apartaments que ja porten uns anys estiuant al mateix cau. Ara tanque la lupa i a tocar de mi hi ha una parella que acaba d’arribar amb tot el comboi i això que hui és un dia sugador i hi ha aquella humitat que treu de polleguera a un sant Job. I allà va l’ombrel·la, per suposat, i les quatre cadires que duu el mascle alfa. També porten una nevereta perquè a dintre, com després voré, hi ha bresquilles, mig meló d’Alger i una ampolla que durant tota la nit haurà estat posada al congelador entre increpacions de “Todo lo tengo que hacer yo”. “¿Esto son vacaciones?”, s’encén un cigarret i ensopega dues calades d’aquelles nervioses que llança després a l’atmosfera ben carregada que ni el més matemàtic dels botafumeiros. Ell, mentre, el mascle de la colla, ha de dur el pobre xic un carret tot ple d’andròmines juganeres i la meitat d’elles restaran a l’arena i les ones de Grècia se les enduran i aniran a parar a la panxa d’algun peixot i de ben segur que formaran part de la sabrosa gamba de Dénia. I bé, sap? La qüestió és que munten el campament i s’ha acabat i allà que s’estan ben pagats i ben feliços.

Ben endins del recinte platger em trobe als qui ho volen tot ràpid i que ho fan tot ràpid i que els agraden els diners ràpids i compren compulsivament i fan l’amor per anomenar-ho així, ràpid, i es posen l’esprai aquell modern que diuen que bronzeja més i maten la possibilitat que l’altre o l’altra te l’escampe, amb la de coses que un pot sentir quan li’l posen al damunt amb eixe contacte que et sorprén i que et fa pensar en altres corrupteles de l’epidermis i segons qui, de la dermis també… I com que ho volen tot ràpid i es perden un dels sentits més comunicatius, també es perden el contacte del xaloc més confortable.

Hi ha més enllà, a tocar de l’ombra d’un tamarit, una parella de iaios amb les seues converses callades i ell s’acosta amb un poalet d’infant d’aquells de fer castells d’altres temps i l’ompli d’algues i agafa una pedreta negra amb forats, que emula a l’esponja, i li l’acosta a la iaia i comença a fregar-li les cames una a una tot passant-li les algues per les desorbitades varius que s’han alimentat de la calor i de la xafogor i que a ella l’empipen a més no poder però a ell, al seu home de tota la vida, si li lleves la mar el mates i ella ve per l’home i ell li frega les cames amb el iode guaridor i li fa les dureses dels peus com l’esmolador que afila els ganivets dels restaurants cada dimecres i que ve d’on el Nostre Senyor va perdre les espardenyes.

Per la vora caminen cossos variats i hi ha de musculats que esperen com aigua de maig l’oportunitat i hi ha els petits i baixets i aquells que en caminar fan tremolar les natges i aquells que presumeixen de tèxtil del xinés i d’altres que el duen de casa bona italiana i aquells que no duen la part de dalt i que donen la nota civilitzada i de trellat al quadre platger i els qui eviten les algues dels iaios i els qui…

A les dotze arriba una parella. Perquè, sap? Fan com si foren parella i tenen una seixantena. Ella està negra com una paella i és alta però denota certa elegància i duu pamela d’ales amples i molt volubles, que li donen una aparença molt déco. Ell vesteix camisa de mànega llarga d’aquelles vaporoses i a sota un banyador d’aquests de camalet i és que ell deu saber combinar bé els colors o que ella sap combinar-li’ls molt bé. S’asseuen silenciosos. Ell a una cadira i ella a la tovallola. No es diuen res, es miren i miren els altres. I observen i de tant en tant es riuen i pense que es duen bé i són d’aquells que a casa, taula parada, sense dir-se res verbalment s’ho diuen tot amb ganyotes i picades d’ullet i si en diuen cap de paraula, no cal allargar gaire la sintaxi; és la parella típica de “wizard” amb allò de: “Lo bueno prevalece, no?” que deia l’amiga Nati Mistral. Ella xiscla de sobte, amb un gemec apagat i emet el critet amb la mà dreta a la boca. “Jose, el foc! Has apagat el foc?” “Jo? Però dona… Bo, ara aniré… Dóna’m les claus de casa.” “No, ja vaig jo…” . S’aixeca i se’n va. Quan en tornar, ve amb els llavis d’un roig encés, un mocador lligat al cap i un tel enrotllat a banda i banda del seu cos encara molt estilitzat i sense fer soroll es torna a estendre al sol.

I la nòria allà va i pega moltes voltes i té tant encant, escolte. I les gents responen a mil veus i colors i olors. I totes es diverteixen i en gaudeixen a la seua manera i  condició de les estones de sol i platja.

I quan me’n vaig i ja he deixat de banda els atifells de vista dels quals la natura m’ha dotat, puc veure el xicot que, bocaterrosa, i fent com qui dorm, mira de reüll un cos perfecte per a ell, com la bèstia que tria la seua presa per tota la sabana. I no s’aixeca i fa petits moviments de malucs perquè està tot ben enervat.

I pel camí, de totes les estampes que el matí m’ha donat a triar em quede amb aquesta darrera i sap per què? Perquè és l´únic passatger de la nòria que ha aprofitat les vistes des de dalt de tot de l’atracció perquè per això està la nòria a la fira, no ho creu?

Temps de lectura: 9 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close