Aquell matí —cosa estranya en nosaltres!— vam sortir molt puntuals de casa. No eren uns privilegis de què gaudíssim gaire sovint, perquè els llençols, als meus fills, se’ls enganxaven exageradament quan es tractava d’anar a l’escola. Uns “cinc minuts més” per una banda i un “és que els meus ossos encara no es veuen amb cor d’aguantar-me” per una altra eren de les excuses més repetides dia rere dia. Llavors, és clar, el panorama era obvi: corredisses per vestir-se, més corredisses per esmorzar i moltes més corredisses encara per enllestir els últims detalls: rentar-se la cara i les dents, pentinar-se, posar-se les jaquetes i penjar-se les motxilles.
Però aquell dilluns —la cosa en ser principi de setmana encara tenia més mèrit— anàvem sobrats de temps. Tampoc no em volia emocionar en excés, que ja sabia per experiència que, en qüestió de només un parell de segons, tot es podia tòrcer, però era evident que no podia dissimular la meva alegria. Fins i tot les baralles que normalment tenien els meus fills —que a mi m’irritaven profundament i que a ells semblava que els donaven adrenalina— s’havien oblidat de pujar al cotxe amb nosaltres. I si resultava que eren elles les que encara estaven fent el ronso als seus llits?
Només de trepitjar amb les rodes els primers deu metres d’asfalt, a dins del vehicle ja va venir la pregunta:
—Mama, què és el futur exactament?
No és que la meva filla de set anys demanés aquestes coses de manera habitual, però un dels cartells que hi havia per a les eleccions municipals en què justament es feia servir aquesta paraula li havia despertat la curiositat.
—El futur és tot allò que ha de venir.
—Que ha de venir quan?
—Doncs aquesta tarda, demà, d’aquí a una setmana, quan tinguis vint anys o quan en compleixis setanta.
—Ui, no crec pas que hi arribi, jo!
—Què vols dir!?
—Que no crec pas que visqui tant!
—Com que no? Jo espero que hi siguis durant molt de temps!
—Però…
—Què, bonica?
—I si arriba un moment que no tens ganes de viure més què has de fer?
Em vaig quedar en blanc. No estava preparada per allò. Si ja era difícil parlar de la mort a les criatures —la que venia de sobte, sense avisar, quan ningú no l’havia cridat— sense recórrer a les metàfores ximpletes del viatge i del son profund, que més que ajudar només feien que espifiar-la, com es podia encarar la mort —un suïcidi, ras i curt— que era volguda?
—Doncs llavors puges a dalt d’una muntanya ben alta i et quedes allà per veure què passa.
Per sort el meu fill de cinc anys havia trencat aquell tel que s’havia instal·lat en mi i que no em deixava pronunciar cap explicació més o menys lògica. I és que la pregunta que m’havia llançat la meva filla em ressonava pel cervell, me’l colpejava, com si hi tingués un munt de rocs que m’anessin d’un costat a l’altre. “I si arriba un moment que no tens ganes de viure més què has de fer?”
Sense anar més lluny el meu pare —el seu avi— feia poc més d’un any que havia decidit que estava terriblement cansat d’existir. Des que la meva mare havia començat a notar els símptomes d’una malaltia que tots els metges haguts i per haver ja havien diagnosticat com a irreversible, ell havia anat caient en un pou de tristesa, pena i misèria. No s’imaginava la vida sense ella, tot i que tampoc es feia a la idea de com seria subsistir amb ella en aquella mena de condicions. Com s’ho faria per cuidar-la si ell estava acostumat que li fessin tot? Quines paraules escolliria per animar-la si ell era un home de silencis llargs i profunds? Com li demostraria que, malgrat tot, se la continuava estimant, si ell no tenia esma ni per a si mateix? Tot plegat no era res més que una tragèdia. I com a tal només podia tenir un final desesperat.
I així va ser com un matí d’octubre, en què el dia s’havia despertat amb poques ganes de vestir-se de tardor perquè el sol encara ho escalfava tot amb una extrema dolcesa, es va decidir. Ningú hauria notat que el meu pare en portava alguna de cap, perquè va actuar amb els mateixos rituals de sempre: esmorzar copiós, lectura en profunditat del diari esportiu, dutxa ràpida i quasi sense sabó, afaitat curós, enllustrament de sabates i caramels d’eucaliptus a dojo —li encantava tenir aquest regust a la boca de manera permanent— a les butxaques dels pantalons amb la ratlla ben marcada a cada un dels camals.
