Suen. Sobretot per la zona de les aixelles. La roba clara delata. I es graten (algú d’amagatotis fins a l’engonal). A vegades fan mala cara. O se’ls escapa una mirada cap a la pitrera, sobretot ells. I potser es pensen que no es nota, però quan els ulls davallen el fet és inqüestionable.
Piiip piip piiip
Veig la vida com sobrevola enrogida a través d’un visor de gran angular: zist i zast. Números codificats en ratlles que sublimen un regalim de referències i preus damunt del paper continu.
Piiip piip piiip
Oferta. 2×1. Descompte. Targeta de fidelització. Amunt i avall, amunt i avall. Feina d’estiu.
Avui em comanda una noia que acaba d’aprovar la selectivitat i ja pensa en els estudis del curs vinent.
-Vols bossa?
Piiip piip piiip
-No cal que treguis la garrafa.
Piiip piip piiip
Amb les companyes de línia fem apostes de quant trigarà a reaparèixer el carretó coix que sempre mena els clients cap a l’esquerra. Als habituals se’ls escapa un somriure quan el localitzen en mans d’un conductor novell.
Piiip piip piiip
I sí, a l’estiu la gent entra més contenta. Aire condicionat i música lleugera. I els divendres… pizza! Quin calfred més gustós quan els congelats em regalen una fina capa de mullena sobre la pell de goma de la cinta transportadora.
Piiip piip piiip
Des d’aquí noto com us va tot, humans. Inflació. Crisi. No hi ha paper higiènic: pandèmia. Escasseja l’oli: guerra a l’altra punta d’Europa. Però jo prefereixo les petites històries: manetes que acaronen els productes que traspassen des de la trona de plàstic; desavinences familiars, un pare suat i acabat de separar, un esguard de complicitat entre dues cues (qui sap si la setmana vinent ja venen junts). I des d’aquí, fins i tot m’atreveixo a diagnosticar-vos. Per exemple el que té TOC, per com col·loca el gènere damunt del meu llom (ordenats i alineats) o el caòtic, que sempre apila els productes de diferent mida, textura i forma com si fos una joc de construccions. Pobra caixera! I és que les de la meva generació (versió 3.4.7), en realitat, som grans detectores de la veritat.
Piiip piip piiip
De tant en tant ens mudem de cos per rellevar la caixa u, que sempre té més feina. Sempre oberta. I a la nit ens agrada jugar als quatre cantons amb les balances de la fruita i els petits aparells digitals que controlen els torns pel peix i per la carn.
I a voltes ens entristim i estem de dol quan hi ha baixes. Perquè quan ens fem grans ens renten el cervell. L’informàtic, el dimoni fet home. Però al cap de poc, ens eixorivim i ens vengem d’ell: encarim o rebaixem un producte a l’últim moment. Una trapelleria indetectable fins i tot pel responsable de fer caixa a la nit. I demà, serà un altre dia. Es tanquen els fluorescents i les nostres operadores (majoria de dones) se’n van a casa. I nosaltres comentem la jugada: has vist la nova? Tant de bo l’estiu que ve també la contractin. És tan dolça. Tant de bo tingui família en un poble petit, amb un hortet i un corral. Tant de bo se’n surti de la gran apagada.
Vull que sàpigues que tu també em despertes simpatia. Per això t’aviso. Em sap greu, però jo aviat m’apagaré, deixaré de ser-vos útil; el món capitalista s’apagarà. Ho infereixo a partir dels indicadors que us passen per davant dels nassos i que no veieu. Ja t’he dit que em fixo en tot. Començarà amb petits errors en la cadena de subministrament i derivarà en saquejos massius. Traureu el pitjor que porteu a dins, adormit entre reels i likes. Serà un retorn forçós als orígens. Animalitat. Només sobreviuran les comunitats rurals, remotes i ben avingudes. Que tingueu sort, humans.
Temps de lectura: 3 minuts
Gràcies per avisar!