‘Que guanye el millor’, li va amollar a la cara només encaixar les mans. Era la primera frase que es creuaven i ja li va semblar més desafiant que mil ofenses de guerra, un sabre apuntant-li al bell mig dels ulls. Del tot innocents, eixes quatre paraules condensaven el que intentava derrotar des de feia massa anys. No. A la vida, com al futbol, que en aquest cas eren una mateixa cosa, no sempre guanyen els millors, ni els bons tenen premi pel simple fet de ser-ho.
Amb la moneda rodant a l’aire, ritual ancestral per a decantar decisions, va sentir que tindria sort. Va caure cara, el que volia dir que la pilota començava al seu poder, i va respirar satisfet. Orgull immerescut fruit de la fortuna, l’ànim ja començava a inclinar la balança al seu favor. I ja es sap que normalment els cossos acaben caient del costat cap al qual es decanten. Després de pitar l’àrbitre i aguantar una mirada de pedra al rival, va tornar a la meitat de camp que havia de defensar junt als seus companys.
Aquells xicots, més joves que ell, en bona part veïns del poble, el miraven amb orgull i li tenien una confiança cega. Però no sempre havia estat així. Veterà de l’equip, havia passat anys molt durs després de la desfeta econòmica, quan es va quedar sense feina i desorientat en un món que el sacsejava. A la deriva, les males companyies eren la norma, els horaris, inexistents, i l’addicció a les drogues l’única cosa estable que tenia. El futbol, refugi i aixopluc des de ben menut, no era capaç de donar-li respostes adequades. I ell s’entestava en fer les preguntes equivocades.
Amb el pas del temps va treure el cap del fons del pou. I el baló, que no l’havia tret de l’aigua però havia permès que no s’ofegara, el va acompanyar en la personal Odissea. Com havia dit Maradona, personatge de l’alçada històrica d’Ulisses, i amb un viatge per tot el món amb els mateixos enganys i triomfs sota l’atenta mirada dels Déus, “la pilota no s’embruta”. Així, sempre protegit per l’esfera de cuir, va aconseguir tornar a la seua Ítaca personal, encara dempeus i amb un últim alè que compartir amb els seus.
Després de vàries temporades amb un equip que es descosia amb cada escomesa dels contrincants, enguany havien aconseguit bastir una esquadra robusta. Ja no s’arrastraven per la categoria més baixa de l’amateurisme ni feien quilòmetres fins a camps on eren menyspreats des del moment en què posaven un peu a la gespa. Tot això era passat. Formigues tossudes, havien alçat gairebé del no res un entramat on els altres equips no sabien com ficar mà. I, des de la seguretat que dona la solidesa, aprofitaven cada oportunitat ofensiva amb la solemnitat d’un samurai. Ganivet entre les dents i ulls injectats de sang, havien esdevingut implacables sota la sagrada consigna del gol i la porteria a zero.
Fet i fet, ara i ací, es jugaven el treball de la temporada en una única partida. Primers classificats, es medien contra el segon de la taula, en un enfrontament que valia per tots els enfrontaments del món. El vencedor ascendirà de categoria. Del segon, ningú en farà cançons. I davant d’ells la victòria esdevenia inevitable. S’havien esforçat fins a l’extenuació, deixant-se les hores lliures en camps sota la pluja i encadenant dolor a cada part del cos coneguda. Compromís, solidaritat, germanor, superació… D’això s’havien omplert la boca un cap de setmana rere altre i per fi tenien al davant l’oportunitat de demostrar-ho.
Com un miratge, quan se’n van adonar els noranta minuts els havien passat per damunt. Superats. Atropellats. Impotents. Els seu cossos, titelles del joc, no havien executat el que tantes vegades havien materialitzat, el que tan bé sabien fer. I el nuc a la gola els impedia fins i tot respirar. Decebuts, capcots, restaven com cadàvers estirats al verd. Al seu voltant, un mosaic de reaccions eufòriques i desproporcionades els esquitxava d’una alegria que els provocava el vòmit. Quan tothom mira el guanyador ningú repara en els vençuts.
Només un, de cos present i amb la ment molt lluny, aguantava el somriure orgullós esculpit al rostre. Sabedor que s’aprèn més de la derrota que de la victòria, contenia la ràbia i observava les celebracions victorioses ple d’enveja i sense cap traça de rancor. Les coses podien haver estat ben diferents. Però la realitat és la que mana i arrasa amb el que es posa al davant.
Conscient que el futbol és el més important de les coses menys importants, rodejat i sol alhora, només podia repassar tots els seus jo passats, des del més menut, passant pel desfet i acabant amb l’ara redimit, per a recordar com la pilota no havia fet altra cosa que acompanyar-lo. Guanye qui guanye, guanya el millor, va pensar ben endins seu.
Temps de lectura: 4 minuts
