La roda d’onze metres de diàmetre de la tuneladora “Barcino” avançava lentament i imparable pel subsòl del carrer de Mallorca de Barcelona, a quaranta metres de profunditat. La màquina havia començat a perforar el tram més crític del túnel de sis quilòmetres de llargària, que havia d’unir les estacions de Sants i la Sagrera pel pas del futur tren d’alta velocitat. Avançava set metres cada dia. A aquest ritme tardaria dues setmanes a perforar el tram que transcorre pel costat de la Sagrada Família.
Havia començat la tardor, una tardor que es presentava angoixant per a molta gent; pels responsables de l’obra, pels polítics, pels veïns i per tota la gent preocupada perquè el túnel no afectés la colossal obra del mestre Gaudí.
L’activitat en aquesta part del carrer de Mallorca era frenètica, tant de dia com de nit. Els tècnics supervisaven una vegada i una altra els paràmetres de control. Comprovaven que no es detectessin anomalies, mitjançant el centenar de sondes instal·lades al temple i a les cases del voltant. Anomalies tals com desplaçaments de les pilones, vibració dels fonaments per sobre dels límits permesos, escletxes a les construccions, etc.
El director de l’obra no es podia desenganxar del mòbil, tothom volia saber si la Sagrada Família seguia intacta. Mentrestant els turistes seguien pujant i baixant de les torres de les façanes del Naixement i de la Passió.
Cada matí es personaven a l’obra multitud de persones deleroses d’obtenir informació dels avanços dels treballs. Periodistes, polítics, tècnics, estudiants i plataformes veïnals. El portaveu de l’obra, no donava l’abast informant a tort i a dret. Afortunadament les obres avançaven a bon ritme i sense incidències remarcables.
Feia dies que els serveis meteorològics pronosticaven que s’apropava una borrasca de les bones. Per una vegada ho van encertar i durant tres dies va ploure d’una manera torrencial. Es temia que l’aigua s’acumulés a la barrera de pilones, tot i que estaven dissenyades per ser permeables a la seva circulació.
Per fi, al cap de quinze dies i amb una precisió suïssa, la tuneladora va finalitzar la perforació del tram més polèmic de l’obra sense que s’hagués enfonsat, com pregonaven els més pessimistes, la Sagrada Família. El pitjor havia passat i la màquina s’allunyava del temple.
Per celebrar-ho, es va organitzar una festa popular a la cruïlla dels carrers de Sardenya-Mallorca. Milers de persones s’hi van aplegar. Va haver-hi parlaments, xocolata i jocs pels infants. Per acomiadar la festa es va ballar una sardana que encerclava el perímetre del temple. La rotllana era tan gran que es va aconseguir un nou Record Guinness.
La màquina va seguir rodant i al cap de quatre dies, quan ja estava a la meitat del tram entre els carrers de Sardenya i de Sicília es va sentir una explosió molt forta, acompanyada d’un tremolor semblant a un petit terratrèmol, que va durar quinze segons. Va passar a les tres de la matinada i va despertar als veïns de la plaça que esverats van sortir als balcons o van guaitar per les finestres. La Sagrada Família estava il·luminada i el que van veure els va deixar sense paraules i sumits en la més absoluta perplexitat.
Dues torres de la façana de la Passió, les més properes al carrer de Mallorca, s’havien inclinat uns cinc graus, en direcció a aquest carrer.
De mica en mica va anar arribant una munió de gent a la plaça. Autoritats, bombers, cotxes de policia, mitjans de comunicació i desenes de persones que no es podien creure el que estaven veient: una versió catalana de la torre inclinada de Pisa.
Aquella nit els veïns de la plaça no van poder dormir i els que menys ho van fer van ser els del carrer de Mallorca afectats per la possible caiguda de les torres. Van haver de deixar els seus habitatges i traslladar-se a un hotel.
L’endemà tots els mitjans de comunicació, nacionals i internacionals, informaven del succés. El govern de la ciutat es va reunir amb caràcter d’urgència per analitzar la situació i prendre les mesures pertinents. A mig matí ja se sabia el que havia succeït; vuit pilones de les cent vint que configuren la barrera de contenció, s’havien partit per la meitat i una part dels fonaments de la nau havien cedit.
La plataforma veïnal de l’AVE pel litoral, va demanar la dimissió de l’alcalde de la ciutat i la dels presidents de la Generalitat i del govern Espanyol. Els dies que van seguir van ser delirants; els debats a televisió eren monotemàtics i agressius entre els uns i els altres. Es van suspendre les obres i es van convocar arquitectes i especialistes, d’arreu del món, per saber com calia actuar.
Una tarda, mentre es discutia i discutia el que calia fer, es va produir una altra explosió, semblant a l’anterior i dues torres més, les de la façana del Naixement, es van inclinar cap al carrer de Provença.
La Sagrada Família semblava un d’aquells barrets de joglar, que tenen les banyes doblegades, amb cascavells a les puntes.
Segons els experts, pel principi d’acció i reacció, els fonaments de l’altra banda del temple havien cedit, per equilibrar la plataforma de la base i això va afectar les torres diametralment oposades a les primeres.
No se sabia com podia acabar tot allò. Com a mesura d’urgència es va acordar fer pilones noves per substituir les que s’havien partit i injectar tones i tones de formigó als fonaments. Va començar aleshores un debat molt dur sobre la conveniència o no d’enderrocar el temple; van passar mesos i mesos discutint la qüestió, sense arribar a cap mena d’acord.
Després d’un any de l’incident, l’ajuntament va emetre el següent comunicat:
“Després de llargues discussions respecte a les accions futures que es podrien dur a terme en el temple de la Sagrada Família, i considerant que les pilones refetes, aguanten perfectament i considerant que els fonaments han quedat notablement reforçats i considerant que el nombre de turistes que vénen a Barcelona s’ha triplicat des de la inclinació de les torres, s’acorda, de moment, deixar les coses tal com estan.”
(Imatge modificada de la Sagrada Familia, extreta d’una publicació d’Internet, anomenada “Boca a boca” sobre “El hundimiento de la Sagrada Familia”, del 10 d’abril de 2010.)
Temps de lectura: 5 minuts
