fbpx
La revista més vital

Què venia després de “Los Santos Inocentes”

La novel·la Secundaris de Núria Cadenes, ambientada en Barcelona en 1992, m’ha guanyat immediatament. En termes de tema i escena, les fastuositats olímpiques formen un rerefons mínim, mentre es posa el focus principal en la vida, les limitacions, i les aspiracions, d’un conjunt de persones d’un barri suburbà. La novel.la Los Santos Inocentes de Delibes és un molló històric que estableix la fita d’un règim literalment feudal que perviu fins ben entrat el segle XX, on la submissió als señoritos és incontestable, mentre els més joves tracten de fugir de l’esclavitud del cortijo cap a les zones urbanes costaneres. Què va passar amb ells? Quina és la possibilitat de fugir de la pobresa més absoluta internalitzada?

És una pregunta ben actual. En 1990, la meua amiga Lena Helden d’Estocolm va veure la pel·lícula de Mario Camús i em preguntava espantada si això era possible en el nostre temps, un temps “modern” en què estàvem superant aquestes misèries històriques, segons tots els discursos oficials, almenys en Espanya, gràcies a la democràcia i l’impuls d’Europa. “Sí, benvolguda Lena—li vaig dir en anglés—, jo ho he vist tal qual allà pel 1975 en els camps immensos de cacera d’Andalusia, encara que no des de la perspectiva dels serfs.” Tanmateix, en aquell temps de la meua infantesa sí que vaig gaudir ocasionalment de la situació inferior en l’escala dels privilegis quan alguns turistes de capitals interiors ens feien l’honor de visitar els pobles costaners.

Avui, 30 anys després de les il·lusions del 92, podem preguntar-nos com es troba la situació de la distribució de papers i beneficis. Quina és la probabilitat que persones de famílies pobres, digam una persona amb recursos normals d’intel·ligència i capacitats, o inclús algú dels més brillants, hagen ascendit en l’escala social fins assolir uns ingressos mitjans? La resposta la trobes en Internet en un momentet:

– de dos a tres generacions en els països nòrdics,

– cinc generacions de mitjana als països de l’OCDE,

– i nou o més generacions en algunes economies emergents.

És un debat molt actual. En Europa i en els Estats Units d’Amèrica l’increment de riquesa per a la majoria de població que va operar al llarg del segle XX, fins aproximadament al 1970, es va tallar en sec, i des de 1990 experimenta una notable contracció. Existeix un control i una acumulació de recursos en el 5% més afluent (i més encara en un 0,1% al capadamunt, veges els gràfics al final), un club al qual és quasi impossible accedir, si exceptuem històries d’èxit molt notòries. La dificultat de formar una bona vida per a les generacions més joves s’incrementa implacablement. S’ensuma una incertesa i una falta de respostes que condueixen a viaranys preocupants.

Per tant, la novel·la de Cadenes és totalment pertinent, no com a costumisme nostàlgic, sinó com a una reflexió d’un problema social central. En Secundaris, es forma una història coral de personatges del barri, integrats per connexions d’amistat, família, relacions, en un entorn on domina una ostensible degradació material, representada per la literal dissolució de les parets de ciment on viuen per l’aluminosi, una decadència formulada en els cossos mateixos, de pells engroguides, malalties, sobrepés, en els ambients de la presó, el descampat dels drogoaddictes, realitats que formen un entorn somort que podem reconèixer molt bé. Jo no he viscut en aquest ambient, però, de tant en tant i per diferents raons, ho visitàvem i ho trobàvem. Aquest territori humà i material es troba en oposició a una classe dominant que es menciona —sense aparéixer—, però està ben present: el constructor, l’Ajuntament, els advocats, els carcellers, que ho mantenen tot més o menys controlat, els bellíssims atletes de pas… Tanmateix, els personatges ja no viuen en el tancament feudal impotent de l’obra de Delibes. Ni tampoc es tracta d’una tragèdia declarada on la condemna i la destrucció generalitzada es donaran per fet des del principi. Una part important del gaudi és seguir el teixit i l’evolució de desitjos, aspiracions, i ansietats de les persones que formen l’entramat, i com déiem, la mobilitat, el canvi i la realització, no són ja impossibles.

Dit tot això, que no crec que faça cap mal a ningú saber-ho d’antuvi, ja que l’ambientació és evident des de les primeres pàgines, el llibre de Cadenes no és un documental sociològic, i després de la presentació temàtica que confirma que és ben interessant de llegir, vull ara parlar del que m’ha impactat a mi, que és la forma narrativa, la qualitat d’obra d’art.

Com deia, m’ha capturat des de les primeres pàgines, no simplement per la curiositat xafardera dels interrogants de la trama, sinó per la força del discurs narratiu. Cadenes t’agafa, et porta i t’envola. La veu es tan subtil que voldries que paràgrafs d’una pàgina, no acabaren mai, mentre la dicció t’empenta a seguir de forma irresistible. Els recursos gramaticals són variats i oportuns, i el control del punt de vista, entre la descripció, el vocatiu, i la meditació en primera persona, és espectacular, teixint una veu única integradora, segons ha notat Gemma Romeu en la seua crítica en aquesta revista. Per posar una referència banal que m’invente jo ara: “Si et trenques la corfa, no es curarà mai la ferida”. Una frase que t’haurà dit algun major alguna volta. Però no era la veu de ta mare solament, el to comporta un missatge que prové del coneixement general dels parlants. Es clava dins de tu i retorna com una advertència cada volta que et rasques la corfeta del genoll, és la llengua mateixa a ple rendiment. Des d’aquesta ambigüitat del terreny intersubjectiu, segueixes les peripècies, la indolència, les dèries de la comunitat que descriu, amb una naturalitat intensa. Sense lirisme ni preciosisme, amb precisió, però de tant en tant una metàfora s’alça potentíssima com un fibló al·lienígena que et deixa ben coent, recol·locat.

Si et disposes a llegir aquest llibre, et recomane que soluciones els problemes familiars per a un ratet, deixa lluny el mòbil, calcula com rodarà el sol, i reserva un espai-temps de qualitat per concentrar-te i deixar-te endur per la paraula escrita i el món que s’il·lumina i et commou. I si ets professor/a de secundària, més en alerta encara, doneu coses bones als xiquets, Pl’adD.

Títol: Secundaris

Autora: Núria Cadenes

Editorial Comanegra (col·lecció “Matar el monstre”)

Any de publicació: setembre 2018

Pàgines: 152

ISBN: 978-84-17188-53-5

Preu: 18,00€

Més informació sobre el llibre, l’autora i l’editorial: http://comanegra.com/ficcio/504-secundaris-nuria-cadenes.html

Imatge: http://www.tiempodehoy.com/ultimas-noticias/barcelona-92-los-juegos-que-transformaron-la-fisonomia-de-la-ciudad

 

Gràfics:

Mitjana dels beneficis del país capturada pel 10% més ric, anys 1980-2017.

Font: https://wid.world/news-article/new-paper-on-the-evolution-of-income-inequality-in-europe-1980-2017/

 

El gràfic mostra el canvi d’ingressos entre els anys 1980 i 2014 per a cada punt de la distribució i resumeix de forma clara la pujada recent de la desigualtat.

Font: https://www.nytimes.com/interactive/2017/08/07/opinion/leonhardt-income-inequality.html

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close