He llegit i rellegit un munt de vegades els 482 mm de Damià Rotger, com a col·lega, com a prologuista, perquè sí i per escriure’n aquesta ressenya i recomanar-vos-el, i la veritat és que en cadascuna de les lectures queda un regust com d’haver devorat un text fantàstic, de fantasia.
Es tracta d’un poemari que agraeix una lectura per etapes perquè, tot i no assenyalar-nos parts o capítols, l’autor divideix el seu viatge a la recerca de la bellesa en tres estrats: la contemplació, com a observació d’un entorn mutant i en perill; la introspecció, com a comprensió definitiva de l’amor; i la identificació en l’altre, com a consciència del lloc en el món.
Al llarg del llibre, Rotger ens descriu uns paisatges (els de Menorca, la seva illa), uns amors (profundíssims, tàntrics), uns personatges (marginals, brillants), que semblen no poder existir a hores d’ara, en aquesta era de superficialitat, brutícia, egocentrisme i selfies que habitem, però que se’ns plantaran davant dels ulls i dins de l’ànima si permetem que el poeta ens faci de guia.
Rotger construeix aquestes descripcions a partir de dues idees. D’una banda, per mitjà del concepte del color blau, molt illenc i per això també estretament relacionat amb la melangia del blue anglès (i tal vegada amb els filtres de la seva visió: no me’n puc estar de dir-vos que els ulls de Rotger són d’un cel quasi transparent). L’autor menorquí (Ferreries, 1981) ens presenta un segon llibre ple de textures: versos que parlen de mar, de carbó, de rapinyades i membranes i pètals de flors, del ventre de la mare i d’altres coves (forats) menys amables.
La influència d’autors coetanis molt diferents entre ells però que obertament admira, com Ponç Pons, Pere Gomila o Meritxell Cucurella-Jorba es respira per entre les imatges i històries que Rotger basteix amb una sensibilitat mil·limètrica: la bellesa com a sentiment i la bellesa com a resultat de simples proporcions (en Damià es dedica a la creació de fonts tipogràfiques) s’emmirallen en un esclat de llum.
Aquestes textures, així com les tensions en la lluita aferrissada per descobrir si sobre la bellesa ens mana la matemàtica o una mena de subjectivitat espiritual, són del tot palpables en els versos més purament eròtics del llibre. Al poema Cala Pregonda, notem “al pit / l’incommensurable / bategar del teu gemec”. I a Ejacular, podem “Existir / quan el carbó renova el sexe / de sofre i empatxa de magma / el cony del volcà”, i esquitxar “les anques de l’infinit”, si fem l’Amor com Rotger ens assenyala (amb una eufòria que a vegades ens recorda també la dels “vertigens rosa” de Jaume C. Pons Alorda. Però no ens encallarem en l’autocomplaença i l’onanisme, perquè el camí que ens proposa Rotger, com us deia, contempla l’entorn, l’interior propi i també l’alteritat. Si sou tan afortunats com jo de conèixer en Perrontxo (a qui dedica el poema Extralímit) en viva carn, experimentareu com “la paraula abandona / la quietud de la centralitat / i enfollida penetra els somnis / dels éssers Innúmeres” i, si la Fortuna us hi vol, compartireu la nit amb la “rapinyada població d’amor insomne”. És així, vivint als marges i a la intempèrie com, segons el poeta, conquistarem el temps.
D’altra banda, el relat es fila també a través de la idea de la longitud d’ona (del color blau, que fa de títol del recull). Per si mateixa, la forma d’ona ja ens dibuixa quelcom que no és recte, però manté l’equilibri, les simetries; de cosa que no té un principi i un final, però que tampoc no es repeteix mai idènticament; de silueta que balla un ball sensual i salvatge, malgrat que segueixi tota l’estona un ritme naturalment hipnòtic. Aquestes ones són visibles en la forma dels poemes de Rotger, en els quals ha treballat la forma i el ritme tot i mantenir-se -en general- dins l’espai blanc dels versos lliures. Els poemes s’allunyen i s’apropen, com una gran mar, si els diem en veu alta: “Tu ets bella i estens la dolçor / fins a la línia inabastable / que ajunta mar i cel (…)”. I al final del llibre, al plec Pessics d’ona, Rotger remata la idea de flux, de no-Temps, amb deu haikus que fan l’efecte de maregassa, de tresor encalmat que la mar ens retorna després d’una tempesta.
Ho hem somiat tot, adormits sobre l’arena d’una platja edènica? Ens queda alguna cicatriu que demostri el viatge a la poesia que acabem de fer? Tornarem a trobar aquell redol on, de nit, arrecerats pel formigó d’un hotel, tot d’éssers de música i màgia s’apleguen per celebrar la bellesa? La de Rotger és una poesia que fa d’ideal companya de les Rondalles Mallorquines, em sembla. Literatura fantàstica amb l’arrel a allò bonic de cada dia i que conserva lligams estretíssims amb la realitat, alhora que en proposa una visió alternativa, independent, alliberada.
Així, el Nirvana final, la meravella de tot plegat, es desvetlla quan tenim la sort d’emprendre un viatge real a la seva terra, a aquesta Menorca de cavalls desbocats de crinera negra, homes i dones tocats per la tramuntana i, un cop allà, ens adonem que tots aquells retrats de Rotger es corresponen amb racons, experiències i rostres que són vius i fan viure l’illa i la poesia. Si teniu l’oportunitat d’obrir aquest llibre davant l’ull del Far de Cavalleria o sota un pi parant la tramuntana a l’hivern, no dubto gens que entendreu què vull dir.
Al pròleg que l’autor tingué la gràcia d’encomanar-me, vaig provar de desxifrar la música que s’amaga entre les lletres d’aquests nous poemes de Damià Rotger, adorador del flamenc i de Pink Floyd. Aquí no us n’he parlat per no repetir-me, però no deixeu de parar atenció, quan us llegiu els seus 482 mm, a les melodies que, com si fossin cants de malvades sirenes, us arrossegaran d’un poema a l’altre com en un encanteri. Perquè Rotger no vol que oblidem que “Cada matí, / les òlibes estenen en l’aire / el blau amuntegat durant la nit (…)”.
Autor: Damià Rotger Miró
Títol: 482 mm
73 pàgines
Pròleg: Laia Martinez i Lopez
Editorial: Bilibú, Editorial Expandida (Palma)
Any: 2018
ISBN: 9788494165092
Preu: 12 €
Temps de lectura: 5 minuts