Va dir a la meva mare que se n’anava a buscar una mica de pa. Ella li va respondre que potser no calia, que acostumava a tenir-ne de congelat. Però ell, sense mirar entre els calaixos de la nevera, va assegurar-li que no en quedava ni una sola engruna i que per dinar el trobarien a faltar. I va sortir de casa després de fer un petó generós als llavis de la dona que feia més de trenta anys que li havia robat el cor. Sense jaqueta, sense bossa, sense cap moneda, però amb molta determinació d’acabar amb tot d’una vegada.
Quan faltaven pocs minuts per al migdia la meva mare va rebre una trucada al telèfon fix. Li va costar penes i treballs aixecar-se de la butaca on estava asseguda durant tantes hores al llarg del dia per acostar-se l’auricular a l’orella, però sempre havia sigut del parer que les demandes s’havien de satisfer.
Pensant-se que era jo, o la seva germana, o alguna de les seves amigues de la infantesa va contestar amb una energia que no tenia ni la més remota idea d’on li podia haver sortit. Cap persona està mai preparada per rebre una mala notícia, ni tan sols aquelles que s’esperen des de fa temps: la guspira, potser de mida petita però terriblement perversa, que ho enviarà tot en orris.
La pobra, és clar, es va desmaiar. De segur que va ser qüestió de pocs segons, però li va caldre aquest marge per desaparèixer momentàniament del món. I, en retornar a la consciència, el cervell se li va emplenar de preguntes que ni aquí, ni allà, ni més enllà podien trobar cap mena de resposta.
I qui sap si això no és el millor: viure amb la companyia de les incògnites i no pas de la veritat, que, de vegades, de tan pura, acaba per convertir-se en una llosa increïblement insuportable. “Les morts, les de tota mena, s’han de respectar”, li havien dit algunes veus a la meva mare des del primer instant que es va saber vídua. Ella, amb les forces que la malaltia li deixava, volia donar-los la raó, desitjava fer-los saber que també pensava així. Però no li va sortir ni una paraula ni se li va dibuixar un gest que ho corroborés. “Les coses a la vida dels altres són fàcils de digerir, en canvi quan et passen a tu se’t col·loquen a la gola com un os de pollastre i de tan poc aire que et deixen circular estàs gairebé cada instant al marge de l’ofec”, em repetia sovint.
De l’escenari que havia escollit el meu pare per suïcidar-se —un edifici en ruïnes ple de fang i deixalles— i del que havia servit a la meva mare per lamentar-se’n —la nostra llar familiar— vaig tornar cap al meu cotxe. Els nens taral·lejaven les cançons que anaven posant a la ràdio i jo continuava essent incapaç de liquidar aquell interrogant que volava entre nosaltres. Per això l’argument de la muntanya que va donar el meu fill em va semblar bé. Era un lloc que s’associava a la calma, a la tranquil·litat, al contacte directe amb la natura i fins i tot amb alguns animals. Un indret que era l’escenari de molts contes. Un paisatge amic, acollidor, que oferia resguard.
Vaig arribar a la conclusió, no sé si encertada o no, que no calia córrer més de pressa que la vida. Es tractava d’anar al seu ritme, d’observar-ne bé les petjades que deixava i de seguir els seus passos. Ella, inevitablement, s’encarregaria d’anar mostrant tota la seva gamma cromàtica, i les tonalitats més fosques arribarien a saber conviure amb el repertori de colors més alegres. Al capdavall era així com funcionava tot: un dia menjaves amb un núvol blanc i flonjo, l’endemà sorties a passejar de bracet amb un raig de sol groc i lluent, i alguna vegada fins i tot respiraves aire de color de préssec. I també hi havia les ocasions en què dormies amb l’ombra d’un polsim entre marronós i gris que odiaves amb totes les teves forces.
Quan vam arribar a l’escola —potser cap dia havia tret tant de profit d’aquells escassos minuts de trajecte— em sentia diferent. Amb ganes d’aprofitar cada un dels batecs del meu cor, amb ganes de compartir-los amb els meus éssers estimats i, sobretot, amb ganes —més que mai— de no cansar-me de viure.
Temps de lectura: 8 minuts
